El mar color de vi

Homer sol acompanyar els substantius amb epítets, adjectius que col·loca de manera repetitiva, amb un cert automatisme (“Zeus egidífer”, “solípedes poltres”, “còncaus navilis”), i que sovint responen més a exigències de la mètrica que no pas a necessitats expressives.

Llegint la Ilíada en la versió catalana de Manuel Balasch, em vaig entretenir a anar subratllant epítets. Potser el més conegut dels que fa servir Homer és el del “mar color de vi”. Algú ha justificat aquesta imatge dient que els grecs aigualien molt el vi i que això li donava un to blavós perquè l’aigua grega és alcalina. Però sembla clar que la imatge es refereix al color rogenc que pot tenir el mar quan el sol és baix (encara que, de fet, el vi pot ser de colors diversos: el color de vi no existeix).  (CONTINUA…)

A la Ilíada de Balasch, el “mar color de vi” només apareix una vegada, i ho fa a l’hora que surt el sol. En canvi, sovinteja l’expressió “mar vinós”, que també es podria referir a la consistència de l’aigua de mar, més densa que l’aigua dolça.

 

El mar d’Homer també és “vermellós”, “violaci”, “glauc”, “canós”, “tenebrós”, “fulgurant”, “ressonant”, “de mil ecos”, “ple de boires”, “ple de peixos”, etc. En contrast, el cel només rep un epítet i de poca volada: “cel de bronze”.

 

El color mes repetit a la Ilíada és el negre. Són negres la nit, la terra, les ones, les sofrences, la sang i la mort (que també pot ser “vermella”). L’aurora té “un vel de safrà”, i el riu “gorgues de plata”. Enigmàticament, la paüra sempre és “verda”.

 

L’adjectiu “diví” es reserva a algunes coses bàsiques: el mar, la sal, la terra i l’aurora. El dia és “sagrat”. La nit (“sagrada tenebra”) és “immortal”.

 

L’aurora mereix metàfores esplèndides: “L’hora vernal, quan la llet humiteja les tasses…”.  O bé: “A tirar dards als conreus el sol ben just començava…”. La mort també s’expressa amb metàfores. A la Ilíada hi mor una gentada però Homer no diu mai de ningú que “va morir” sinó que “va dormir com un son de bronze trist”; “la mort va vessar-se-li a sobre”; “el buf del seu cos va envolar-se”, etc.

 

Cada substantiu troba el complement. Les paraules són “alades”; el colom, “tímid”; la guerra “gèlida”; la llança “ínclita”; la parca “fornida”; les llàgrimes “tendres”; la nit “ràpida”; la son “flonja”; la sina “aromàtica”; la rosada “frescal”, i la terra “espeltera”. El triomf és “voluble”; Troia, “aspra”.

 

“Melosos”, ho són el blat, el vi i la son, o sigui menjar, beure i dormir. Per això la vida és “dolcíssima”, la mort “funesta” i la vellesa “dura”, “trista”, “lletja”, “fosca”.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.