Marc Colell i Teixidó

NOTES PROVENÇALS

12 d'octubre de 2012
1 comentari

La realitat que emmordassa

Us imagineu que un dia us quedeu embadocats davant del televisor sense saber ben bé on s’acaba la realitat i comença la ficció? Aquest és el fil que mena el nus de la comèdia italiana Reality (2012), del director Matteo Garrone, que ha estat guardonada amb el gran premi del Festival de Canes d’enguany. Una història hilarant que convida a continuar tocant de peus a terra.

Luciano, peixater d’una barriada popular de Nàpols, es guanya les virolles gràcies a les vendes eixutes de peix i als tripijocs que s’empesca amb un soci revenent els electrodomèstics que la seva dona comercia. En concret, suborna els clients perquè encomanin els aparells que ven la muller, a canvi de tornar-los els diners amb l’afegit d’una bona picossada addicional. Un cop segellat l’acord, Luciano i el seu company col·loquen els artefactes retornats al mercat negre, recuperen amb escreix els quartos invertits i la dona s’omple l’armilla amb les comissions de les vendes. Encoratjat pels fills i la resta de la família, un bon dia Luciano decideix presentar-se al càsting del programa de telerealitat Il grande fratello. Encegat per la promesa de l’èxit immediat, es traspassa la peixateria i es tanca a casa tot esperant amb avidesa la trucada màgica que anunciï que l’han seleccionat. L’obsessió per la popularitat arriba a tals extrems que negligeix la muller i la família, i passa les hores clavat a l’aparell de televisió vivint una realitat que al final li és vetada.

El film és un pretext perfecte per analitzar les dimensions que ha adquirit el fenomen de la telerealitat (The Big Brother, Operación Triunfo…) en els nostres dies. A la petita pantalla éssers sense història com ara Luciano s’identifiquen amb gent famosa, a la flor de la vida, exuberant, en un intent de transcendir l’anonimat per tal de fugir del cercle modest en què viuen reclosos i atènyer un nivell anhelat de reconeixement públic. És la seva manera de rebutjar una irrellevància que els fastigueja.

Però alerta perquè en aquesta fugida endavant hi ha gat amagat car la rapidesa d’arribar a bon port és directament proporcional a la facilitat que el somni s’esmunyi entre els dits i es faci fonedís. La vida que, a cops de suar la cansalada, han bastit Luciano i la seva dona (el negociet de peix de rendiments minsos del qual ell és lamo i la feina modesta de venedora d’ella) no és res de l’altre món però té la solidesa d’allò que s’ha alçat pedra a pedra amb consciència. I els permet viure. Això no obstant, en un ram de temeritat, el protagonista ho llança tot per la borda i es lliura a la temptació de l’adulació pública que li pot brindar la fama i el calé fàcil. I ni tan sols això, atès que, de fet, les promeses acaben evaporant-se i l’home, en lloc d’entomar la derrota i tornar amb la cua entre cames, s’encaparra orgullós a no acceptar la realitat i, en darrer terme, és víctima de la seva pròpia mentida.

El poder hipnòtic dels valors que imposen alguns mitjans audiovisuals és un fet d’abast mundial. En aquest sentit, tothom pot compartir la tesi del film. Ara bé, aquest desig de Luciano d’esdevenir cèlebre, bell i ric (és divertit veure com ell ronda la quarantena mentre tots els concursants de la casa viuen instal·lats als feliços vint) és un guinyol perfecte de la gran ensarronada en què Berlusconi va voler convertir Itàlia durant els seus anys de mandat. Il Cavaliere es va voler entronitzar controlant la vida pública (la política) i la vida íntima dels ciutadans (els mitjans de comunicació privats). De la mateixa manera que il grande fratello es cola a la vida de Luciano fins a desgavellar-la del tot. Fins al punt que, a pesar de la desesperació de la dona, Luciano decideix regalar mitja casa als pobres del barri per guanyar-se la voluntat dels directors del programa. És una de les escenes més curioses del film i que té una càrrega de religiositat: Luciano, convençut que el Gran Germà orwellià l’aguaita, s’apiada dels més humils perquè li obrin les portes del cel, és a dir, del programa.

En aquest aspecte, el film és molt italià. Deixant de banda les ressonàncies berlusconianes, el pes de la tradició i la religió resta molt fort. El clan familiar (la nonna, el matrimoni, els cosins i tota la patuleia) és el que incita, en bona part, Luciano a intentar l’assalt a la fama. El pis de la matriarca, on s’aplega sovint tota la família, està folrat d’imatges religioses i d’estampetes de sants. No sé si aquest retrat no cau una mica en l’estereotip d’aquest sud d’Itàlia que s’encaixona sovint en el conservadorisme més tronat. El cert és que Luciano sembla que faci un esforç per desempallegar-se d’aquest llast, si bé el que acaba fent és allunyar-se de la religió d’una manera complaent, sense cap mena d’exercici d’autocrítica, i abraça la nova fe de la fama i els diners.

El metratge sempre resta ancorat en el realisme, per bé que hi ha una voluntat explícita de jugar amb l’ambigüitat, sobretot en voler reflectir el que la ment del personatge percep com a real o fictici. Aquest fet és palpable a les escorrialles de la història, quan Luciano parteix a Roma per intentar penetrar al plató del programa, als estudis de Cinecittà. I aquí hi ha el punt d’inversemblança més gran del film: com pot ser que sigui capaç d’entrar a la casa sense que cap membre del servei de seguretat l’aturi? Doncs perquè segurament això només es produeix en la imaginació del personatge. És l’única manera que té el realitzador de respectar la versemblança del film i demostrar que la frontera entre realitat i ficció en la ment del protagonista és molt fina. De fet, el personatge ha quedat engolit pel somni, que ha acabat creient real, i és incapaç de discernir el que és ver i el que és fals. Un dels recursos visuals que empra el director és recrear aquest efecte amb l’ús d’una munió d’imatges de càmeres, focus i monitors de televisió.

Lencert de la pel·lícula rau en la ironia que desprèn. Malgrat el punt de duresa del relat -un home a qui la televisió fa perdre la xaveta-, no cau mai en el registre de la tragèdia. Ni tan sols en el de la tragicomèdia. Podríem dir que és una comèdia agredolça, amb una història irrisòria i un personatge de dimensions tan grotesques i patètiques que desperta un sentiment de compassió. El director ha demostrat ésser intel·ligent: sempre és millor fotres dels propis limits, i així exorcitzar-los, que no pas fer patir lespectador a la butaca.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!