Marc Colell i Teixidó

NOTES PROVENÇALS

8 de gener de 2016
0 comentaris

El preu de la coherència

tic tacLa investidura del president de la Generalitat continua ara mateix encallada mentre el compte enrere cap a unes possibles noves eleccions avança fatídicament. Cap de les dues parts no s’ha bellugat ni un mil·límetre, almenys en el que consideren essencial: la presidència. I és curios que totes dues ho facin en nom d’una pretesa coherència. Digueu-me burro però no veig la utilitat d’ésser coherent quan la conseqüència de ser-ne és pitjor que allò que et podria reportar transigir-la. I uns comicis al març serien per a l’independentisme –per a totes les opcions– un suïcidi.

No sé si els polítics pensen que no són gent corrent, però la gent del carrer som sovint contradictoris en cadascuna de les nostres decisions, perquè viure és una lluita constant entre el desig i la implacable realitat.

D’una banda, Artur Mas no desisteix a voler encapçalar el govern ja que argumenta que és el candidat de la llista més votada. Tot i així, ens regim per un sistema parlamentari i no presidencialista, i els 62 escons de la seva coalició no sumen majoria sense els 10 representants de la CUP. I la CUP esgrimeix que Mas està tocat pels pressumptes escàndols de corrupció del seu partit i les retallades que el govern ha realitzat del 2010 ençà. Certament, CDC està esquitxada per diversos casos de corrupció i el seu govern ha hagut de fer uns ajustaments pressupostaris dràstics. Ara, d’aquí a dir que Mas és un corrupte (de moment, no hi ha cap sentència judicial que ho conclogui) i que gaudeixi d’allò més retallant –com no paren d’apuntar alguns– hi ha un bon tros. I a tomb de la corrupció: fa certa gràcia, per no dir pena, que alguns grups polítics, com ara CSQEP i Podemos, pressionin la CUP perquè no faci president Mas, quan ells es mostren disposats a explorar un possible govern de coalició a Espanya amb el PSOE, que com aquell qui diu fou l’inventor de les corrupteles a l’Estat: el terrorisme dels GAL, Filesa, el cas Roldán, el dels ERO a Andalusia, etc. Rara coherència.

Dèiem que la CUP no vol Mas de president perquè el fa responsable de les irregularitats i les reduccions pressupostàries. No sé si convindria recordar que les retallades són, en bona part, fruit de la crisi econòmica desfermada a partir del setembre del 2008 (amb la fallida de Lehman Brothers als EUA) i que precisament els qui van haver de començar a estrènyer el cinturó de la cosa pública van ser Rodríguez Zapatero, a Espanya, i, a Catalunya, el govern tripartit. De punts foscos a la carrera política de Mas n’hi ha, i un altre que se li pot atribuir és el famós viatge a Madrid el 2005 per pactar amb Zapatero els límits de l’Estatut a canvi que el PSOE deixés governar la força més votada a les eleccions catalanes. Una promesa, per cert, de la qual el líder socialista es va fer l’orni. Aquestes raons, i un cert caràcter paternalista, fan que certs sectors socials arrufin el nas davant el seu lideratge.

Tanmateix, seria injust dir que Mas és només això. També és el dirigent que va eliminar fulminantment els privilegis de Jordi Pujol després que aquest confessés que tenia diners irregulars a l’estranger (el dia que algú del PP i el PSOE prengui una decisió semblant aplaudirem de bona gana), va trencar amb UDC, està processat judicialment per col·locar les urnes el 9N, ha arriscat la carrera política plantant cara a Madrid i és àmpliament valorat en l’àmbit internacional. Tal vegada la figura de Mas és més a prop de com la descriu Dolors Sabater, batllessa de Badalona per Guanyem Badalona en Comú, en aquesta entrevista (http://www.vilaweb.cat/noticies/dolors-sabater-a-badalona-hem-aturat-els-desnonaments-pressionant-mes-als-bancs/) –valent amb el procés però poc amb les retallades– que no pas com ho fan dirigents com Anna Gabriel (https://www.diagonalperiodico.net/global/26589-la-independencia-solo-es-posible-sin-ciu.html). No sé si els responsables de la CUP deuen haver pensat que si Mas és ara el dimoni a l’Estat espanyol no és només perquè hagi arrossegat part de la burgesia i els empresaris a l’opció sobiranista, sinó també perquè s’ha proposat un pacte amb l’esquerra independentista, un col·lectiu que per a l’Espanya eterna és simplement el Papu.

Una altra cosa és si Artur Mas, en constatar el bloqueig actual, hauria de renunciar a liderar el govern i ocupar-hi un altre càrrec, potser el de conseller en cap, per presevar l’actual majoria independentista al parlament i donar embranzida a la ruptura amb l’Estat espanyol. I més, després de dir que no seria mai un obstacle per culminar el procés. Aquesta és la incongruència que li retreuen els seus possibles companys de viatge. Mentrestant, la resposta d’ERC és molt tímida, i tan sols s’han aixecat comptades veus per demanar al president que s’enretiri. Junqueras deu saber quina és la raó veritable d’aquest no-posicionament, a menys que no sigui la fidelitat dins el grup parlamentari.

D’altra banda, la CUP, en el llarg procés de negociació de la investidura, sempre ha recordat que a la campanya va deixar clar per activa i per passiva que no investiria Mas. Amb tot, igualment va repetir que es postulava com a accelerador d’un procés que en aquests moments, després de la decisió de diumenge, es troba embarrancat. Una part del fort augment de vots que va obtenir el 27S semblava demanar-li trepitjar l’alè de Junts pel Sí per garantir l’aplicació íntegra del full de ruta. I aquí rau la contradicció que alguns li retreuen i que ha forçat, per exemple, Antonio Baños a dimitir. Aquesta i el fet que entre les dues candidatures hi ha una diferència d’1.300.000 vots.

Després d’haver remarcat que el «qui» era important, però que més ho era el «què» i el «com», costa de creure per què no es va encarar la negociació prioritzant el programa. Si s’hagués fet així i, tenint en compte que la CUP té 10 escons de 135 i un de cada set vots independentistes, s’hauria pogut presentar el pla de xoc aconseguit com un trumfo i defensar-lo decididament a l’assemblea de Sabadell. Tampoc no entenc que els seus negociadors s’erigissin com a simples missatgers de la proposta que s’havia pactat, quan n’havien estat copartíceps durant tres mesos. O no? Em resisteixo a creure que siguin tan mal negociadors. I la prova d’això és que Baños ha afirmat a posteriori que l’oferta presentada permetia votar a favor de la investidura de Mas, encara que fos a contracor i amb una pinça al nas. I és que a la vida, si es vol actuar, a vegades cal prendre partit pel mal menor. Si no, la retòrica revolucionària, en renunciar a transformar la realitat tot i tenir-ne l’oportunitat, queda reduïda al més trist conservadorisme. Això sí, ben ancorada en una zona de confort on es pot continuar defensant un purisme ideològic cent per cent coherent.

No crec que la CUP torni a tenir una oportunitat com aquesta d’incidir en la governabilitat. Fins i tot, convenint en el supòsit que Mas no hauria de ser president, em sembla que l’han errada en l’estratègia:  donar suport a contracor a Mas únicament a la investidura, atesa l’aritmètica actual, els hauria proporcionat poder fiscalitzar cada decisió que prengués el partit majoritari perquè els deu representants cupaires són imprescindibles per fer decantar la balança. No comprenc com no ho han valorat. L’únic que se m’acut és que aquesta negativa respon a l’estratègia (ja esbossada en la resolució aprovada pel consell polític) d’atansar-se a En Comú Podem per tal d’establir una aliança d’esquerres i forçar un referèndum negociat amb l’Estat. Un referèndum que només és un brindis al sol que s’ha tret de la màniga a darrera hora l’il·lusionista Iglesias per desgastar el PSOE a Espanya (culpant-lo per intransigent del fracàs d’un suposat govern progressista a l’Estat) i per fagocitar una part de la CUP al Principat, tal com ja ha aconseguit fer amb Compromís al País Valencià. Faria bé la CUP de recordar-ho, no sigui que Iglesias aconseguís el mateix que Felipe González i Alfonso Guerra van fer amb el PSPV i el PSC a la darreria dels setanta. L’esquerra espanyola en sap un niu de neutralitzar les esquerres nacionals del país. I d’impedir que ningú no li disputi l’hegemonia i es faci més evident que mai la relació entre alliberament nacional (i conquesta d’instruments polítics i econòmics) i drets socials. D’aquí també plora la criatura, i no entendrà ningú que ara es deixi escapar aquesta oportunitat de posar en marxa un pla de xoc social. Perquè fiquem-nos-ho al cap: renunciar-hi implica ésser còmplices de la situació social actual, en aquest cas per omissió.

Anem ben servits si persisteixen els personalismes d’alguns i les fòbies personals dels altres. Unes coherències incoherents que no menen enlloc. L’eix ideològic permet bastir majories parlamentàries que garanteixen governar el dia a dia, a partir d’un programa, i perllongar-se quatre anys. Car la ciutadania s’encarrega de revalidar-les o revertir-les a les urnes. La construcció d’un nou estat, per contra, exigeix acords molt més transversals i generosos, sense apriorismes, perquè pretén ser duradora en el temps.

Les hores que estem vivint són tristes, decebedores i frustants. Molt. Però si algú no hi posa tot seguit remei el que podem viure la nit d’un diumenge de març pot ser encara més dramàtic. Perquè haurem llençat el barret (i les il·lusions) al foc. N’hi ha que, en imaginar-s’ho, se’n freguen les mans. Pensem en ells i actuem en conseqüència.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!