Marc Colell i Teixidó

Aquests dies he tornat a viure el trasbals de canviar de casa: empaquetar les pertinences, despenjar quadres i pòsters, desmuntar mobles, i deixar l’estudi net com una patena per revisar-lo acompanyat de l’agent de la immobiliària abans de lliurar-li les claus.

En els gairebé sis anys que fa que sóc a França m’he traslladat, pel cap baix, quatre cops. Es podria dir, doncs, que ja hi tinc la mà trencada. Amb tot, canviar d’habitatge no és com canviar de samarreta; a la mandra que t’aclapara només de pensar en la necessitat de moure-ho tot s’hi afegeix el desafiament d’haver d’apropiar-se un espai nou fins ara inèdit.

Les darreres setmanes m’he fet un fart de repetir que canviava de casa, que em traslladava. La gent, altrament, em demanava si feia mudances, si em mudava. El sentit primigeni de «mudar» és, de fet, aquest: canviar. «Em mudo» com els arbres muden de fulla amb l’esclat de la primavera o com em poso guapo els dies de festa grossa. I em fa l’efecte que mudar-se –en el sentit de traslladar-se– s’adiu, si fa no fa, a aquesta idea: les pessigolletes que et roseguen l’estómac quan cal carregar-se la casa a l’esquena. La incertesa del canvi que t’envaeix, a mesura que vas embalant llibres, cedés i roba, i a la ment es van desgranant els records que amaren les quatres parets d’aquest lloc on has viscut una de les teves vides.

Tanmateix, traslladar-se també és posar-se el vestit del diumenge. Trobar-te tot d’una amb quatre parets buides i haver-les d’agençar perquè d’ara endavant aquest espai físic no és sinó la prolongació del teu món interior. Dels trasllats, de les mudances, aprecio sobretot aquesta segona part: la d’haver de donar un toc personal a un espai verge, talment una plana en blanc, fins a fer-te’l teu. Decidir on ubicaràs el sofà, com col·locaràs les teves coses, que modificaràs respecte d’allà on vivies. Sempre procuro tenir la casa mínimament endreçada. Un pis que està fet un desori em desestabilitza. I precisament per aquesta raó penso com n’és d’important rumiar amb calma com arranjaré casa meva. Car és el meu hàbitat personal, la prolongació immediata de mi mateix, el clos de la meva intimitat.

Però no tot ha de ser íntim. Mudar-se, la transformació i el ritual que marca el principi d’una nova etapa, pot ser, en certa manera, igualment una acció col·lectiva. Els companys que fan l’esforç de llevar-se d’hora un dissabte de matí per passar-se’l traginant embalums de caixes i encabir-les, amb l’habilitat d’un joc de tetris, en dos cotxes. I l’agraïment que arriba poc després amb la festa de «pendaison de la crémaillère» (el nom de la qual prové de l’època ja remota en què el primer que es feia en arribar a una casa era penjar els clemàstecs a la llar de foc), una mena de convit als amics que ritualitza l’estrena oficial del nou espai.

L’atzar ha volgut que aquesta estrena coincideixi amb la revetlla de Sant Joan, i el solstici d’estiu. A entrada de fosc la flama que davalla del Canigó encendrà les fogueres d’arreu dels Països Catalans. No és anecdòtic que per parlar d’encetar un nou període, en català, s’empri l’expressió «fer foc nou». Com l’estiu que ens obre les portes de bat a bat en aquesta nit emblemàtica. I la novetat, de per si, ens recorda que tot és possible. Bona revetlla de Sant Joan a tothom!