Marc Colell i Teixidó

El transportista m’acaba de portar la rentadora nova a casa. El preu que he pagat n’incloïa la instal·lació. M’he de pessigar la pell perquè no em sé avenir de veure-la tota lluent, ben blanca, col·locada dessota l’escalfador de la cambra de banys. Abans de comprar-la per internet, em vaig passar una bona estona prenent mides, a dreta i esquerra, per comprovar que hi cabia ben encaixonada rere la porta. En calçador, però hi cabia. Només ha calgut descargolar el topall de la porta per fer-la lliscar.

Feia quatre anys i mig que no tenia màquina de rentar la roba. D’ençà que vaig arribar a França, a París, primer, i ara, a Ais, he fet cap a la bugaderia una vegada la setmana. El primer cop que en vaig veure una fou a la televisió, a la sèrie britànica Gent del barri. Fins aleshores, del ram, només en coneixia les tintoreries. Ja sé que quedaria més glamorós dir-ne Eastenders però en els records d’infant sempre serà Gent del barri, com Neighbours serà sempre Veïns. En aquella bugaderia hi desfilava una bona colla dels personatges del serial: la Dot, l’encarregada, amb la cigarreta a flor de llavis, fent pipades compulsives i esquivant el seu fill, Nick, que li reclamava calés per injectar-se un bon xut d’heroïna, o algú de la família Fowler, potser la Pauline, que venia a fer la bugada de la setmana.

Per ventura en aquell moment vaig copsar el sentit de l’expressió «fer safareig»: aquells personatges, mentre esperaven que les màquines enllestissin la feina, no s’estaven d’explicar-se les tafaneries del barri. Jo no acabava d’entendre, tanmateix, quina necessitat tenia tota aquella patuleia de desplaçar-se a la bugaderia. Per mi llavors era evident que tothom tenia rentadora a casa: la família, els amics, els coneguts. No coneixia ningú que no en tingués. l el safareig era, als meus ulls, una antigalla que veia, esllanguint-se de fàstic, a l’eixida de les cases o l’objecte que nodria els records de petita, de ma mare, dels banys d’aigua escalfada amb cassons a la galeria de ca la meva àvia.

Certament sempre havia identificat aquest espai amb el món anglosaxó. Una altra bugaderia que tinc mitificada, i que també penetrà per la finestra de la televisió, fou la del film My Beautiful Laundrette, d’Stephen Frears. Aquella modesta bugaderia londinenca, potser no gaire allunyada de la de l’East End, que feia de tapadora de l’amor furtiu entre un britànic d’origen pakistanès i un de blanc, en els anys convulsos del thatcherisme. La distància física continuava essent important. I també la social i la política. La pel·lícula, que vaig veure anys més tard que Gent del barri, em va sorprendre. I no pel desig homosexual clandestí dels dos nois, sinó per la violència social i política amb què aquell cinema de denúncia social retratava la Gran Bretanya dels vuitanta. Fins aquell moment conservava el record vague de Thatcher com la dona que sortia a la tele, cofada amb un capell xaró i una bossa de mà penjada al braç, al costat de Ronald Reagan. Ves quin parell.

Com deia, durant molt de temps, la bugaderia fou una realitat associada a la ficció. Fins i tot amb formes exòtiques, perquè no n’havia trepitjada mai cap. Fins que vaig aterrar a París. Allà els pisos són minúsculs. La llei francesa considera habitable una superfície que tingui a partir de 9 m². Si feu comptes, ja veureu què hi cap, en aquest cop de puny: un llit, un armari, unes plaques elèctriques per escalfar el menjar i, fent mans i mànigues per treure profit del darrer racó, un plat de dutxa. En un estudi de 9 m², el lavabo passa a ser un producte de luxe, ubicat al passadís, que cal compartir amb els veïns. I si el lavabo, tot i les necessitats de la natura, passa per luxós, imagineu-vos la màquina de rentar.

A l’estudi de la rodalia parisenca que tenia llogat, de 17 m², vaig poder encabir-ho tot, tret de la rentadora. El primer pic que vaig entrar a la bugaderia vaig sentir, a la boca de l’estómac, aquella cremor d’emoció de la primera vegada. Allò no era cap laundry londinenca, però una laverie francesa també tenia la seva morbositat. L’estrena, però, va ser més aviat prosaica. A París tothom va atabalat i, si algú s’espera que s’acabi el programa de la màquina per ficar la roba a l’eixugadora, mata el temps escoltant música amb l’I-pod. Els més clàssics llegeixen un llibre. Cap possibilitat de conversa, doncs; cap escena de Gent del barri. Molt de tard en tard, alguna conversa breu per demanar consell, si la màquina expenedora havia tornat malament el canvi o s’havia encallat la porta de la rentadora. Res de l’altre món.

Amb el temps em vaig anar acostumant al gest mecànic: entrar, ficar la roba al bombo cilíndric, introduir la xavalla, pitjar el botó i tornar-hi més tard per passar a buscar la roba neta. És curiós veure que, sense pensar-hi, en una gran ciutat com París aprens a rendibilitzar el temps al màxim. A esprémer-lo fins que li has tret tot el suc. Aprofitava l’estona morta, doncs, per anar a comprar o fer algun encàrrec. I, en acabat, passava a buscar la bugada. I, quan vaig arribar a Ais, si bé l’estudi tenia un espai reservat per a la rentadora, vaig decidir que, a causa de les despeses del trasllat, de moment, continuaria baixant a la bugaderia i, si de cas, ja aniria fent guardiola per poder adquirir l’electrodomèstic més tard. I, enguany, l’arribada del Reis ho ha adobat.

Ara les bugaderies s’han tornat com els aeroports o els centres comercials; un lloc, bàsicament, de pas mancat de personalitat. Allò que els sociòlegs han definit com un no-lloc, un indret funcional, on hi som de passada o per efectuar-hi algun intercanvi econòmic. És una mostra de la geografia de la ciutat moderna, on els vincles de relació social, com més va, més es van estellant. I tot es fragmenta. De tota manera, aquesta no man’s land també té el seu atractiu. En una ciutat tan turística, i plena d’estudiants, com és Ais hi veus passar un mostrari tan heterogeni de gent que és divertit imaginar-te com deuen ser en realitat, i què deuen fer. Que no hi hagi conversa no vol dir que no hi hagi d’haver imaginació. I cal donar-hi via lliure.

Amb la nova rentadora a casa em sento com un nen amb sabates noves. Ara ho rentaria tot. Suposo (i espero) que la fal·lera no em durarà gaires setmanes i, de mica en mica, el cercle de la rutina s’anirà tancant. No sé si després de tant de temps trobaré a faltar la bugaderia. El zum-zum del bombo cilíndric que roda, el dring de la moneda que cau, el perfum del sabó, la flaire de la roba neta… En tot cas, la bugaderia tornarà a ser, per a mi, un territori de ficció. Com abans.