Marc Colell i Teixidó

Viatjar amb el TGV té un avantatge pràctic: arribat a París, el tren et deixa al rovell de l’ou de la ciutat i, contràriament a l’avió, no cal agafar l’empipador tren de rodalia que avança feixuc fent sotracs i s’atura a cada moment. A més, si no ets propens a marejar-te, pots aprofitar el temps per treballar, llegir una bella estona o simplement guaitar el paisatge. Divendres vam abandonar Ais sota un sol càlid que amb prou feines escalfava de tan esbiaixat que queia. I fou pels verals de Lió que els extensos camps de conreu ens acolliren sota un pam de boira espessa. Per un moment semblava que fendíem els núvols a tres-cents quilòmetres per hora.

En arribar als rodals de París, el cel era cobert d’una capa compacta de núvols de color plom. Ja no recordava aquest cel tan característic de la capital francesa, que arriba a la tardor i s’instal·la per quedar-s’hi fins ben entrada la primavera o més enllà. La tardor i l’hivern a París són durs. La monotonia del gris es fa eterna i la feblesa dels raigs del sol no arriba a perforar, impotent, aquesta massa grisosa. Si no, que els ho preguntin als catalans que hi viuen o hi hem viscut. Si coneixes la tardor benigna de Catalunya adaptar-s’hi és complicat. Gairebé impossible. Jo no vaig aconseguir avesar-m’hi mai. Aquesta mala lluna que arrossega la gent de París, gest sorrut i maneres esquerpes, deu venir de la manca d’hores de sol. I de la pressa. Tothom en porta sempre. La gent es passa el dia traient el fetge per la boca per agafar el metro o l’autobús a temps i anar cap a la feina. I al vespre, en sortir-ne, corren com si els empaités el dimoni cap a la boca del metropolità per esquivar l’hora punta i poder arribar a casa a una hora raonable. Hi ha ben pocs privilegiats que visquin al centre de la ciutat, on els lloguers i els preus dels pisos són astronòmics, i puguin anar arreu caminant o amb bicicleta.

Durant aquest sojorn a la Ville Lumière, he pogut retrobar amics enyorats, recuperar els meus hàbits parisencs i, per damunt de tot, tornar a trepitjar els indrets que m’encisen d’aquesta vila.

Sempre que vinc procuro travessar a peu l’île de la Cité, presidida per la mola imponent de la catedral de Notre-Dame, i redescobrir els vestigis escadussers que han sobreviscut del París medieval, esventrat per la dèria sanejadora i l’afany d’obrir àmplies avingudes del baró d’Haussmann. Si en teniu l’oportunitat, llegiu el magnífic capítol de Notre-Dame de Paris, de Victor Hugo, en el qual l’escriptor ofereix una passejada a vol d’ocell pel París de l’edat mitjana. Dissabte al vespre, la place Dauphine, una plaça rombal que es troba arrecerada en un cap de l’illa, està pintada d’un ocre tamisat per la llum tènue dels fanals que comencen a cremar a la caiguda del sol. Està gairebé deserta, i a les terrasses dels dos únics bistrots que resten oberts els cambrers van apilant amb desídia taules i cadires. És un indret preciós. Tot i ser quarts de set, podríem pensar que són les onze del vespre. Aquesta ciutat, en aquesta època de l’any, convida al recolliment interior i a deixar-se endur per la seva geografia.

De la plaça Sant Michel, amb la cèlebre font dedicada a l’arcàngel al bell mig, arrenca el bulevard homònim, que va a morir als jardins de Luxemburg. I una de les meves visites de rigor, al bulevard mateix, és Gilbert Joseph, una llibreria de llibres antics i nous, amb un dèdal d’estatges i lleixes on es pot trobar gairebé tot. Observar tants de llibres endreçats a les prestatgeries t’encomana una sensació de buit a l’estómac. Ho explica de manera molt lúcida Jaume Cabré, a l’assaig La matèria de l’esperit, quan diu que en entrar en una biblioteca t’aclapara l’amarga certesa que mai no tindràs prou vides per llegir tot el que paga la pena. A Gilbert Joseph pots triar i remenar entre piles de llibres d’ocasió a uns preus que ja ens agradaria tenir-los a les llibreries catalanes. És trist constatar que la democratització de la cultura, com tot, va lligada al rendiment econòmic del tiratge d’exemplars.

II

L’endemà dedico el matí a continuar rondant pel barri llatí, la meva flaca. Però aquesta vegada per racons que no són tan turístics. Entomo la rue Sufflot i només girar-hi l’ull em trobo encarat a la cúpula del Panteó. M’agrada pensar que aquest monument, al cim de la muntanya de Sainte-Geneviève, patrona de la ciutat, és al punt més elevat de l’antiga Lutècia. Passo la mirada per la divisa que lluu al frontó «aux grands hommes, la patrie reconnaissante» (i després encara tenen la barra de dir que els catalans som nacionalistes?) i recomponc l’indret abans que la Revolució Francesa convertís aquest temple neoclàssic en un edifici laic. Reculo segles enrere i m’imagino l’antiga abadia de Sainte-Geneviève, el campanar de la qual encara resta avui dempeus dins del prestigiós lycée Henri-IV. I els peus em porten, rere el mausoleu on reposen els grans homes de França, fins a l’església de Saint-Étienne-du-Mont, d’un gòtic flamíger molt bell. Al costat mateix topo amb la biblioteca de Sainte-Geneviève, i això em fa pensar en el personatge de Lucien, assidu d’aquesta biblioteca, l’heroi d’Illusions perdues de Balzac. I també en Josep Pla i Gaziel, que hi passaven hores i hores cremant-se les celles entre llibres.

Malgrat la invasió de turistes, aquest bocí del barri llatí, que s’anomena així perquè la universitat és a la vora i els alumnes antany, quan sortien d’estudi, parlaven entre ells la llengua franca i erudita d’aquell temps, encara conserva el seu embruix. La rue Saint-Jacques, la cúpula de la capella de la Sorbona, on tants homenots de la nostra cultura havien estudiat… I entre aquesta aureola cultural que encara plana pel barri, als carrers adjacents hi trobem molts cinemes que projecten films clàssics i de culte en versió original: el cinema Le Champo, la filmoteca del Quartier Latin o el cinema Accattone, a la rue Cujas, on quan hi vivia es podia veure permanentment bona part de la filmografia de Pasolini. Aquesta oferta cultural inabastable, una porta badada a la curiositat del món, és un dels grans atractius de París.

Encara tinc esma d’arribar-me a la plaça de la Contrescarpe i davallar la rue Mouffetard, un formigueig de petits restaurants (us recomano els de la rue Pot de Fer) i de bars de preus mòdics, on els estudiants, autòctons i forans, van a fer cerveses i fer-la petar. S’hi respira l’atmosfera del París estudiantil.

Aquest flâner compulsiu, que flueix gairebé inconscient, m’ha obert la gana i juntament amb l’Eulàlia, l’amiga que m’acompanya en aquest meu retrobament amb la ciutat, decidim anar a dinar a la Butte aux Cailles, el nucli que va tenir un paper rellevant en l’esclat revolucionari de la Comuna de París. En baixar del metro, el turonet de la butte (quina tautologia!) queda ocult per un edifici mastodòntic d’una arquitectura sense ànima, purament funcional. Quan el travesses per dessota, les cases baixes amb teulada de pissarra i l’ambient atemporal et claven un cop de puny a la cara. Sembla que el rellotge s’hagi aturat. El diumenge, al pic del dia, no es veuen gaires passavolants. Els carrers romanen silenciosos i encalmats. Dinem en un restaurant basc molt concorregut que hi ha en un cap de cantó. Els vespres del cap de setmana en aquest local no hi cap ni una agulla, i a la vorera els clients s’arremolinen drets o ajaguts a l’asfalt, amb el got de plàstic de cervesa a la mà. Havent dinat, tornem xino-xano a cercar el metro a la Porte d’Italie, tot fent la darrera marrada pels carrerons del barri. Una de les coses que valoro d’aquesta ciutat és que, a pesar d’ésser una gran urbs, hi ha alguns racons que han reeixit a conservar l’encant de poble.

III

En el camí de tornada a Ais, mentre em reconforta la il·lusió que m’espera el bon temps i la llum diàfana del paisatge provençal, penso que, malgrat la grisor tardorenca i el fred, París, per a mi, sempre serà París. Una de les meves ciutats. I que m’hi sento fondament lligat.