EL FIL D'ARIADNA
Revista Literària en català
RELATS MANEL MORA: ADELAIDA
Manel Mora ha dedicat la seva vida a l’ensenyament de la llengua i de la literatura: català, castellà, llatí, grec… Gran amant de la màgia que totes les llengües són capaces de transmetre, és també un observador profund de la realitat que l’envolta. La unió d’ambdues virtuts cristal·litzen en una sèrie de relats i poemes que emocionen, subjuguen i sorprenen. Li agrada indagar, innovar, crear. EL FIL D’ARIADNA us permetrà compartir les seves propostes i gaudir de la seva originalitat, com en el cas del relat titulat ADELAIDA.
…Jo ho veig tot molt clar, és la resta del món qui està cec… Adelaida repeteix una i altra vegada aquesta cançó. S’atura. Mira els transeünts fixament als ulls. Reprodueix amb monòton ritme la cançó… Jo ho veig tot molt clar, és la resta del món qui està cec… Mentrestant, un imperceptible somriure llisca en la brillantor dels seus ulls. Pobra dona! És clar!, un trauma. Aquesta no hi és tota! N’hi ha més fora que dintre. Adelaida se’ls mira sense escoltar-los. La seva veu adquireix un aire de certesa desconcertant. Hummm… està cec. Els caminants s’enroquen tot fent ganyotes i mirant-se amb somriures displicents. Jo ja ho veig… Sí, cec… cec. El cercle s’engrandeix. A mesura que passen els minuts, s’hi afegeix un rostre més… i un altre… i un altre. S’ha convertit en una enorme màscara. Però què tens, vella? La pregunta retruny en l’interior de la màscara. Adelaida no respon. Va donant voltes taral·lejant el seu monòleg llarg i incomprensible. Toquen les dotze. Els llavis grinyolen. Suoses blasfèmies pengen de torsos embrutits sobre un paisatge d’espatlles. Però què tens, vella? Adelaida no respon. Acluca els ulls. Somriu suaument. La màscara posa expressió d’àngel anòmal. Hummm … cec… Silenci. Els esclops d’Adelaida ressonen a les rajoles tot allunyant-se. La boca de la màscara vomita una remor d’autocomplaença: n’hi ha més fora que dintre.
Manel Mora
Baix Empordà, 10 de maig de 2009
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
el tot és boníssim, i l’avanç del text mot a mot també. aconsegueixes de comunicar o transmetre totalment aquesta sensació (tal com la rebo jo) de la protagonista Adelaida (indigent?) d’ésser a part del món “normal”, amb un patiment extrem, però alhora, com que no hi ha solució “normal” possible, haver-hi donat la volta i haver-ho “superat” (i quina gràcia, com es podria dir si no…?) amb resignació però també amb un cinisme rebel.
(manel: em permetries alguna opinió sobre mots o aspectes lingüístics que jo posaria diferent? (amb l’anna maria ja hi agafo la directa perquè hi ha més confiança!!!)
una abraçada
Aquest relat evidencia un fet claríssim. Tot allò que se surt de la nostra “normalitat” i ens mostra una cara poc amable del món ens desagrada profundament. Aquesta sensació és real i la tenim tots, ens agradi o no (amb moltes gradacions, val a dir, però), i certament no queda clar el límit de la bogeria i qui ha travessat la línia.
El meu títol ho diu tot, encara que utilitzi una broma actual, mediàtica i recurrent, però ho diu de debó:
FELICITATS PER UN BLOC COM AQUEST, PER AQUESTA INICIATIVA CULTA I ÚTIL, I PER AJUDAR A LA LLENGUA I AL PAIS.
Sobre el teu escrit, el meu títol també val, l’Elies ja ha dit tot el que jo hagués dit, excepte potser que trobo molt difícil expressar tan sintèticament les idees i alhora amb tanta claredat i profunditat, i això revela un domini important de la llengua, però també d’altres capacitats com la reflexió, la síntesi, la conceptualització, etc…
En resum, ENHORABONA!