El text és una mica llarg. Per això us el faré arribar en 3 capítols.
Espero que us agradi.
Fins a quin punt la ficció i la realitat es donen la mà?
S’asseia al sofà quieta i cansada, a estones extremadament trista. Intentava que els pensaments alegres voleiessin dins del seu cap, però resultava difícil. Hi havia una negror difusa que l’envoltava a tot hora. Sovint sentia la necessitat imperiosa de fer un sospir profund per foragitar les ombres, però les ombres eren tossudes i no marxaven.
La visió d’un passadís estret i llarg, sense final, la perseguia en somnis. El passadís tenia les parets obscures i rugoses i el sostre nebulós. Ella avançava, però no era fàcil. A voltes, s’entrebancava amb una mena de plantes estranyes i nues amb nusos ressecs com dits de bruixa vella. Eren branques sense fulles, que trepaven recargolades al seu davant i li dificultaven el pas. Les havia d’esquivar i sobrepassar per tirar endavant. I ella, esforçadament, ho feia.
Una nit va veure el mateix camí angost, però alguna cosa inconeguda li va xiuxiuejar una espècie de missatge: “les ombres hi són, però no per sempre”. Com si algú volgués dir-li que aquell atzucac, que encara no tenia sortida a la vista, no seria infinit.
Durant el dia, anava tirant. S’ocupava de tot el que calia, de totes les coses. Però la soledat s’havia convertit en una aurèola que l’encerclava.
Semblava impossible. Com s’havia espatllat tot d’aquella manera? Feia poc temps se sentia tan feliç vagarejant per París, visitant museus i llibreries de vell al Barri Llatí… Compartint amb ell moments inoblidables. I ara, ell estava malalt i tot eren ombres.
Sovint pensava en l’àvia. De vegades la trobava rabiosament a faltar. Li hauria calgut la seva presència a prop. Volia abraçar-la. Interiorment, tenia la certesa que la veu inconeguda era la seva. Potser l’acompanyava, al cap i a la fi…
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
pel següent lliurament.
Quin misteri!
A veure per on s’adreçarà l’enigma?
Comenso a creure’m aixó de que els escriptors treuen molt del seu interior . No hi ha millor teràpia .
les ombres que no s’eternitzaran, ens estira d’una manera esperançada al final, els passeigs per París, nostàlgicament al passat.
a’viam què passa més…
el segon capítol. Ja el podeu llegir.
Demà arribarà el tercer (i últim).
That is obvious that internet sites cannot go on without website submission. We advice to use website submission services. You will feel the power of your site!