EL FIL D'ARIADNA

Revista Literària en català

22 d'agost de 2010
General
10 comentaris

El fetitxisme de la possessió, d’Anna Maria Villalonga

Avui, benvolguts lletraferits, parlarem d’un tema una mica pelut.
De la fal·lera de sentir-se propietari dels llibres. Però, sobretot, de la dificultat malaltissa a l’hora de deixar-los a la gent.

Aquesta segona qüestió, que pateixo de manera acusada, em fa sentir un pèl avergonyida.

Perquè… un cop llegits els llibres, què m’impedeix fer-ne un préstec? Què en trec de tenir-los avorrits a la lleixa, agafant pols? Per què pateixo tant quan són fora de casa? Fent un examen de consciència, he arribat a la conclusió que la “cosa” posseeix diverses implicacions. Per tant, intentem analitzar-les.


L’experiència negativa de molts anys representa un legítim motiu per no deixar llibres a tort i a dret. Quan ho feia, el resultat era desastrós. N’hem perdut tants, a casa meva! Exemplars en alguns casos prou valuosos, tant sentimentalment (regals, adquisicions plenes de records, dedicades o difícils de trobar) com objectivament (primeres edicions, títols exhaurits, volums  d’editorials desaparegudes o estrangeres). El cas és que molta gent se’ls ha quedat (i se’ls queda, això no ha canviat) sense cap remordiment. Els llibres no signifiquen el mateix per a tothom. En alguns casos m’he trobat en la tessitura d’haver de reclamar un llibre prestat de feia temps (situació prou delicada, a sobre!) i el   personatge contestar-me sorprès: Ah, pensava que no et corria pressa! Com que ja l’has llegit!

Doncs no, individu, no és això. Quan hom rep un llibre d’un altre, és amb el compromís implícit de llegir-lo i tornar-lo sense dilació. No amb la idea de desar-lo sine die en una lleixa aliena. Com a mínim, aquesta és la meva filosofia en les comptades ocasions en què accepto que algú me’n deixi un.   

Un altre problema rau en el fet inapel·lable que les persones, els coneguts, arriben i se’n van. Si no es tracta d’algú de l’entorn molt proper, el perill és enorme. No saps mai quan tornaràs a veure segons qui, de manera que tampoc no saps mai quan et retornarà el llibre o li podràs demanar. Per no parlar de la poca cura que molta gent té. Fa patir moltíssim imaginar en quines condicions hom pot recuperar un llibre prestat.   

 

Fins aquí, la posició del “fetitxista” sembla força defensable i racional. Però es complica quan també li costa fer el préstec a la gent del seu àmbit proper: fills, pares, germans, amics de tota la vida, companys de feina que veu a diari.

Un dia vaig tocar el tema (per casualitat, no feu més càbales del compte) amb la meva psicòloga, val a dir que també força lletraferida. El cas és que, quan li vaig oferir un préstec oh concessió generosa per part meva! va i em diu: “Gràcies, Anna, però no. Jo prefereixo comprar-me’ls, els llibres. Igual que no m’agrada deixar-los, tampoc no m’agrada que me’ls deixin. M’omple de satisfacció la compra, guardar-los en espera, veure’ls, tocar-los, llegir-los i després tenir-los a casa per sempre. Saber que són meus”.

Ahà. La psicòloga era com jo. Així que vaig aprofitar, ja que tenia una professional a mà, per preguntar-li si el sentiment es podia considerar malaltís. Resposta: “Home, si et passés amb totes les coses, si tinguessis arrelada de manera patològica la possessió, potser sí. Però un fetitxisme concret, i més aquest, és freqüent i bastant comprensible”.

Buf. Vaig respirar. “Freqüent i bastant comprensible”. Salvada.

 

Jo crec que la qüestió rau en la vinculació que alguns de nosaltres podem arribar a establir amb els llibres. És tan meravellós l’univers que contenen, que el sol fet de tenir-los a prop ens remet a la joia de la lectura passada. O a la promesa de la lectura futura. Al record. A la possibilitat de buscar una frase, un vers, el nom d’un personatge. De consultar un dubte, un oblit. O, simplement, al plaer d’obrir-los, de contemplar-los, d’olorar-los.

Mirar la lleixa i resseguir els noms dels grans autors. Saber que allà mateix, a tocar dels dits, s’hi pot trobar el compendi del seu saber, del seu llegat, no té preu.

 

Malgrat tot, per no ser rematadament antipàtica, he arribat a una entente (ignoro si cordiale) amb mi mateixa. De manera que només deixo llibres als intimíssims. I, tot i això, els tinc apuntats en una llista, per no despistar-me. El meu germà Jordi pot testimoniar com, de tant en tant, li pregunto per ells. Suposo que, a aquestes alçades, m’accepta com sóc (el meu germà). Deixar-li llibres a ell està bé, perquè em fa feliç recomanar-li lectures i compartir-hi plaers. Quan arriba a casa i em demana: quin llibre em pots deixar?, m’agrada decidir i fer-li solemne entrega de l’exemplar escollit, tot ressenyant-lo de paraula succintament. Quan marxa, això sí, corro a prendre’n nota. Per si les mosques.

 

He pensat que boja del tot no ho estic. Em puc salvar.

Però… que ningú no em toqui tampoc la roba, ni els discos, ni la bijuteria, ni l’ordinador, ni les pel·lícules.

Mmmmm. Em sembla que hauré de tornar a la psicòloga.

 

Què en penseu, lletraferits?

 

Aclariment: alguns dels lectors d’aquest bloc entreu en la llista d’intimíssims, estigueu tranquils.       

  1.  No estic d’acord amb l’anomenada propietat malaltissa a l’hora de deixar els llibres a la gent, amics inclosos. El llibre no s’hauria de deixar, es un objecte íntim i personal que no admet aquesta operació de préstec. Per que? Doncs perquè la majoria els torna tard i alguns no els tornen mai, Així de clar. Els que els tornen tard ho fan desprès que tu els hagis reclamat un munt de vegades amb la conseqüent vergonya per part teva. Un llibre és un bé preuat que hauria d’estar exclòs de préstec. Els perfums, les flors i les joies no es presten,  es regalen. Doncs ? Conclusió : és millor regalar llibres que deixar-los. Si tens un amic que estimes, compra-li un llibre perquè si li deixes i no te’l  torna pots perdre l’amic. Exagerat, potser si! però és que un llibre, també, pot ser un bon amic.

  2. Exacte, a mi tampoc m’agrada deixar llibres pel fet que no tornen, sols els deixo a la familia i també apunto a qui, quin llibre i quan. I si se’l trespasen entre pares i germans ,també apunto de qui a qui i quan. Els llibres com altres coses personals són intrasferibles. Tampoc puc suportar que em toquin re i em raca deixar re. Ara sí, si ho deixo algú és amb tota la confiança i amb tot el goig, però també soc partidaria de regalar en lloc de dixar si és possible. Els llibres un cop llegits, guarden una part de tu igual que nosaltres d’ells, casa nostra es transforma amb la seva i sembla que si no hi són pardem una part sustancial de la nostra essencia particular una mica de sabiduria.

  3. Hola. Jo entenc els arguments i la posició de l’Anna (i dels comentaristes), no només perquè la conec bé, sinó perquè sóc “l’individu intimíssim” ( o sigui, el germà aprofitat).

    Però haig de dir que jo també sóc possessiu amb les coses personals, inclosos els llibres, i que, per tant, ho comparteixo.

    Tot i així, em pot més el meu sentit pràctic de les coses i hi ha 2 motius pels quals m’agrada que em deixin llibres:

    El primer és que a casa tens l’espai limitat: familia de 4, amb 2 nens estudiants, etc, etc… i no caben gaire coses més.

    El segon: la meva paradigmàtica garraperia. A què si, germaneta? Si puc llegir molts llibres (cosa que, estareu d’acord amb mi, és l’essencial a fer amb ells, a banda d’altres disquisicions), gratis, recomanats, sense ocupació d’espai permanent, sense haver de netejar-los ni res de res, perquè hauria de gastar diners, invertir temps en buscar-los, ubicar-los i cuidar-los?

    NO, germaneta i altres, SI !  Endavant amb la gasiveria “llibrerística”, gaudim dels avantatges de tenir familiars intimíssims amb dèries com aquesta. Aprofitem-nos de les bibilioteques curulles, de les lleixes curvades sota el pes de volums i volums col·leccionats amb fruició per ments malaltisses, carn de divà psicoanalític!

    Penseu en l’orgull mal dissimulat, en l’autocomplaença i en l’augment de
    l’autoestima que us provoca que altres us demanin consell literari i, malgrat les pors i les recances col·laterals, en el plaer que experimenteu al fer lliurament formal d’un bé tan preuat, en el moment de superioritat, gairebé místic, on els receptors, amb les mans obertes, rebem, en actitud propera a l’homenatge vers el senyor feudal, alló que ens donarà moments de joia i que hem de cuidar, vigilar i retornar com si es tractés de la nostra pròpia vida.

    Aquesta magnífica simbiosi, germaneta intimíssima i altres, no només és beneficiosa per tothom, sinó que gairebe podriem dir que dona sentit a la vostra actitud compulsiva.

    Ah, gran germana, alguns dels llibres que m’has deixat darrerament han estat viatjant en maletes i motxilles diverses per mitja Europa (he, he)…

  4. Jo segueixo el mateix criteri: només en deixo a gent de confiança i M’HO APUNTO!!!

    Quan la gent de “no tanta confoança” me’n demana un, últimament m’estimo més mirar si aquell llibre s’ha publicat en edició de butxaca i regalar-lo que no pas “deixar el meu i donar-lo per perdut!!”

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!