Ressenya: La bicicleta estàtica, de Sergi Pàmies (Anna M. Villalonga)

Sergi Pàmies va publicar recentment aquest recull de relats, La bicicleta estàtica, a Quaderns Crema.

Tot seguit us deixo la meva ressenya, lletraferits.

Moltes gràcies.

Anna Maria Villalonga (Octubre 2010)

Una amiga em va dir fa unes setmanes que el seu marit rarament llegeix obres escrites per dones. Quan li vaig preguntar el motiu, l’amiga em contestà que gairebé mai no s’hi enganxa, que no hi troba punts en comú. Em va sobtar molt, perquè jo no m’havia plantejat que això pogués passar. Per a mi, el gènere d’un escriptor no ha estat mai un motiu de discriminació lectora, ni a favor ni en contra. Malgrat els rius de tinta que s’han vessat al voltant de l’existència (o no) d’una literatura femenina, sempre l’he considerat un tema escabrós i poc clar, difícil d’escatir i de justificar des del rigor filològic.

Haig de reconèixer, però, que fa un parell de dies les paraules de la meva amiga em van tornar a la ment. Fou arran de la lectura de La bicicleta estàtica, de Sergi Pàmies, recull de 19 relats molt breus publicats recentment per Quaderns Crema. I és que em va semblar, sense poder evitar-ho, que les històries de Pàmies eren absolutament masculines, totalment impossibles de ser atribuïdes a una escriptora.

Sento una estranya inquietud mentre comparteixo amb vosaltres una afirmació tan poc canònica. Em produeix la sensació d’estar traint ideologies i coneixements. Tanmateix, no puc evitar que la idea es mantingui ferma en el meu cervell. Els contes de Sergi Pàmies són magistrals, tant des del punt de vista formal (innovadors i molt atractius per al lector) com de contingut (rabiosament actuals i molt intel·ligents). El problema rau en quelcom d’eteri que envolta els relats, quelcom que té a veure amb l’emoció i la capacitat (o no) de generar sentiments.

Martine Laval, de Télérama, va escriure sobre el llibre: “Mentider, manipulador, Pàmies  fa servir la seva mirada assassina i s’aprofita del seu talent de contista per mossegar la vida”. Subscric absolutament aquestes paraules. Pàmies és un contista hàbil que mossega brutalment la vida que ens envolta, que l’esmicola i la tritura. Però, en aquest viatge trencador, no s’atura aquí. Perquè s’amaga darrere d’ell mateix, dels seus sentiments i de les seves emocions, per no cedir ni una engruna d’aproximació a l’ànima del lector, de manera que els contes (com a mínim a mi) m’han deixat terriblement buida, m’han semblat aparatosament distants.

Jo, com Laval, crec que Pàmies menteix. Que en un recull on construeix ficcions a partir de materials autobiogràfics, pretén precisament no permetre ni permetre’s cap concessió a l’emotivitat, al tremolor, a la llàgrima.
És així de cínic, de sarcàstic, de fred? És la punyent ironia el seu únic llenguatge? Considera seriosament que no hi ha res a salvar en un món on ni els records semblen tenir-hi un lloc?

No. De ben segur que no. Aquest posat (masculí?: ho sento, a mi m’ho sembla) de l’escriptor i de l’home, aquest distanciament autoimposat i imposat al públic, no em convenç.  Si s’hagués deixat anar una mica (sense necessitat de caure en posicions carrinclones: quedi clar que no és això el que defenso), m’hauria arribat  molt més. Sabeu per què? Perquè se li nota la impostura. Perquè, en el fons, no pot evitar sentir la nostàlgia que sentim tots nosaltres. 

I perquè a mi,  fins i tot en parlar de la ficció literària, molt sovint em subjuga l’autenticitat. 

Una abraçada, lletraferits.    

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *