Llegim prou?, d’Anna Maria Villalonga

Debat obert, lletraferits.

La meva amiga Núria Busquet, filòloga catalana com jo, companya de doctorat i ara ja flamant doctora, ha fet avui una reflexió en una xarxa social. El seu comentari m’ha impel·lit a escriure aquest breu article. No descobrirem la sopa d’all, ara. Però tampoc no havia posat mai en paraules aquesta qüestió. Si més no, expressada així, amb tanta claredat. De vegades m’oblido que no tothom forma part del grup dels lletraferits, com si jo visqués en una mena de món paral·lel on el gust per la lectura se sobreentén. El cas és que la Núria, tal vegada fent gala d’un envejable optimisme, ha escrit:

 

Per què diuen que no som un país de lectors? Aquest matí, a tres quarts de nou, m’he detingut a mirar la gent que hi havia al meu vagó de metro… de 22 que érem, 9 persones llegien un llibre (8 en format paper i 1 en format electrònic), 3 llegien un diari i 1 llegia unes fotocòpies… Déu n’hi do el percentatge de lectors, no? (ah, per cert, jo no era del grup perquè no m’agrada llegir al metro).

 

La percepció de la Núria sembla defensable. 13 lectors sobre 22, més ella mateixa que avui no llegia, significa un percentatge altíssim. Més del 50%. Però… respon a la realitat? Només són lectures de metro? Resulta extrapolable al total de la població o ha estat solament un miratge casual amb el qual la Núria s’ha trobat aquest matí? Qui estableix els límits de la normalitat pel que fa a les quotes i a les quantitats? Hem de considerar el gust per la lectura un fet elitista? Ens hem de conformar amb l’afecció d’uns quants elegits, com segles enllà?  

 

No cal que us digui que, personalment, penso que tothom hauria de llegir. En el meu cas, malalta de la compulsió lletraferida, esdevé tan necessari, des de ben petita, com respirar. Però…

 

Evidentment, es tracta d’un tema molt ampli, amb multitud de connotacions, impossible de tractar en poques línies. Tampoc no disposo de les estadístiques que, periòdicament, esbomben els mitjans de comunicació. És evident que els editors deuen fer les seves campanyes de tant en tant, per tal de vendre més. Darrere de qualsevol notícia, sovint existeixen motivacions econòmiques. També estic segura que de llibres la gent en compra (la qual cosa no és garantia que algú els acabi llegint). Però… repeteixo… ho podem considerar suficient?

 

Un altra implicació del tema té a veure amb el tipus de literatura que hom consumeix. Qui llegeix els clàssics avui dia? Qui compra poesia? Qui només llegeix còmics, o narrativa de gènere, o best sellers, o premsa, o…? La qüestió dóna tan de si que és impossible allargar aquest article sense convertir-lo en un text feixuc per a un bloc.

 

En qualsevol cas, l’apunt de la Núria el considero útil per plantejar un debat. I vull afegir una cosa, que em sembla necessari deixar clara. No pretenc establir una disjuntiva classista. Sempre he defensat que millor llegir Marcial Lafuente Estefanía que no llegir res. El simple acte és tan important, aporta tantes possibilitats a la nostra imaginació i a la nostra capacitat mental, que no cal qüestionar-lo. A més, al meu avi li agradava.  

 

Amb tot, estic feta un bon embolic. Sempre ens repeteixen que llegim poc. Per tant, trobeu massa optimista la Núria? Què n’opineu, lletraferits?      

Afegeix un comentari

Respon a Elies Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *