Blanca i rodona, d’Anna Maria Villalonga

Significat i significant.

De vegades, res no és el que sembla.

Arran de l’episodi dels encreuats i Homer que us vaig explicar en l’article anterior, m’ha vingut a la memòria una altra anècdota en què hi participaren ex aequo el codi lingüístic i el contingut semàntic que hi associem. És una nova mostra de l’entramat que envolta els signes de la llengua, així com de la relació (en ocasions curiosa, aleatòria, banal, arbitrària i sovint basada en l’habitud) que establim mentalment entre significat i significant. En aquest cas, vam participar-hi tres persones, de manera que no es tracta d’una deformació particular, sinó de quelcom decididament més general.

 

Us en faig cinc cèntims i jutgeu vosaltres mateixos.

 

L’any 1998, amb l’excusa del centenari del naixement de García Lorca, la meva família i jo vam viatjar a Granada. Era època de Pasqua i la ciutat, lluminosa i freda, feia molt de goig. De seguida vam descobrir penjades arreu, en faroles i arbres, una sèrie de pancartes informatives sobre una exposició que oferia el Museu de la Ciència d’aquella ciutat. Hi posava:

 

BLANCA Y REDONDA

 

I tot seguit el nom complet del museu i la seva adreça.

 

Resultava evident que els organitzadors volien despertar expectació. Un missatge tan enigmàtic, amb tan pocs aclariments, només podia significar que intentaven encuriosir el personal. I en el nostre cas tres turistes entusiasmats amb l’encant de Granada i proclius a passar-s’ho bé ho van aconseguir.     

 

Evidentment, tots vam tenir la mateixa idea. Es tractava d’una exposició científica sobre la lluna. Blanca i rodona. A més, el museu comptava amb un planetari. Per tant, no ens va semblar que hi hagués cap dubte possible.

 

Com que la lluna és un cos celeste fascinant i poètic, molt interessant en l’aspecte astronòmic, vam pensar que seria bonic visitar el museu. De passada, podríem conèixer-lo sencer i veure què més ens deparava. D’altra banda, semblava del tot impossible ignorar la crida publicitària, que ens assetjava sense pudor a cada cantonada.  

 

Total, cap al museu s’ha dit. Van arribar a l’aparcament i vam baixar del cotxe. Primera hora de la tarda. I, justament enfront, aquelles lletres enormes, críptiques i prometedores:

 

BLANCA Y REDONDA

 

I ja ho crec que ho era. Ben rodona i ben blanca. Imagineu-vos la nostra cara d’estupefacció en descobrir que l’exposició versava sobre un element que tenim a totes les llars, que fem servir cada dos per tres (de vegades més que no caldria) i que des de fa dècades ens ajuda a viure. Una substància tan present en la nostra quotidianitat com l’únic satèl·lit de la Terra. O potser més.

 

L’àcid acetilsalicílic o AAS (C9H8O4), més conegut amb el nom d’Aspirina, fàrmac de la família dels salicilats, sovint emprat com a analgèsic, antipirètic i antiinflamatori, que té també un efecte anticoagulant i que fou sintetitzada i comercialitzada per la firma Bayer a finals del segle xix.

 

L’Aspirina!!!!

 

No només García Lorca complia cent anys el 1998! No cal dir que vam visitar l’exposició. De fet, fou molt interessant. Vam aprendre un munt de coses, vam fabricar personalment una aspirina amb un motlle i, a més, vam comprar samarretes amb la primera publicitat de la marca (divertidíssimes) que encara corren per casa.

 

El misticisme de la lluna se’n va anar en orris. Però no patiu, lletraferits. Malgrat tot, vam entrar al planetari.          

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *