Pedres, d’Anna Maria Villalonga

Un primer esborrany de text. Si algú té suggeriments, s’accepten de bon grat.
Gràcies.

Pedres

 

Pedres a les sabates, que torturen els peus.

Genolls com pedres dures que transporten la càrrega.

Pedres a la bufeta, a l’orina, als ronyons.

Pedres a l’ànima.

 

A l’espatlla vinclada.  Al fetge, al ulls i al cor.

Pedres a les dreceres, als turons, a la plana.

Pedres sota les pedres, destructores de veus.  

I pedres al damunt, que esmicolen i aixafen…

 

Al pit, la pedra dura. Pesant,

feixuc turment que ofega el crit i el plor…

Podem enlairar els braços, sortir de dins, volar?

Podem aixecar pedres, cercant alès de vida?

 

Hi ha pedres al camí, que no s’acaben mai.

Són pedres que tenim.

I al final… llosa fina.  

 

Anna Maria Villalonga (agost 2010)

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *