EL FIL D'ARIADNA

Revista Literària en català

23 de juny de 2010
Sense categoria
13 comentaris

La inconveniència del terme “Decadència”, per Anna Maria Villalonga

Després de comprovar un cop més, al llarg d’aquest curs a la Universitat de Barcelona, que els meus alumnes de Filologia Catalana continuen empaltats del terme “Decadència” per referir-se a la literatura catalana dels segles XVI, XVII i XVIII, he decidit penjar aquest breu article.

Aquest bloc no posseeix pretensions d’ésser d’una erudició acadèmica, sinó que va dirigit al públic lector en general i té un caràcter divulgatiu i informal. Per tant, els arguments que us donaré seran només arguments de sentit comú, que tothom pot entendre i subscriure. També us afegiré les dades d’un article sobre la qüestió per tal que, qui ho vulgui, pugui aprofundir-hi des d’un vessant més científic. 

Espero que si em llegeixen professors de Secundària, deixin ja d’una vegada de transmetre a les noves generacions unes idees tan obsoletes i poc contrastades. Moltes gràcies.   

La inconveniència del terme “Decadència”

El fet que els estudiosos encara publiquin, als inicis del segle XXI, articles sobre l’ús del terme “Decàdencia” en relació amb un període concret  de la literatura catalana, indica que aquesta pràctica continua vigent.   

El mot s’ha fet servir per a designar tota la literatura catalana moderna -segles XVI, XVII, XVIII i començaments del XIX- fins el moment de l’esclat de la Renaixença. Es tracta d’una terminologia explotada insistentment pels homes d’aquest moviment, amb la finalitat prou evident d’atorgar més rellevància a la seva tasca de recuperació de la llengua i de la literatura catalanes. La pretensió era emmirallar-se en l’esplendor medieval, saltant impunement pel període considerat “decadent”; és a dir, per tots els segles que avui coneixem com “edat moderna”. A l’article que més endavant us detallo, Albert Rossich, de la Universitat de Girona, exposa tot un seguit de raonaments, sobretot des d’un punt de vista estrictament científic, que jo comparteixo i que són d’una claredat meridiana. No en faré en aquest moment una paràfrasi, però penso que és interessant que el llegiu.

A banda d’això, ara m’interessa palesar, simplement des del seny més estricte, tres o quatre idees que em semblen d’una incontestable evidència. 

En primer lloc, convé deixar clar que la cultura, l’art, la literatura, tot el conjunt de disciplines humanes, no neixen de cop i volta com bolets, sinó que responen a un munt de circumstàncies diverses que les van configurant, en un esdevenir continu on tot té relació. No es pot explicar la Renaixença esborrant del mapa l’activitat cultural de més de tres segles. Aquests tres segles van existir i són imprescindibles. Encara que sigui -i ara estic fent d’advocat del diable- per utilitzar-los com a contrast. Tanmateix, no serà necessari fer-ho, perquè moltes de les llavors de la Renaixença las trobem clarament en els segles anteriors. Però l’argumentació diria que resulta òbvia. 

En segon lloc, perquè la valoració de qualsevol cosa com a decadent sempre depèn dels termes d’una comparació. Pel que fa a la Il·lustració, posem per cas, obtindrem valoracions molt diferents si ens emmirallem en un exemple o en un altre. No podem pretendre tenir la gran Il·lustració francesa, però si ens comparem amb l’anglesa, l’espanyola o la italiana, ja no existeix tanta diferència. El mateix podem dir de la literatura catalana  moderna en conjunt. La seva qualitat, comparada amb la literatura medieval, possiblement és menor. Però no per això deixa d’existir i no per això deixa de ser nostra. Té un valor concret i ha de ser tractada sense prejudicis previs.

En tercer lloc, no sembla pertinent un terme pejoratiu (en absolut relacionat amb la terminologia específica de l’àmbit literari o artístic) per designar les manifestacions culturals d’un país. Se’m fa difícil pensar en un francès, un anglès, un italià o un espanyol que denigrin explícitament una part de la seva herència cultural. En el cas del segle XVIII, per exemple, la literatura castellana tampoc no va reeixir especialment. I molt menys si es fa l’exercici de comparar-la amb l’esplendorosa literatura de l’anomenat Siglo de Oro. En canvi, jo mai no he llegit en cap història de la literatura castellana que s’utilitzin adjectius pejoratius per definir aquest segment de la seva cultura literària.     

Per tant, quedi clar que el terme “Decadència” és poc pertinent, molt inexacte i força injust. Una qualificació que, a més, ha provocat el desinterés oficial i dels estudiosos fins fa pocs anys. Hem de desterrar-lo del nostre vocabulari, tant en els centres d’ensenyament com en la idea generalitzada de la gent del carrer. 

I ara jo llenço una darrera pregunta al vent:  És que, a partir de la Renaixença, no hi ha escriptors mediocres? És que, un cop arribats a mitjan XIX, tot el que s’escriu és absolutament magistral?
Puc assegurar que un acostament sense prejudicis als segles moderns us convenceria ràpidament de la validesa dels meus arguments. Tenim  un grapat d’autors molt interessants al llarg de l’edat moderna, autors que us esperen amb paciència per tal que els descobriu.        

Anna Maria Villalonga
Juny 2010 

Per aprofundir en la qüestió, podeu llegir:
 

Albert Rossich: “Decadència? Aquesta no és la qüestió”, Serra d’Or, núm. 529, gener de 2004, pp. 33-35. 

 

 

 

  1. Completament d’acord amb la teva reflexió.

    He cercat a Internet l’article de l’Albert Rossinch. “Decadència? Aquesta  no és la qüestió” . He trobat només l’Índex  del Serra d’Or, 529 del Gener 2004, no pas el contingut, M’interessa llegir-ho, Espero trobar-ho a la Biblioteca.

    Gràcies de bell antuvi per la teva informació.

  2. Celebro molt, moltíssim, que ens hagis ofert aquest article –sempre tan encertada amb el que escrius–. Jo també n’estic fins el capdamunt que es refereixin a aquests segles de la literatura catalana amb el mot “decadència”. A les meves classes de cultura catalana, que imparteixo en anglès i que són una mena de resum de la nostra cultura (història, literatura, música…), mai no he emprat el mot “decadència” quan parlo de la literatura d’aquells segles; sempre m’ha semblat un mot despectiu i sense solta ni volta. A més, com tu ja dius, a cap altra cultura se li acudiria anomenar així a un període de la seva literatura, tot i tenir menys exemples literaris notables. I, efectivament, la literatura castellana del segle XVIII és força deficient i no per això en diuen “decadència”. I estic d’acord amb tota la resta del teu article.

    Pel que fa a l’article de Serra d’Or, m’agradaria molt llegir-lo, però dubto que el trobi a Toronto. Si t’assabentes de quan es pot trobar a Internet t’agrairé molt que mo facis saber.

  3. Tots aquests arguments són vàlids i molts més encara. He de dir, però, que jo a les meues classes des de fa més de vint em negue a usar el terme decadència encara que ho posen els llibres de text per múltiples i molts diverses raons. I com jo molts altres companys. O siga que els valencians ja fa anys que ho venim fent i discutint. El que més m’inquieta, però, és una qüestió quasi psicològica: per què tanta gent i durant tant de temps s’ha acceptat i fet servir el terme com la cosa més natural del món? Com es pot acceptar viure en “decadència” i voler acarar el futur? Com es pretén que els joves s’entusiamen per una literatura tants i tants anys en “decadència”? La decadència política és també i mecànicament decadència literària i creativa? No revela tot plegat un tret ben especific del nostre àmbit cultural, siga del Principat o de València i les Illes, una certa inestabilitat en l’autoconsideració i autoestima pròpies? Com és possible que homes com J. Fuster, per exemple, acceptaren de forma tan acrítica el terme? Aquesta situació és només, com indica l’autora, per una qüestió d’autoafirmació dels homes /dones de la Renaixença? No continuem movent-nos en uns extrems ben estranys entre la prepotència barcelonina i pujolista (oasi català, etc. etc) i l’enfonsament o l’autoodi que té tantes i tantes manifestacions? No és aquest terme de “decadència” una expressió més de l’autoodi que ja fa anys i panys van denunciar diversos estudiosos? Et. Etc. Ni “decadència” ni “prepotència”: treball i creativitat per encarar el present i el futur de forma lliure i encoratjadora.

  4. Manel i Shaudin, que us hagi interessat el meu article
    Manel, no et conec i tampoc sé com has arribat aquí, però benvingut siguis.
    Crec que tens tota la raó. El meu article, com aviso a la portada, només és de to divulgatiu. Evidentment, hi ha molts altres arguments, més científics i crítics, per rebatre l’ús del terme. Tanmateix, tens tota la raó en això que tu proposes. Un poble que celebra la seva feta nacional del dia de la seva més gran derrota, un poble que empre el terme “decadència” per fer referència a un període de la seva història cultural, etc. és un poble que ha de canviar en quelcom. Totes les possibilitats que tu apuntes en forma d’interrogants, són ben encertades. 
    Hem de tirar endavant amb una mentalitat nova. Estudiar el passat amb altres ulls i, sobretot, proposar-nos un nou futur.
    Gràcies, amics.

    Shaudin, jo diria que serà difícil consultar per Internet aquest article. És de 2004 i si ja no surt, no crec que surti. Tot i això, no tens la possibilitat de demanar-lo fotocopiat o així via biblioteca?

    Una abraçada a tots dos.
    Anna Maria

  5. i didàctic. Em vas fer l’honor de deixar-me llegir aquest article teu ja fa uns mesos. Em va aclarir les idees. Ara l’he rellegit per a refrescar-les. 

  6. Ja és el que dius: diguem-li Edat moderna quan calgui recórrer a les etiquetes, i punt. Ara bé, no serà fàcil desfer-se de la Decadència. Encara de tant en tant surt allò de l’Edat fosca o obscura per referir-se a l’Edat mitjana! I la invenció de la Decadència no deixa de ser un calc modern de la creació de l’Edat mitjana. Paciència i didàctica, molta didàctica de la ben feta, com la que gastes tu, Villalonga.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!