La darrera lliçó de Joan Solà (Anna Maria Villalonga)

Avui he assistit a la darrera lliçó de Joan Solà i Cortassa, catedràtic de llengua catalana, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, eximi professor de Sintaxi (quins temps, els d’aquella assignatura!) i actualment, encara que em sembli mentida tal honor, company al Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona.
L’acte ha estat molt emotiu, amb l’Aula Magna plena de gom a gom: alumnes, exalumnes, companys, família i personalitats del món de la cultura. Un  munt de gent dreta, emplenant tots els espais de la sala. Desenes de filòlegs de diferents generacions. No hi cabia una agulla.
Joan Solà, fidel al seu tarannà batallador, insubornable, extravertit, animat i vital, ens ha fet una darrera classe (formava part d’un Master que acabava avui) en el seu estil més pur. Ha repartit fotocòpies plenes d’exemples i ens ha parlat de la difícil empresa en la qual (ell i un conjunt d’experts) porten anys embrancats: la confecció de la nova gramàtica normativa de la llengua catalana.
Com que és un home, com tots els genis, avançat al seu temps, d’idees innovadores, no sempre combrega amb la resta de la comunitat científica. Però no es desanima mai. I mai no claudica. La seva veu sempre clama pel seny, la defensa de la llengua catalana, la modernitat, l’avenç, la importància de la cultura, la crítica de les institucions i dels polítics, la lluita per la justícia.
És un personatge increïble, amb una energia i una tenacitat envejables. He tingut l’honor de tractar-lo com a alumna i com a companya a l’Institut d’Estudis Catalans i a la UB. I em sento tan honorada que no tinc paraules.
L’ovació que l’auditori li ha deparat ha durat molts minuts. Interminable, càlida, enormement emotiva. L’ovació que algú com ell -genial i entranyable, planer i capdavanter, un científic de cap a peus- es mereix.
Més tard he tingut l’oportunitat de petar-hi la xerrada al piscolabis de la sala de professors. I de fer-li dos petons i una abraçada ben forta.
Els que hem gaudit de la sort de compartir amb ell algun moment de les nostres vides podem dir ben fort que hem tractat el lingüista català més important després de Pompeu Fabra.
No tinc més paraules, sincerament. Només la pell de gallina.
Aquesta tarda, com sempre, Joan Solà, el nostre gran Solà, ens ha omplert d’orgull. Ens ha fet sentir novament el privilegi que representa pertànyer a la gran família de la Filologia.
Moltes, moltes gràcies, mestre.

Foto: Susana Montesinos

Afegeix un comentari

Respon a S.Amado Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *