EL FIL D'ARIADNA

Albert Llimós és un jove talent que ha escrit La dona que fugia de la boira, una bonica novel·la que va arribar a finalista del Premi Sant Jordi 2009. 
Aquesta és la ressenya crítica que li he fet. 
Com tota ressenya crítica, parla de les coses bones i de les dolentes. Tanmateix, crec que és un llibre prou interessant.  

La dona que fugia de la boira, d’Albert Llimós.

Finalista del Premi Sant Jordi 2009

Barcelona, Ed. Proa, 2010

Quan hom s’enfronta a la lectura de La dona que fugia de la boira experimenta en primer lloc un sentiment d’admiració. L’admiració envers la valentia d’un joveníssim escriptor que s’atreveix, un cop més, a confegir una novel·la sobre el tema sagnant de la Guerra Civil Espanyola.

No pretenc insinuar amb aquestes paraules que la temàtica hagi esdevingut obsoleta. Res més lluny de la meva intenció, ara que vivim immersos en la rabiosa i conflictiva actualitat de la Llei de la Memòria Històrica. Si dic admirable és, en canvi, pel fet que ha hagut de competir irremeiablement amb una tradició narrativa que s’ha ocupat durant dècades d’aquest esdeveniment històric. De fet, la vinculació de la novel·la amb  antecedents ben coneguts de la literatura catalana queda fortament palesa, ignoro si per una traïció involuntària del subconscient de l’autor o per la seva legítima intenció d’emmirallar-se en els nostres escriptors, a hores d’ara ja clàssics.

El cert és que La dona que fugia de la boira, pel que fa a l’argument i al personatge principal, posseeix un aire clarament rodoredià. La desgraciada història d’una mare jove, perseguida per la desventura des del bressol, que passa milers de penalitats durant la Guerra i la Postguerra, fa pensar sens dubte en la Colometa de La plaça del Diamant. D’altra banda, el seu sobtat canvi de fortuna, l’entrada en el món selecte de l’alta burgesia catalana, ens recorda vivament el personatge principal de Mirall trencat, Teresa Goday. Tal vegada ni tan sols no és casual la coincidència onomàstica, perquè la protagonista de La dona que fugia de la boira duu aquest mateix nom. Fins i tot la mansió on va a viure, arran del seu matrimoni, es diria una evocació de la torre descrita a la famosa novel·la de Rodoreda. 

La dona que fugia de la boira resulta un llibre de lectura agradable, amb un llenguatge assequible i entenedor. Malgrat que no pot amagar (tampoc no ho ha de pretendre) que ha sorgit de la ploma d’un escriptor novell, resulta perfectament recomanable. Albert Llimós té la gosadia de construir un complex personatge femení i crec que se’n surt dignament, sobretot en la segona part del llibre on, abandonant un cert encarcarament inicial, la caracterització de la Teresa adquireix un aire plenament consolidat.

 La novel·la presenta una estructura circular. Conclou de la mateixa manera que comença, paraula per paraula. I val a dir que l’inici és ben punyent. La vida de la protagonista tanca un cercle vital propi que, alhora, és també un cercle històric. Tanmateix, Llimós no li concedeix al seu personatge la reconciliació que propugna envers la col·lectivitat; així, Teresa només aconsegueix la pau amb un acte extrem. No vull desvetllar explícitament els esdeveniments, perquè tothom pugui accedir a la lectura amb el grau d’incògnita que la història es mereix. Llimós es creix a mesura que avança en l’escriptura, de manera que el text presenta una certa desigualtat. La segona part de la vida de la protagonista, des que arriba a Barcelona, està més ben travada, flueix amb major naturalitat i, en conseqüència, atrapa amb més força l’interès del lector. De qualsevol manera, no podem deixar de banda que la trama pretén recrear la quotidianitat. La protagonista és una dona qualsevol, una persona senzilla i treballadora d’un petit poble a la vora de Lleida a la qual la vida li atorga, enmig d’un terrible conflicte personal i un no menys terrible conflicte col·lectiu, un paper molt difícil de representar. Una dona lluitadora com moltes, que afronta com bonament pot la seva dura existència.         

 Llimós s’ha documentat. I aquesta feina es nota. Tanmateix, podem detectar certs anacronismes en el text, tant des del punt de vista lingüístic com argumental. No crec pertinent fer-ne ara una llista, però l’aparició d’expressions com “fer la pinça” o “sortir amb” traeixen un registre excessivament modern. Els diàlegs també presenten, en alguns moments, el mateix problema. No s’ajusten del tot a allò que hom espera trobar en les converses de fa seixanta o setanta anys.

 Tampoc no resulten versemblants certs enfocaments o certes actituds dels personatges. La poca atenció que l’autor dedica al fet que la protagonista tingui dos fills il·legítims (bastant complicat i vergonyant en el món de l’època), la promiscuïtat sexual de la Núria, la facilitat amb que una Teresa de disset anys embarassada i sense mitjans marxa de casa a principis del segle xx, etc. no semblen del tot creïbles. Com tampoc no ho són alguns fragments que fan una excessiva concessió al gust personal de l’autor. Llimós vol descriure Barcelona i no se’n priva, però per fer-ho passa per damunt del decòrum del relat. No és fàcil d’assumir que una dona que ha caminat des de Lleida, que ha perdut tota la família i que arriba a Barcelona a punt de donar a llum, s’entretingui contemplant les meravelles modernistes del Passeig de Gràcia. Quasi semblava, en llegir-ho, que un grup de japonesos havien d’aparèixer en qualsevol moment fent fotos a la Casa Batlló.

Amb tot, el major problema de La dona que fugia de la boira rau en l’estructura. Albert Llimós fa un experiment que, alhora, li resol tots els entrebancs relacionats amb el bon funcionament dels lligams narratius. Confegeix la novel·la mitjançant un seguit de capítols breus, cadascun encapçalat per un títol, sense fixar cap norma interna. Així, entre un capítol i un altre poden passar segons, hores, dies, setmanes, mesos o, fins i tot, anys. Intenta generar en el lector unes expectatives que després es complau en trencar, amb un artifici retòric que no acaba de reeixir i que, massa vegades, ennuvola el ritme de la lectura. I no vull donar a entendre que l’exercici no sigui absolutament legítim, fins i tot lloable. En realitat, el valoro molt positivament. Però no sembla que funcioni en relació amb el caràcter concret d’“aquesta novel·la”, de tall tan clàssic. La meva opinió personal, evidentment susceptible de ser rebatuda, és que aquest exercici esdevindria més pertinent en un tipus d’història més lleugera i actual, on trencar l’horitzó d’expectatives del lector no signifiqui desorientar-lo.  

 En qualsevol cas, aquestes apreciacions són minúcies si les comparem amb el conjunt del text, que, com he apuntat, resulta plaent i proper. No hem d’oblidar en cap moment que estem parlant d’una òpera prima. L’autor demostra una gran sensibilitat i transmet molt bones vibracions. Certament, l’animo sens cap mena de dubte a tirar endavant, amb la mateixa força i la mateixa valentia, la seva tasca literària.

 Pel que fa als lectors, cal que en prengueu nota. Recomano molt agradosament La dona que fugia de la boira.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!