ANNA MARIA VILLALONGA: Davant del vidre

l’Anna Villalonga ens regala aquest nou relat en el qual torna a posar de manifest la seva extraordinària sensibilitat, així com el seu magnífic talent creatiu.

Un bon tastet literari que podeu llegir en aquest humil racó de defensa de la nostra llengua i de la nostra cultura.

Parafrasejant Pessoa, “la meva pàtria és la llengua catalana”.

Visca la Terra!

Una vegada dit això, gaudiu del relat de l’Anna Maria

DAVANT DEL VIDRE  

Va arribar a la ciutat quan encara era un bebè desmanyotat, de petits ullets sorpresos i nassarró rosat. Tenia les extremitats llargarudes i descompensades i l’aspecte estranyat i desvalgut de qui no entén què passa al seu voltant. Un caçador li havia matat la mare i ell s’havia quedat sol. Els diaris se’n van fer un ressò enorme, gairebé inaudit. Al cap i a la fi, la troballa era realment insòlita. La premsa internacional va escampar ràpidament la notícia i molt aviat esdevingué un fenomen conegut arreu del món.

 

Durant un any, va viure a casa del seu veterinari. Era molt petit i estava desorientat. Allà el tractaven molt bé, com si fos un membre més de la família. L’estimaven, l’alimentaven, l’abraçaven. Però va arribar un moment que fou impossible continuar amb aquella vida. Havia crescut massa i necessitava una llar diferent.

 

El van portar al zoo i de seguida va esdevenir l’emblema de la ciutat, l’enveja dels zoològics de la resta del planeta. No era estrany. Es tractava d’un espècimen únic, irrepetible. Una meravella de la natura. Se’n van imprimir postals, se’n van fabricar ninots de peluix, va aparèixer repetidament a tots els mitjans de comunicació. Gernacions de gent el visitaven a diari, el fotografiaven, l’observaven embadalits.   

 

Els veterinaris i els encarregats de la seva comoditat s’hi van bolcar. Sempre li van proporcionar unes instal·lacions privilegiades, una alimentació ben equilibrada per preservar-li la salut i el bon estat físic, una dedicació especial. Era una estrella, un símbol. Però de seguida va sorgir la vena científica. Calia estudiar-lo. Calia intentar, a tota costa, perpetuar aquella rara característica, aconseguir que tingués descendència que fos com ell. Els veterinaris sabien que es tractava d’un repte difícil en el cas d’un gen recessiu, però no podien llençar la tovallola.

 

Amb aquesta finalitat, el van ajuntar amb moltes parelles al llarg de la seva vida. Va tenir un munt de fills, però mai no va néixer l’esperada rèplica. Aleshores van provar de creuar-lo amb les seves primeres filles. Tal vegada l’endogàmia aconseguiria la desitjada fita. Tampoc no va ser així. Ni fills ni néts. Continuava essent únic.

 

Va passar la vida davant d’un vidre. Exposat a la mirada indiscreta de tots nosaltres. De vegades es girava d’esquena, cansat. De vegades s’enfurismava. S’amagava molt aviat dins la seva cova. Era una atracció de fira sense vida privada. Va viure molt de temps. La seva longevitat, possiblement a causa de  les atencions especials i contínues, fou molt superior a l’esperada en els exemplars en llibertat. Segurament, la seva insòlita característica l’hauria fet molt vulnerable enmig de la selva. Tothom pensava que es podia donar per satisfet. Havia tingut sort.   

 

Mai no oblidaré una de les visites que vaig fer-li. Tenia parella, una femella bruna que se’l mirava insistentment des de l’altre cantó de l’estança. Era diumenge i, davant del vidre, desenes de persones el contemplaven. Desenes de càmeres fotogràfiques que l’apuntaven i l’enlluernaven amb la llum del flaix. Jo estava a primera fila i ell feia estona que es mantenia d’esquena amb obstinació, mirant de reüll la seva companya. De sobte, sense previ avís, s’alçà en tota la seva monumental envergadura i es va girar cap a nosaltres. Una visió excepcional. Amb freda parsimònia, s’acostà al vidre. El públic en ple va aguantar la respiració, bocabadat. Ell ens va recórrer amb la mirada, sense pressa, i després va aixecar els braços. Amb un crit que ressonà per tots els racons del zoo, va colpejar bojament el límit transparent de la seva presó. Tothom va fugir corrents. Només jo, amb el meu germà petit agafat de la mà, vaig romandre quieta, tots dos fascinats per la seva força. Dues figuretes insignificants enfront de la potència d’aquell ésser meravellós.

 

Tal com arribà, la fúria va desaparèixer. Va abaixar els braços. Amb el cap mig cot, em va mirar. Els nostres ulls van creuar-se en un instant etern. I el vaig comprendre. M’ho va dir tot amb un esguard que cremava, intens, perdut, d’una tristesa infinita. M’ho va confessar, un secret entre ell i jo per a la resta de la vida.

 

Ara ja no hi és, però l’empremta de la seva incomprensió i de la seva impotència la tinc clavada a foc en la meva carn per sempre

 

                                                                                                                       Barcelona, gener 2009

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *