Homilies d'Arinyó

L’Ot té disset anys, i la seva germana Iris, quinze. Amb els seus pares van a la Universitat d’Estiu de Prada. Una vegada allà, aviat veuran que comencen a passar coses estranyes als cursos de la Universitat Llegendària d’Estiu: robatoris, marques misterioses a les habitacions, monitors que emmalalteixen amb símptomes d’enverinament, intoxicacions…
Alguns d’aquests fets sembla que estan relacionats amb les llegendes que s’expliquen

Avís molt important

PERILL IMMINENT!

A l’atenció de tots els ulencs i sobretot ulenques:

            Segons s’han fet ressò els principals mitjans de comunicació del país, a la pàgina 666 del llibre Centúries, de Miquèl de Nòstra Dama –més conegut per Nostradamus–, editat el 1557, hi figura la profecia que transcrivim resumida a continuació.

            El primer any acabat en 5 de cada segle hi haurà un rapte ritual la nit del 22 al 23 d’agost. Els fets succeiran en una universitat situada a prop d’un riu el nom del qual consti de tres lletres i sigui capicua (Tet?). Així mateix estarà enclavada als peus d’una serralada on s’elevi un pic semblant a l’ullall d’un gos (Canigó?). (Els parèntesis són nostres.)

            L’autor de la fellonia serà un professor de braços peluts que, disfressat de pastoreta, segrestarà amb enganys algebraics cinc donzelles que mai més no tornaran a aparèixer, almenys íntegres.

            Atès que fins ara tots els presagis del prestigiós metge i astròleg provençal s’han acomplert al peu de la lletra, l’equip de govern de l’ULE, reunit urgentment després de l’assemblea general informativa, ha pres les mesures oportunes per avortar tal profecia i ajornar-la com a mínim fins a l’any 2105, en què ja s’ho faran els qui hi siguin.

            Els patrons a observar, de compliment obligatori per a tots els ulencs i ulenques en edat de merèixer, són els següents:

1. La Ronda de Nit estarà comandada excepcionalment per l’Excel·lentíssim Rector Magnífic Renoi, atesa la seva experiència inqüestionable a combatre tota mena de fantasmes que han atemptat i atempten contra l’ULE. Els càntics expiatoris i processionals començaran a l’hora de les bruixes i no finiran fins a trenc d’alba. S’admeten penitents autoflagel·lants, que sempre corprenen i fan patxoca.
2. Tothom obeirà les indicacions dels gendarmes i dels bombers voluntaris de Prada, que acudiran a reforçar les tasques de control i de vigilància espiritual de la Ronda.
3. Alhora es prega que, si entre els alumnes hi ha cap mosso d’esquadra, guàrdia civil o policia, facin el favor de vigilar de prop tots els professors, especialment els de braços peluts i amb tendència malaltissa a disfressar-se de pastoreta, o a fer el pastorot.
4. Es comunica finalment que s’està gestionant amb el prior de Sant Miquel de Cuixà la cessió de les cel·les més segures del monestir perquè els seus murs venerables serveixin d’aixopluc a les nostres estimades donzelles.

Llegendaris! Ara és l’hora d’estar alerta. Per quan vingui Pastoreta, bon cop de pal! Bon cop de pal, defensors de les verges, bon cop de pal!

ULE-Prada, 20-08-2005

            Poca broma! Açò que et segrestin i facin de tu el que els doni la gana és una de les pitjors coses que et poden passar. Hem d’organitzar l’autodefensa com sigui.

            He entrat al menjador i he descobert un fet que m’ha esborrat totes les cabòries: el pare i la mosqueta morta de Laura tornaven a ser junts. Ell l’escoltava atentament i no tastava res a penes, mentre que ella, abatuda, li parlava gairebé entre singlots i tampoc no menjava. Què devia explicar-li amb tant de sentiment? Era perquè tenia por de Pastoreta? Aquest assumpte comença a mosquejar-me. Tant és així que m’he quedat sense gana i he tornat la safata amb el menjar intacte.

            He sortit al pati i instintivament m’he fixat en els braços dels homes que hi veia. Tots, absolutament tots, eren peluts!

            Com que no estava d’humor per a aguantar romanços de ningú, me n’he pujat a l’habitació, m’he raspallat les dents, he agafat una jaqueta i me n’he anat caminant sola cap al poble. Quan portava dos-cents metres de trajecte ja me n’havia penedit: tan poc com fa que el conec i cada segon que passa se’m fa més insuportable viure sense tenir-lo al costat. Què em passa? No m’havia ocorregut mai res de semblant.

            Quimi Portet tot just acabava de començar la seva actuació a la plaça de Prada i he notat molt bones vibracions. Estava mig embadocada sentint-lo quan un murmuri a cau d’orella m’ha omplert el cos de joia:

            –On eres? Fa hores que et busco i patia perquè em pensava que no et veuria mai més…

            Ja no ens hem separat en el que quedava de vetlada. Primerament hem estat ballant a la plaça i, quan s’ha acabat l’actuació, m’ha convidat a ressopar a una creperia de Vilafranca.

            Quan hem arribat a la imposant ciutat emmurallada, Hèctor ha baixat del cotxe abans que jo i ha vingut a obrir-me’n la porta. En posar els peus a terra i incorporar-me he tingut la sensació que m’havia fet adulta de cop.

            Caminant per carrers molt estrets, lleument il·luminats per artístics fanals de ferro, hem passat per davant de tres o quatre restaurants que tenien molt bon aspecte, però era evident que ell sabia on em portava: a un local més petit que els altres, bé que infinitament més acollidor. Les taules i les cadires eren de fusta i molt rústegues. A les parets penjaven objectes agrícoles antics: falçs, rodes de carro, jous, tisores d’esporgar, forques, què sé jo, un munt de coses.

            Quant al menjar, hi havia creps dolces i salades. Jo no sabia què triar i ell m’ha convençut perquè n’agafés una de cada. Li he fet cas i n’he demanada una de quatre formatges i una altra que portava nous, cointreau, xocolata, nata i més ingredients encara. Per a beure ha fet que ens servissin un gerro de sidra a pressió. N’hi havia un litre i quan ens l’hem acabat n’hem repetit. Jo sé que la sidra no té gaire graduació alcohòlica, però tot i així, com que no estic acostumada a beure, m’havia fet el propòsit de vigilar al màxim. En això es va quedar, en el propòsit, ja que entrava que no te n’adonaves i en vaig beure tanta com ell o més. Cap dels dos no demanà postres.

            En ser el poble tan menut, ens vam dir que podríem resseguir-lo a tocar de la muralla per la part de dins. Impressionant. Més que impressionant, meravellós: el riu, el fort Liberià al cim del turó, la fossana que feia més inviolable la muralla. La remor de l’aigua va ser la melodia de la nostra nit iniciàtica. Amb un poc d’imaginació, els últims cinc-cents anys no havien passat per Vilafranca.

            Vam seure en un banc de davant l’església; diminuta, romànica, despullada de tot ornament a la decrèpita façana. No hi havia ningú més a la plaça.

            –Seria fantàstic poder passar uns dies d’hivern aquí, tu i jo sols –em va dir Hèctor, i m’entrà taquicàrdia.

            Després m’explicà algunes aventures que havia corregut durant les navegacions que havia fet amb el seu veler per tota la Mediterrània. Des de la seva Eivissa natal fins a les illes gregues, del nord d’Àfrica fins a França i Itàlia.

            –Algun dia, quan menys t’ho esperaràs, apareixeré per Cullera i et demanaré que facis amb mi la volta al món!

            Ah, el meu príncep blau! Quin coratge devia tenir per a enfrontar-se, navegant solitari, al marejol, a la nit, al vent, al fred, a la calamarsada, a la pluja, als trons i als llamps en alta mar. Homes del seu tremp i valentia en neixen un cada cent anys. Estic segura que no en coneixeré mai cap altre que li arribi ni a la sola de la sabata. Si en aquells moments hagués tingut allí el iot i m’hagués demanat que m’hi embarqués, no m’ho hauria deixat repetir!

            Al mateix temps era la persona més tendra i sensible del món. Quan parlava de les dones era el no va més del respecte i la consideració. Ni les dones no parlem tan bé de nosaltres mateixes. Tocant als fills, m’ha dit que no vol tenir-ne fins que no sigui capaç de criar-los i educar-los personalment.

            –O com a molt amb l’ajuda de la dona de la meva vida, però de ningú més!

            Quan ha dit açò de la dona de la seva vida m’ha mirat tan significativament que fins i tot les orelles se m’han posat vermelles. Ignoro què ha manifestat a continuació, però sé que un minut o dos més tard hi ha insistit:

            –Noto com una veu interior que em diu que no tardaré gens a trobar-la, si no és que ja l’he trobada i no me n’he adonat. O no vull adonar-me’n perquè ella no està, encara, prou preparada.

            Últimament Hèctor havia patit un trauma molt gran. No m’ho volgué explicar, però no hi ha enteniment que capti més matisos que el d’una dona enamorada: de segur que es tractava d’alguna noiaa del seu poble que havia fet una bogeria d’amor per cridar la seva atenció.

            Em pensava que esclataria a plorar i li vaig posar la mà al muscle. La mostra de solidaritat devia ser molt efectiva, ja que a l’acte deixà de caure-li la gota i m’enllaçà per la cintura. M’he adonat que té el pit depilat, però com que porta camisa de màniga llarga no sé com deu tenir els braços.

            Em va mirar amb ulls hipnòtics i a mi m’entrà una suor freda que em pensava que em desmaiaria. Si no em besava prompte, ai!, si no em besava prompte…

            Justament aleshores el maleït BMW de Jimmy va aparèixer per un dels carrers que desembocaven a la plaça. Ell em va veure de seguida. L’acompanyant, en canvi, estava tan encisada mirant-lo que hauria esclatat un obús al seu costat i no se n’hauria adonat.

            Vaig demanar a Hèctor que em tornés a l’ULE. La màgia de la nit s’havia fos.