Homilies d'Arinyó

Sermons profètics, exaltats i llunàtics

11 d'agost de 2014
0 comentaris

Paisatge humà a les novel•les del cicle de la memòria de Manel Joan i Arinyó

Algunes precisions sobre la Literatura de la memòria

Si comencem parlant de la Literatura de la memòria, haurem de referir-nos per força al que, sens dubte, és una de les figures cabdals de la Literatura universal, Marcel Proust. L´escriptor que va inaugurar un nou tipus de narrativa basada en l´anàlisi detallada dels sentiments dels protagonistes a través dels records que provoquen en ells els objectes, les sensacions, les experiències viscudes… I és a través d´eixa evocació, que Proust intenta demostrar com és possible superar gràcies a la memòria –a la Literatura-, l´oblit causat per l´inexorable pas del temps. El mateix Manel Joan així ho fa palés en el capítol inicial de Les nits perfumades: “A manca del túnel del temps per a retornar-hi, Goig suprem, si més no, reviure´n i eternitzar-ne el Record”. És una manera, com deia el saforenc Josep Piera, de descobrir que el passat és el temps llunyà, el temps perdut, però no el temps mort, perquè el podem tornar a la vida a través del record, a través de la memòria.

I eixa recuperació de la pròpia memòria -de la pròpia memòria moral, diria jo-, ens porta de manera inevitable a parlar de la recreació i evocació d´allò que uns han anomenat com el paradís perdut, i d´altres, com el temps feliç, que és òbviament el temps de la infantesa. I la recreació d´eixe temps, en el cas de la Literatura de la memòria, es porta a terme a través d´una obra literària, que és de ficció, però que alhora té la singularitat de recollir molts elements de la pròpia experiència personal de l´autor. Per això també se l´anomena com a “literatura del jo”. Això ho explica molt bé Manel Joan en afirmar que: “Qualsevol lector, així de començar a llegir un llibre de records d´infantesa, ja conclou que escriptor i xiquet-personatge són una sola i mateixa persona. I ves per on sol encertar-hi. L´ús de la primera persona, doncs, a més de simptomàtic, hi és gairebé obligatori”.

Hi ha una afirmació molt il•lustrativa del Marcel Proust en què porta la seua concepció particular de la Literatura -i de la vida, per què no- fins a l´extrem: “La vida no es coneix quan es viu, sinó a través de la memòria”. I és que des del present volem retindre allò que vam sentir fugaçment en algun instant de la nostra vida, i que ara ens fa comprendre que ha valgut –i val- la pena viure-la. Això ens porta a plantejar una espècie de paradoxa -o millor dit, de doble joc- que trobem en la Literatura de la memòria. El fet de presentar-se alhora com un discurs verídic i una obra d´art.
Per una banda, s´hi pot constatar com la nostra memòria és creativa i, per tant, canviant. Això fa que cada vegada que convoquem els records, els verbalitzem i els articulem en relats, estem alterant-los. En eixe sentit, podem interpretar la memòria com un mecanisme de deformació de l´experiència. L´escriptor Alfons Cervera explica molt bé la manera com es produïx eixa alteració quan diu que: “La font de la Literatura es la memòria… i després u ompli els buits de l´oblit amb imaginació”; i en eixe mateix sentit el meu admirat Manuel Vicent rebla el clau quan defineix la Literatura com “memòria més imaginació”.

Però, per altra banda, també es pot entendre la memòria, i més en concret la Literatura de la memòria, com una eina –un instrument magnífic- de reflexió i, per tant, de coneixement. En la mesura que hem de precisar –de fixar- els records, també ens serveix per il•luminar-los, per donar llum a eixa experiència anterior. En definitiva, per a revelar la seua veritat. Una veritat que, potser, abans d´escriure estava amagada, i ni tan sols l´autor sospitava ni la coneixia. Com deia un altre dels grans, el Garcia Márquez –i amb això tornaríem una mica al que afirmava Proust-: “La vida no és el que u ha viscut, sinó el que recorda. I com la recorda per a contar-la”. I és que el record enriqueix la vida, la Literatura enriqueix les nostres vivències, i ens ajuda a conéixer-les millor. I a tall de conclusió, res millor que recuperar el vell i savi aforisme del mestre Fuster: “La Literatura no supleix la vida, però tampoc la vida supleix la Literatura”.

El cicle de la memòria de Manel Joan i Arinyó

Abans d´entrar pròpiament en matèria, si voleu, retornem -encara que siga per un momentet- a eixe paradís perdut que és la infantesa. Hi ha una frase de l´Ana Maria Matute força clarivident: “la infància és més llarga que la vida”. Podríem interpretar-la en el sentit que la majoria de les sensacions que ens acompanyaran al llarg de la nostra existència les descobrim durant la infantesa. I, molt possiblement, la vida de cadascú de nosaltres depén de la intensitat amb què hàgem viscut eixa mateixa infantesa. Però també la podem entendre amb el sentit que li dóna Josep Piera quan afirma que la infantesa és el temps sense temps –el temps redó-, un temps d´alguna manera inconscient, en què encara no es té plena consciència de la seua fugacitat, i de la consegüent arribada de l´edat adulta. En definitiva, un temps etern, i per això mateix, feliç.
I tal com el mateix Manuel Joan ens conta en el segon llibre de les seues memòries literàries, que porta el més que revelador títol de L´atzucac del perdedor, a finals dels 80 es trobà –diguem-ne- en una mena d´atzucac, en què per primera vegada es va preguntar a què en treia el cap com a escriptor i si valia la pena continuar-hi. I ves per on, la teràpia, o l´eixida d´eixe atzucac, va ser precisament l´inici del que podríem anomenar el seu “cicle de la memòria”, integrat per una trilogia d´obres: Les nits perfumades, Com la flor blanca i Na Desconeguda. Coincidí, a més, en un moment en què la literatura de la memòria havia viscut una eclosió espectacular, a fins del setanta, no sols dins el conjunt de la literatura catalana, sinó també de les altres literatures occidentals. Potser a causa de la crisi intel•lectual aguda que es va viure amb la pèrdua de confiança en les utopies alliberadores, tant col•lectives com individuals (parlem, per exemple, dels règims comunistes, o del maig del 68). Això provocà que molts dels escriptors que havien estat joves i entusiastes durant la prodigiosa dècada dels 60, arribaren a la seua maduració personal i intel•lectual durant aquest període de desconcerts i d´escepticisme, i acabaren optant per una prudent retirada al jardí propi.

Com ja hem comentat abans, en el cas de Manel Joan, ell mateix ens ho conta a L´atzucac del perdedor:

“… que jo m´aturara a reflexionar no volia dir que les diferents paranoies que em flagel•laven agafaren vacances, sinó que van continuar burxant-me amb una efectivitat admirable. Així les coses, davant la possibilitat manifesta de refugiar-me en la literatura de ficció per guarir-me dels estralls físics que ella mateixa em produïa no se´m va ocórrer res més que abraçar els sempre imprevisibles tentacles de la psicoanàlisi ( crec que va ser el mateix Freud qui va dir allò que “l´artista és l´únic neuròtic capaç de guarir-se tot sol”). Psicoanàlisi casolana i autogestionada, no debades jo en feia tots dos papers, el d´analista i el de l´analitzat… M´havia proposat fer un repàs exhaustiu de la meua infantesa, per tant arrencaria en el naixement. A partir d´ací el llibre evolucionaria fins als onze anys, en què se m´acaba bruscament la infantesa i em vaig veure obligat a pensar i actuar com un adult sense haver passat per l´imprescindible període de l´adolescència… Jo m´havia fet el compte que encabiria les sessions del divan-escriptori en dues-centes pàgines, però vaig arribar extenuat a aquesta xifra i tot just era a punt de fer la primera comunió. El tema és que, quan penetres en la dinàmica del record, una evocació te´n porta a una altra i et revénen coses que tenies oblidades feia anys en el doble fons del bagul de la memòria… (I tot seguit el reconeixement de la importància que per a ell va tindre el conreu d´aquesta literatura) De tota manera, escriure “Les nits perfumades” en va ser una teràpia tan colossal que no sé què hauria estat de la meua vida, sense reviure, balancejant-me en el trapezi més alt sense xarxa (literatura de la memòria: activitat creativa d´alt risc, on u exposa i s´exposa molt), “aquelles càlides nits de primavera en què la suau flaire de la flor del taronger embolcallava la vila, la vida, amb la seua tèbia beatitud aromàtica”.

Ara bé, s´ha de tindre en compte una altra vessant també molt important, ja que, com diu el propi Manel Joan, “el fet de novel•lar la pròpia infantesa no és únicament una pràctica mentalment molt higiènica per a l´autor, sinó que també és molt interessant per al lector, ja que en llegir aquests llibres reviu la seua pròpia infantesa, i torna a habitar un món que vegetava en el regne de l´oblit”. És per això que a través de la infantesa del protagonista i narrador d´aquestes tres obres, a través dels ulls inquisitius, curiosos, observadors, entremaliats… d´aquell xiquet, en aquella Cullera en blanc i negre dels anys seixanta, revivim en la memòria de cadascú de nosaltres retalls de vida, bocins del nostre propi passat. I rescatem així de l´oblit tot un univers –i uns éssers- que de ben segur romanien oblidats –com deia Arinyo- al doble fons del bagul de la memòria particular de cadascú de nosaltres.
Cal remarcar que les tres obres del cicle de la memòria d´Arinyó estan organitzades de manera fragmentària, ja que es troben integrades per xicotets capítols –xicotetes històries- de lectura quasi independent, i que acaben –com una mena de postals- conformant un gran mosaic, una espècie de radiografia fragmentada d´aquell poble -Cullera-, d´aquell temps -dels anys seixanta-… i de les seues gents. I nosaltres, com a lectors, com si estiguérem jugant amb una mena de calidoscopi, acabem formant-nos la nostra pròpia imatge d´aquell mateix poble, d´aquell temps, d´aquella mateixa gent –a partir de tots els records d´infantesa que Manel ha immortalitzat a través de les seues paraules; d´uns records que encara que el temps els pot borrar, els guarden les paraules.

Però en tot cas aquella Cullera que recreem, aquell univers íntim i petit de la Cullera de la nostra infantesa no l´hem d´interpretar com una visió localista (si no és que entenem per localisme el que diu el poeta Perejaume: “que és la manera que té el món de fer-se petit per entrar-nos pels ulls”), sinó que, ben al contrari -i deixem-nos els prejudicis a un costat-, és una visió plenament universal. Per dos motius. El primer, perquè vé a ser l´evocació de tot el món de la infància. El segon, perquè en el fons hi ha la voluntat de mostrar un racó del món com a imatge de la vida. Perquè, com bé diu Josep Piera, cada racó del món conté l´univers sencer. I en últim terme el que vol la Literatura és representar la vida. I a més a més, cal tenir en compte que escrius des d´on has descobert el món. I és per això que ens enamorem del viure, d´existir en el món, des d´eixe lloc des d´on l´escriptor intenta representar la vida.

El paisatge humà

I és a través de l´evocació d´eixe univers íntim de la Cullera dels anys seixanta, de la Cullera de la nostra infantesa, com se´ns transmet -a banda d´un munt de records, de sensacions, de sentiments…- la consciència de pertànyer a un grup humà concret. Un grup humà que és producte d´una època, trista i grisa des d´un punt de vista polític, però en la que hi havia una densa vida col•lectiva –de la qual podem percebre el seu bategar al llarg de les pàgines d´aquestes obres-, i que generava tota una sèrie de lligams afectius, no sols amb el territori, sinó també amb la gent que hi habitava.

I és que com diu l´escriptor italià Claudio Magris: “les ciutats són alguna cosa més que paisatge urbà o una natura, són els rostres de les persones, les seus històries i el records”. I la Literatura és un dels mitjans més fiables per conéixer la realitat d´un poble. Però no solamant del seu paisatge urbà, sinó també del paisatge humà que el pobla. En una de les dedicatòries d´un dels seus llibres, Manel acaba retent-la a la memòria “naturalment de tots els personatges que poblen el llibre i li donen vida”. Crec que és una dedicatòria especialment merescuda perquè moltes de les millors pàgines d´aquesta trilogia de la memòria són les dedicades a retratar eixos personatges pintorescos, populars, entranyables… que mai apareixeran als llibres d´història, però que acabaran conformant l´imaginari col•lectiu de diverses generacions de la gent del nostre poble.
No es tracta, per tant, d´una galeria de personatges il•lustres, sinó de gent anònima, d´aquells que teixeixen el dia a dia d´un poble. Que, en uns casos, per la seua manera de ser –i de comportar-se- alegren la vida dels seus conciutadans; i en altres, representen històries punyents –colpidores- protagonitzades per aquells que no han estat tocats per la deessa fortuna. Però que, en tot cas, han passat a conformar de manera destacada l´ànima col•lectiva del nostre poble. I que a través de l´evocació d´eixe paisatge humà, tan íntim, tan estimat, d´un temps ja perdut, ja llunyà, però no mort, i a través de la gent que el va poblar, es pot recrear aquella Cullera que perdura i habita encara, no sols en la memòria, sinó també en el cor de molts de nosaltres. Per tant, aquesta comunicació també és una modesta, una humil, reivindicació de la seua memòria. De la mateixa manera que ho va fer Manel a l´hora d´escriure les seues obres, rescatant, salvant de l´oblit, tot un munt de coses viscudes i d´éssers. Elevant a la categoria de protagonistes, persones senzilles que tenen ja un raconet en el nostre cor, i que formen part del patrimoni sentimental del nostre poble.

per Antoni Picazo i Jover i Gemma Català Garrigós
(X Jornades d´Estudis de Cullera)

POBRESA

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!