Defensa de l’idioma

Transcripció d’una conferència a l’Escola d’Adults de Cullera l’any 2000

DEFENSA DE L’IDIOMA


 

Senyor regidor, senyor director, professors, professores, benvolguts alumnes del centre d’Educació Permanent d’Adults de Cullera:

            Bona nit i moltes gràcies per la seua assistència. El tema de les meues reflexions en veu alta serà la mort del valencià, de la nostra llengua.

 

M’estalviaré romanços i floritures: una llengua desapareix, mor, quan ja no té parlants: i no s’acaba el món. S’acaba un poble, una cultura, els quals es dilueixen en una altra entitat que els ha absorbit, però no s’acaba el món, ho repetisc. En tot cas, s’acaba una manera d’entendre aquest món, de percebre la vida, d’encarar el futur.

            Posaré un exemple, però abans, per favor, retinguen açò que els dic: sobre el tema de la llengua, des del punt de vista sociolingüístic, psicolingüístic i nacional, hi ha centenars de llibres publicats i no paren d’editar-se’n. Jo n’he llegits alguns, però avui, ara i ací, parlaré només a títol personal, sense cap altra autoritat que la de portar més de vint-i-cinc anys llegint, escrivint i fent classes en valencià, amb el que açò m’ha reportat d’experiència i de reflexió. Vull dir, en aquest tema ningú no té la veritat absoluta. Una teoria que és vàlida en un lloc i en un moment determinats pot deixar de servir en unes altres circumstàncies.

            Igualment, d’una anècdota no se’n pot fer categoria, però jo ara posaré un exemple de com entenen la vida uns pobles i uns altres. I veurem com un calc lingüístic afegeix un defecte, la superxeria, als que ja teníem. Perdonen la digressió, però la paraula “superxeria” m’ha dut al cap el terme “ignorància”; ignorància dels qui no saben encara en quin segle estem i no volen reconèixer que tot el tema del canvi de segle i de mil·leni –falsament avançats- ha estat un bord muntatge comercial.

            En fi, l’anècdota que volia explicar arranca de lluny, de l’edat mitjana si fa no fa. Quan en el sacrifici de la missa el capellà alçava el copot amb el vi, ritualment la sang de Jesucrist, els cavallers que hi havia a l’església tiraven mà a l’espasa. Amb aquest acte volien significar que defensarien la fe catòlica amb les armes, si calia. De la mateixa manera, quan la gent passejava de nit pel carrer i se’ls acostava algun sospitós, s’advertien entre ells: <<Toca ferro!>>. Açò volia dir: <<Tingues l’arma preparada, que no sabem en quin mal pas ens trobarem!>>

            “Toca ferro”, ací era on jo volia arribar. Una frase feta carregada de significat, per influència del castellà s’ha rebordonit en el “Toca fusta!”, que no deixa de ser una superxeria. O a tot estirar la por a l’aigua en un naufragi. O la quimera d’apropiar-se de l’energia d’un arbre en abraçar-lo. Quants valencians usen “Toca ferro!”, que és la nostra expressió genuïna? Ben pocs. En aquest cas, com en molts altres, ha guanyat el calc lingüístic.

            De moment, però, prou d’anècdotes.

            Si he començat la intervenció dient que el valencià es moria és perquè cada dia que passa té menys possibilitats de supervivència. Un idioma només té el futur assegurat si és necessari, si és imprescindible en tots els àmbits d’ús, des dels tribunals de justícia fins al món de l’espectacle, passant per l’ensenyament, l’administració en general i les relacions comercials, laborals, socials, familiars, etcètera. I al dia d’avui al País Valencià es pot viure perfectament sense parlar en valencià. I a més a més en tots els nivells. Però encara en diré una altra de més grossa: fins i tot en el cas que en la majoria d’aquests camps el valencià fóra la llengua preponderant, a la llarga estem condemnats a les tenebres exteriors, per emprar una fórmula bíblica. O a la solució final, que m’imagine que els deu sonar també.

            Aturem-nos un moment en alguns dels camps citats adés. La majoria de notaris, registradors de la propietat, jutges i advocats pareix que estiguen divorciats de la realitat lingüística del lloc on desenvolupen les seues activitats. I això que ara les lleis en aquest apartat ens són més favorables que mai, atenció!

            Sí, paren atenció: fins i tot en democràcia els ciutadans hem d’estar alerta i vigilants per impedir opressions i greuges propis de les dictadures. Açò és, hem de reclamar una igualtat efectiva de drets i de deures per als ciutadans de l’estat espanyol, independentment de quina siga la seua nacionalitat. En el moment que uns tinguen més drets que uns altres, vol dir que el sistema trontolla i que no és, ni de molt, una democràcia perfecta.

            Als valencians se’ns respecten –si més no teòricament- els drets lingüístics segons el criteri de territorialitat, en l’àmbit del País Valencià, però no a fora. (Aneu a Madrid, per exemple, i feu-ne la prova!) Als castellanoparlants, en canvi, se’ls respecta el criteri d’individualitat. Estiguen al territori autònom que estiguen tenen els seus drets lingüístics inalterables. La balança, doncs, no està en absolut equilibrada.

            En l’actualitat hi ha molta legislació sobre l’ús i l’ensenyament del valencià, així com sobre els drets i els deures dels funcionaris autonòmics i estatals que treballen ací. Sí, lleis, decrets, reglaments, etcètera, que obliguen qualsevol mestre o professor que treballa a la nostra terra a fer constar la seua suficiència en el coneixement de la nostra llengua, però… Hi ha també un punt que diu que, si algun ensenyant no coneix la llengua, té deu anys per aprendre-la! Deu anys! On estarem d’ací deu anys?!

            Escolten: un curt de vista, no se’l pot obligar a portar ulleres. Ara bé, si vol conduir qualsevol vehicle a motor per la via pública, ha de dur la correcció òptica adient! O no? Vostès s’imaginen si jo agafara ara el cotxe sense ulleres? No arribaria ni al parc de bombers que no haguera atropellat tot gat i mona que caminara pel carrer València!

            Doncs en el tema dels mestres, igual. No se’ls pot obligar a aprendre valencià, d’acord, però si volen treballar ací de mestres, sí! Un funcionari ha d’estar al servei dels ciutadans dels quals cobra, i no al revés! I això tant si és ensenyant com si pertany a qualsevol altra àrea de les administracions municipal, autonòmica o estatal. Però som tan demòcrates que, si algú es nega a acomplir el requisit lingüístic, no passa res.

            Recapitulem: els valencians, mitjançant el poder polític que ens governa, ens hem dotat d’unes lleis i d’unes normes que com a mínim ens “permeten” viure en valencià. Unes lleis i unes normes que, m’afanye a dir-ho, no havien sigut tan “generoses” des de l’època foral, quan els exèrcits de Jaume I van foragitar els moros d’aquestes terres i les repoblaren de gent de Lleida, principalment; però també de Barcelona, de Tarragona i de Girona. Així les coses, el qui encara no sap que parlem català –encara que nosaltres en diem valencià- és perquè no té ganes de saber-ho i no li fa vergonya dir-ho! De segur que qualsevol persona de Múrcia, d’Almeria, de Sevilla, de Cadis, de Conca, de Saragossa, de Buenos Aires, de l’Havana o de Santiago de Xile sap quin és l’origen, el nom i l’extensió de la seua llengua. Què vos passa, valencians?

            Deia que ara les lleis, malgrat que no són perfectes, ens són més favorables que mai, però la realitat és que cada vegada quedem menys valencianoparlants. Any rere any s’hi produeix una pèrdua molt significativa de parlants. I el procés no sembla que haja de parar, de moment. Al contrari.

            Quin és el problema, doncs? Per començar, no hi ha un problema només, sinó una caterva. Si els enumeràvem tots se’ns faria de dia i encara no n’hauríem acabat. Per tant tractaré d’esquematitzar al màxim.

            La història està plena d’exemples de llengües i de cultures que han desaparegut, que han estat “abduïdes” per dir-ho en termes televisius. Què passa ací? Moltes coses: unes dolentes i unes altres pitjors. Tenim, per exemple, que els qui no parlen la nostra llengua en són més i cada vegada la diferència serà més gran. Per què? Doncs perquè crien més que nosaltres. Són maneres d’enfocar la vida. No m’acusen de racista perquè no ho sóc en absolut: jo estic pel mestissatge i per la supervivència en igualtat de totes les ètnies i les races de la Terra. Efectuat l’aclariment, em reafirme en el que he dit: els valencians, els catalans, els noruecs, els suecs, els holandesos, en definitiva, els pobles més avançats d’Europa criem poc, tenim pocs fills; les estadístiques en aquest punt no menteixen. Quina n’és la causa? Doncs que pretenem que els nostres desecendents puguen viure una vida sense les privacions que hem patit nosaltres. Hi ha uns altres pobles, en canvi, que tenen molts fills. I deuen pensar que algú els els criarà. Són, ho repetisc, maneres d’enfocar, de viure la vida. Totes, igual de respectables? No ho sé.

            Però n’hi ha més. Molt més. No és només el poc pes demogràfic allò que ens farà desaparèixer com a poble amb una llengua i una cultura pròpies. Hi ha també la globalització, que mal enfocada representarà la mort del valencià i a la llarga fins i tot la del castellà, la de francés i la de l’italià. Però d’això en parlarem en acabant.

            Ara m’agradaria desmuntar un tòpic que, amb una candidesa angelical, s’ha repetit durant els últims cinquanta anys com a mínim. És aquell que diu que el valencià s’ha mantingut viu gràcies a l’amor que sentíem per ell als pobles i als poblets, enfront de la substitució lingüística que s’operava a les grans capitals com València i Alacant. No hi pot haver falsedat més gran. Si fins fa uns anys el valencià s’ha mantingut relativament sa i inalterable a les zones rurals, era a causa de l’analfabetisme de la seua gent i a la poca influència que exercien encara els mitjans de comunicació. I la prova està en què, a mesura que la gent dels pobles ha tingut accés a l’ensenyament i a la “cultura” dels mitjans de comunicació, ha desertat de l’idioma propi d’una manera alarmant, pitjor que si els acaçara un bou. Parle tant de la gent adulta que ha canviat de llengua, com de la gent adulta que ha continuat parlant valencià, però ja ha parlat en castellà als fills.

            En la base d’aquesta dinàmica hi havia el complex d’inferioritat i el mimetisme amb les clases altes i els capitalins, que ja feia anys que havien dimitit lingüísticament. També hi comptava la inseguretat, la por, el temor que els fills no foren prou sabuts si parlaven en valencià i, per tant, no es podrien guanyar bé la vida.

            El primer procés sembla que s’ha tallat. Fins i tot en el món cultural, universitari i de negocis autòctons s’ha invertit i actualment el valencià és l’idioma de prestigi. Mentre que el castellà és distintiu del qui acaba d’arribar o no acaba d’estar ben integrat en els camps precitats.

            Quant al segon punt, és hora de proclamar en veu alta i clara que qualsevol alumne pot acabar l’ensenyament secundari dominant no sols el valencià i el castellà, sinó també l’anglès i el francès, de la mateixa manera que sap matemàtiques, filosofia, química, història, informàtica, etcètera. Alguns pares ja ho tenen clar i n’obren en conseqüència. I cal afegir que la majoria de carreres també es poden estudiar en valencià.

            Però tot i així continuen perdent-se parlants. I per si açò no fóra prou, el valencià està cada dia més degradat, contaminat, plagat de barbarismes.

            Miren, jo ja sé que parlar d’aquest tema és com transportar aigua amb cistella, però com que sóc masoquista ho passe bé. De la mateixa manera, crec que també ho deuen passar la mar de bé tots aquells sàdics que destrueixen l’idioma amb una precisió admirable. Sí, és clar, ja sé que tots no són sàdics, però el mal que estan fent-li a la llengua no té nom. Em referisc a tots aquells valencianoparlants que ara i adés ens ataquen amb paraules com: jamó, jamón York, queso, madera, merlussa, atún, ciruelo, guisantes, raíz, sandía, fresa, membrillo, salmonete, pescadilla, lubina, hueva, cigala, vi tinto, ternera, desde luego, fontanero, tostades… Quin desastre!

            Costa d’assimilar, aquesta actitud: manifestem un poc respecte per la llengua que fa posar la pell de gallina. És una actuació suïcida. Més encara, d’eutanàsia activa, per no parlar clar i ras de genocidi cultural conscient i volgut. Autogenocidi, perquè el mal ens el fem nosaltres sense que no ens hi obligue ningú.

            Si no posem fi a aquesta dinàmica… En fi, cadascú que s’apanye. Més xurrades: grifo, pollo, gilipollas… Nopés ens faltava la peonsa dels collons!

 

Benvolguts oients: porte mitja hora de discurs. Ni la meua veu ni el seu cervell crec que estiguen per aguantar molt més, així doncs trobe que ja s’ha fet l’hora de tancar la paradeta. No he dit ni la meitat de les coses que m’havia preparat, però hi haurà temps i ocasió, si així ho desitgen, per retrobar-nos una altra vegada i discutir sobre el tema.           

            No es tracta de tocar ferro, vull dir, de tirar mà a l’espasa i emprendre una croada contra l’infidel, tallant llengües ací i allà si algú no parla bé el valencià o no vol parlar-lo. Es tracta de deixar de barallar-nos entre nosaltres mateixos per qüestions lingüístiques; els últims anys hi hem cremat massa energies.

            Es tracta de treballar amb goig i afecte pel redreçament del valencià i de tota la cultura que podem generar amb ell: literatura, cinema, història, sociologia, ciència, festes, folklore…

            Si els nouvinguts ens veuen com un poble cohesionat voldran integrar-se i en molt poc de temps seran tan valencians com nosaltres. En canvi, si veuen que estem com gat i gos, acabaran automarginant-se.

            El valencià, el seu ús, vull dir, és cosa de tots: de rics i de pobres, d’ateus i de creients, de les dretes i de les esquerres, dels joves i dels vells. I ha de ser la cosa que ens agermane, no la que ens separe.

            Si amb l’acte d’avui hem aconseguit avançar un poc en aquest camí, no saben vostès com me n’alegre. Si no, els en demane disculpes i un altre dia procuraré esmerçar-m’hi més.

            És tot. Moltes gràcies per la seua atenció.

 

 

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *