PARADISOS PERDUTS

Una ullada a sis novel·les sobre l’infern de la infantesa

PARADISOS PERDUTS?

 

Posats a simplificar, s’agafa una novel·la qualsevol –negra, eròtica, de ciència-ficció…-, es llegeix i segurament es pot afirmar que hi apareix el 90% dels elements característics del gènere a què pertany. Més encara: sempre hi haurà algú que declararà que, així d’haver-ne llegida una, és com si ja les hagueres llegides totes. I no és ben bé d’aquesta manera.

            Ara, sí que és de veres que en qualsevol temàtica és inevitable escriure coses que ja s’han escrit abans; bé perquè el nou autor les desconeix i es pensa que està abordant un tema absolutament original, bé per un procés de memòria involuntària o, simplement, perquè li és “imprescindible” escriure aquell passatge concret. I això és perquè en la narrativa de gènere hi ha una sèrie de constants de les quals no es pot fugir. El repte per part de l’escriptor, doncs, està a escriure aquells capítols i/o situacions, que ja han estat tractats per uns altres novel·listes, millor que no ells. Però açò ja és un altre tema.

            Si preguntàvem als autors de novel·la eròtica, negra i de terror per què n’escriuen, podríem trobar-nos amb respostes si fa no fa com les següents: per divertir-se, excitar-se, entretenir-se, horroritzar-se, matar els seus fantasmes… I alhora compartir aquestes sensacions amb el lector.

            Però per què hi ha autors que novel·len la seua infantesa? Ací també es podria elaborar una bateria de respostes estàndard: per recobrar, recuperar el paradís perdut… Contràriament, aquestes novel·les també serveixen per poder oblidar fets nefastos d’aquells temps que ens han deixat marcats per sempre més i que costa moltíssim de conjurar, d’expulsar de la nostra ment. Així mateix, molts autors que de menuts han viscut a multitud de llocs diferents necessiten aturar l’antiga voràgine, i per això fixen la memòria en algun lloc concret.

            De moment ens aturarem en el punt que fa referència a l’oblit, en el del poder terapèutic de la creació literària a l’hora d’anorrear capítols de la nostra vida que ens fan mal. Potser sí, però també seria molt convenient no perdre de vista l’extrem contrari. És a dir, ¿no deu ser que moltes vegades ensopeguem amb escriptors masoquistes, que s’esplaien relatant les seues misèries perquè en el fons en gaudeixen a desdir? Millor no posar la mà al foc per cap de les dues explicacions.

 

A El pa de cada dia, de Mohamed Xucri, trobarem la tira d’elements característics de les novel·les d’infantesa, quan aquesta ha estat un infern per al xiquet-autor-protagonista. Per començar, el pare va estrangular el germà menut de Mohamed perquè plorava de gana. A partir d’ací: pallisses, amenaces, misèria, supersticions, por, fred, violacions, vici… Com a claus per vèncer tanta disssort, Mohamed ens assenyala que es va convertir de seguida en un pícar, en un pillet que sempre estava pensant quina una en faria per poder omplir el pap a diari.

            Açò i la imaginació, el somni, el diàleg interior constant, o una de les característiques que trobarem més vegades repetida en les novel·les de records d’infantesa: els seus protagonistes solen ser personatges més aviat misantrops i dotats al mateix temps d’una poderosa vida interior.

 

La mort del pare o de la mare del narrador és un altre dels fets que apareix sovintment en aquests llibres. Al capdavall, molts d’ells solen acabar amb aquest passatge precisament, ja que aquesta tragèdia té moltes voltes com a conseqüència la fi brusquíssima de la infància del narrador i el pas fulgurant a l’estadi adult sense haver passat per l’adolescència.

            El conflicte actuarà de motor de tota la història; l’autor vol recobrar allò que li ha estat arrabassat violentament i tira mà del record, el qual converteix en literatura, no debades l’artista és l’únic neuròtic capaç de guarir-se tot sol, segons el pare de la psicoanàlisi. Veiem, per tant, que aquestes novel·les contenen gairebé sempre el desig de recobrar allò que s’ha perdut. Ara bé, tant si hi ha morts per l’entremig com si no, sí que hi ha una cosa que ens falta i que ha desaparegut per sempre més: la pròpia infantesa del narrador i tot aquell món que l’ha feta possible. Perquè, encara que aquest tornara a nàixer, ja res no seria com abans: hi ha un munt d’elements que han passat a millor vida; persones, paisatges, costums, mentalitats, olors, sabors… Per això molts autors s’entesten a deixar-ne testimoni escrit. He dit que s’hi entesten, però trobe que allò més adient fóra afirmar que en tenen necessitat, compte fet que el mugró és etern i t’acompanya fins a la mort. Molts són, som, la nostra infantesa.

 

Bukowski, a La senda del perdedor, ens ofereix un retaule patètic de les dissorts que poden afligir un xiquet: un pare feréstec que l’apallissava brutalment a la més mínima, una família barallada i esclava de l’alcohol, així com de moltes perversions, etcètera. De seguida que comença el llibre, el menut ens explica un episodi que el va trasbalsar considerablement: un llaurador volia pegar-li dues cartutxades a son pare perquè aquest li havia furtat un grapat de taronges. Llavors ell va deduir que, si per una fotesa així hi havia gent capaç de matar-te, ben poc d’amable podies esperar d’aquesta vida.

            Una altra de les conclusions que trau ben aviat el nostre jove protagonista és que els grans són uns actors, que representen el seu paper en la comèdia de la vida, mentre que els xiquets, com que encara no tenen cap personatge assignat, s’han de limitar a observar-los i, com a molt, podran alçar acta mental dels esdeveniments.

            Ras i curt: la infantesa d’en Bukowski va ser un autèntic calvari en casa, en l’escola i al carrer. Els seus únics balons d’oxigen foren la lectura –hi va haver una època en què llegia un llibre al dia- i la imaginació: va escriure la història d’un baró alemany excepcional, que era el seu únic amic i sempre l’ajudava. Així suplia la mancança d’afecte que el subjugava. (Aquestes memòries, però, són falses!)

 

Si veiem Padre padrone, de Gavino Ledda, la cosa encara degenera molt més, ja que es tracta d’un vertader cas d’esclavitud infantil. El pare de Gavino el va apartar de la societat als cinc anys d’edat i se l’endugué a viure al corral que tenien enmig del bosc, on tot sovint el deixava sol durant les vint-i-quatre hores del dia. El pobre pastoret s’hi moria de por –dels veïns, de les feres, dels bandits, del desconegut… També hi patia les inclemències de l’oratge, així com plagues de paràsits, son, cansament per l’excés de treball, alimentació deficient, malalties i, sobretot, les batusses amb què son pare pretenia adreçar-lo i fer-lo un home com cal. En fi, un cas d’esclavitud infantil en tota la regla. I la demostració fefaent que, a la Sardenya agrícola de meitat del segle XX, els esquemes socials estaven condemnats a repetir-se: el pare de Gavino actuava amb el fill igual com son pare havia actuat amb ell.

 

Parlant d’esclavitud: feia molt poc que s’havia abolit a Rússia, quan Màxim Gorki –autor entre altres de La meva infantesa- era un nen. Al capdavall, ell arribà a conèixer ex-esclaus de carn i os. Aquests, amb una lògica aclaparant, li explicaven que havien eixit perdent amb l’abolició de l’esclavitud. La raó era molt senzilla: com que l’esclau era propietat d’un amo, aquest el maltractava fins a l’exageració si li venia de gust, però no aplegava mai a matar-lo, ja que llavors es quedava sense una cosa que li pertanyia completament i a la qual podia explotar com se li antullava. Ara que eren criats, en canvi, si els mataven d’una pallissa no passava res: en contractaven un altre i en pau.

            En un llibre sense cap concessió, Màxim Gorki ens narra les impressions que li van quedar de la seua infantesa, tan dura, difícil i miserable. Per exemple: el primer record del xiquet és veure son pare estirat a terra, mort, i sa mare desesperada. Uns oficials de policia donaven unes ordres que ell no entenia, però li sonaven esquerpes, desagradables. A continuació, a sa mare li va moure el part i només la pogué ajudar l’àvia.

            El segon record és l’enterrament del pare. Només hi assisteixen l’àvia, un policia que exigia rapidesa al soterrador i ell. La fossa era mig plena d’aigua i dues granotes s’havien col·locat sobre el taüt. Ell no plorava perquè no comprenia res.

            A la fi del llibre mor sa mare i ell tampoc no se’n sent gaire afectat: la vida l’havia fet tornar insensible a tot i a tots.

            Vist el principi i el final de La meva infantesa, ens queda inspeccionar una mica per l’entremig, on trobarem: brutalitat, avarícia, crueltat, insolidaritat, masclisme, enveja, crims, intolerància, pobresa, incultura, lladronici, ambició… Tot, en grau superlatiu! Una mostra: totes les vesprades de dissabte l’avi fuetejava els néts fins que aquests perdien el coneixement. Una altra: els dos oncles materns havien intentat matar el pare de Gorki perquè li tenien enveja. Un d’ells també havia estat a punt de matar els avis a fi d’heretar-ne abans. Si és l’altre, havia mort la seua esposa a colps de puny…

            Enmig de tanta desolació, només dos personatges bons: l’àvia, que era una santa, i Tzigànok, criat un poc curt de gambals, que tenien mig afillat. La primera, que havia tingut divuit fills, donava gràcies a Déu per haver estat tan benigne amb la seua família i afavorir-los tantíssim. A tot açò havia perdut quinze fills i suportava un marit tan ferotge com patològicament predisposat a encruelir-se amb ella.

            Si és Tzigànok, ensinistrava el protagonista en l’art de rebre els colps de fuet perquè no li produïren tant de dany. Li parlava la veu de l’experiència!

            La meva infantesa és, possiblement, el millor exemple que aquesta mena de novel·les solen ser uns documents històrics i sociològics de primera mà i molt valuosos. Cal tenir en compte que l’avi del protagonista li explica a aquest coses de seixanta anys en arrere, açò és, de quan ell era un infant. O siga que està parlant-nos de l’any 1800, que es diu molt aviat. A propòsit d’açò, vull assenyalar que als xiquets els sobta moltíssim que els vells els conten coses de la seua pròpia infantesa. I és perquè no acaben d’entendre que els seus avis també han estat xiquets menuts.

 

J.G. Ballard tenia onze anys i vivia a Xangai, on havia nascut, quan els japonesos van bombardejar Pearl Harbour i enfonsaren els vaixells de guerra americans i britànics que hi havia ancorats al Iang-tsé. Les seues experiències bèl·liques ens són explicades a L’Imperi del Sol, novel·la que ha estat duta al cinema per Steven Spielberg.

            Als tres primers capítols del llibre se’ns ofereix una panoràmica de les desigualtats socials de la ciutat, amb una classe benestant, generalment formada per estrangers, que nadava en l’abundància, i unes masses paupèrrimes.

            Tot seguit comença la guerra a Xangai i el xiquet perd el contacte amb els seus pares. Llavors es dedica a vagarejar uns quants dies pels carrers, fins que és atrapat pels japonesos i conduït al camp de concentració de Lunghua, on patirà totes les privacions que u puga imaginar-se i més. Això no obstant, la comptarà. Primerament perquè s’acosta a dos adults que més o menys tindran cura d’ell. Un és el doctor Ransome, que l’agafa com ajudant i li ensenya algunes tècniques mínimes per no caure pres de les mil i una infeccions que flagel·laven els presoners del camp; a més, també li dóna algun moniato extra per apaivagar la fam. L’altre adult és un americà, Basie, ex-cambrer, personatge enigmàtic, especialista a sobreviure i passar-ho com un patxà a costa de la suor dels altres. El jove Ballard –Jim- li feia de criat i, com a contrapartida, aprenia a sobreviure ell també.

            Però deixant de banda aquests dos personatges, que paradoxalment moriran, el factor determinant que farà que Jim supere aquell infern és la seua vida interior, la  imaginació portentosa, les seues dèries i obsessions, que fregaven la follia, però que li van permetre eixir sa i estalvi d’aquella terrible experiència.

            Al principi de l’article assenyalava que una de les característiques d’aquestes novel·les era la pèrdua per part del protagonista d’alguna cosa fonamental. Açò li produïa una sotragada que molts anys després l’obligava a mirar arrere per fixar la memòria en algun lloc, o bé per conjurar uns fantasmes que li burxaven la ment. A L’Imperi del Sol es fa patent que la infantesa del narrador es va malmetre en un tres i no res. I no sols això, sinó que també va perdre el contacte amb els seus pares en un tancar i obrir d’ulls. El contacte, és a dir, la convivència, i fins i tot el record de les seues cares, ja que als pocs mesos d’haver caigut presoner se li n’havien desdibuixat per complet les  fesomies. Alhora ell patia per si es produïa el procés a la inversa també, no debades ell es trobava molt canviat a causa de l’alimentació tan deficient del camp.

 

¿Masoquisme, doncs, o més aviat conjur de fantasmes, esborrar aquells passatges vitals que més mal et fan? L’únic cert és que la lectura d’aquestes obres ens descobreix tot sovint l’alta capacitat de sofrença dels humans, així com la competència d’alguns –els més forts- per analitzar la situació, captar per on van els trets i adaptar-se immediatament al medi, per advers que siga. O açò o sucumbir, amb la qual cosa ens hauríem quedat sense aquests magnífics documents.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *