Homilies d'Arinyó

PASTEROLS

Les dones que hi han passat conten i no acaben dels dolors del part. Jo, en canvi, per gràcia i per desgràcia, home, dic i mantinc que el qui no pateix morenes ignora què es parir sense estar prenyat. Això deixant de banda que, infantar, n’acabes i ja està, mentre que les morenes, quan se t’enganxen, ja són per sempre més; llevat que tingues la sort d’ensopegar amb una eminència mèdica tan extraordinària com la que jo vaig ensopegar. Era clavell i naturista, per aquest ordre, amb el que açò representa. Vull dir: mal que en el meu etern peregrinar per tots els hospitals i clíniques del país he topat amb metjastres de tota mena, tendència i perversió, ningú no m’havia magrejat mai tan a pler com aquest. Ara, les morenes, junt amb la fimosi vertader flagell dels cavallers de bragueta, me les va eradicar irreversiblement, les coses com siguen.

            Però, benaventurats, oh un milió de vegades benaventurats els qui no en pateixen! I malfadats fins a l’infinit la resta, els qui no aconseguim traure-nos-les de sobre ni per a dormir!

            Podríem fer la vista grossa i obviar la greu mutilació sexual a què et sotmeten, però és que ni el menjar no et fa profit, recollons! Damunt, com que no fas mai a gust, amb perdó, estàs sempre més groc que un pet. Parlant de pets: els meus trobaven un conducte tan esquifit en el seu peregrinar culer que sonaven ridículament atrompetats, talment tinguera acoblada una sordina a l’extrem inferior del cilindre anal.

            Doncs bé, quan el naturòpata es va fartar de palpar-me les misèries i els seus temptadors voltants, em va assegurar que em deslliuraria de les morenes –i de les rosses, va declarar obertament- d’una vegada per totes. L’hauríeu d’haver vist: amb els pantalons més cenyits que un torero i portant-se la mà al paquet a la manera de Michael Jackson, que en pau descanse.

            Heus ací quin remei em va prescriure: tots els dies de l’any, abans d’anar-me’n al llit, m’hi embotiria repetidament un ciri untat amb oli.

            -Sí, i després cupons! –li vaig replicar, exaltat. Quan em vaig calmar un poc, li vaig fer entendre que no m’hi cabria ni una candela de la Candelària. Màxim, un fideu de cabell d’àngel i encara gràcies.

            Així les coses, em va recomanar que no fóra tan tendre i que m’hi ficara com a mínim un misto amb la caboteta untada de vaselina. Efectuaria aquesta teràpia durant una setmana i tot seguit n’ avaluaríem els resultats.

            Una setmana… En la primera provatura el misto va fregar tant amb els pasterols que es va encendre i em va cremar mig cul abans que no aconseguira sufocar les flames en el bidet!

            -Jo vaig acudir a la seua clínica –inexplicablement, la socarramenta culera em va impel·lir a parlar-li de vostè- buscant remeis íntegrament naturistes per a les hemorroides, no perquè m’hi receptara solucions híbrides, com és ara els llumins, que són objectes clarament manufacturats, o no?

            La queixa el va fer entrar en raó: a partir d’aquell moment només faríem servir productes biològics. Per començar, m’hi enfonsaria una tija de soia mitjançant un aplicador de tampons. Obrant amb molta traça i rigor, de segur que aconseguiríem guanyar un poc d’espai per als vianants naturals i propis de l’estret congost.

            Com que mal que bé hi vaig prosperar, més endavant vaig assajar el desembossament amb espàrrecs, i encara amb algun rave, sempre molt lubrificats.

            Entretant em vaig fer novia i, com que era tan íntegra i submisa, la vaig portar a l’altar; amb intencions no massa catòliques, tot siga dit. Clar i ras: el que jo pretenia era que la seua dolça mà prenguera el relleu de la meua en les saludadores penetracions vegetals. Val a dir que s’hi avingué des de la primera nit i que tot va lliscar com la seda durant un parell d’anys, en el transcurs dels quals hi vam operar amb carlotes de diferents calibres, amb plàtans –de primeries pelats i després amb corfa- i fins i tot amb albergínies d’òptima factura.

            La meua xiqueta era tan casta i pudorosa que m’aclaparava. Per provar fins on arribava la seua innocència, la nit de noces em vaig posar al tàlem amb un ou pintat de verd i l’altre de roig. ¡I no estranyar-se’n ni fer-ne cap comentari! Senyal clar i patent que no li’ls havia vistos mai a ningú i per tant no en sabia res del seu cromatisme. Àngel meu! Açò o que era daltoniana perduda!

            Aquella plàcida lluna de mel no havia de ser eterna, però. I tot perquè com més engrescat estava jo, apanyat a diari amb un cogombre de mig quilo, la meua dona va cometre la relliscada de confessar-se amb sa mare. Aquesta, tota ensograda, no sé què devia preguntar-li sobre la consumació del matrimoni, però el ben cert és que, entre la profunda devoció que la xicona li professava i el fet que ella continuava tan intacta com el dia que es va casar, en un tres i no res feren les maletes i se n’anaren a la francesa.

            A hores d’ara, divorciat i sense que la meua ex, que tant havia arribat a aviciar-me, no em passe ni un xavo per a la manutenció, el meu company sentimental i jo ens guanyem les garrofes en un circ eròtic. Faquir sexual i vegetarià de mundial anomenada, el plat fort de la nit arriba quan l’estimat metge naturista, que fa uns anys em va obrir els ulls –i unes altres coses-, m’encula, sense no tocar-me ni les vores, amb un cactus espinós, o la més fefaent demostració que amb paciència i saliva li ho fa un elefant a una formiga!