JOC NET

Un relat de sang i sexe que pertany al llibre ESTRÈS, l’edició canònica del qual apareixerà aviat.

JOC NET

 Fins a aquell dia no m’havien caigut malament els homosexuals. Bé, tampoc. En realitat, no he estat mai una dona sexual i per tant he obviat aquests temes.

            Siga com siga, quan el meu marit em va comunicar que diumenge de matí visitaríem un col·lega seu, gai militant, no m’hi vaig mostrar massa entusiasmada. Al contrari, em vaig inventar unes quantes excuses per quedar-me a casa. Si vaig acabar transigint-hi, va ser perquè em va prometre que després dinaríem en un restaurant de molta anomenada que està a tocar de la torre del pintamones.

            Hi vam arribar.

            Després de les salutacions de rigor -l’alè li ferumejava a mort-, vam seure al jardí i ens va servir un aperitiu.

            Dos gossos llops de la seua propietat no paraven de rondar-nos. Jo estava aterrida. El floro se’n va adonar i ens va repetir allò que ens havia dit quan hi aplegàrem: quan veien algú a la part de fora de la tanca es feien bojos, però, així que advertien que ell obria la porta i invitava a passar els nouvinguts, callaven i ja no tornaven a empipar més.

            -De vegades em lladren a mi i tot, però de seguida que hi entre corren a fer-me l’acatament –ell digué “el rendez vous”, no en caldria una altra.

            Més tard va sonar el telèfon i el fogó se n’anà a agafar-lo. De seguida el meu home començà a malparlar-ne, com fa sempre amb tothom. “El pintor pobre”, em va dir que era el seu sobrenom en el ram del pinzell per mor dels seus orígens humils.

            Als dos o tres minuts vam sentir la veu de l’altre, efeminada però encara més basta:

            -Vine, que volen saludar-te –digué al meu marit.

            Em vaig quedar sola al jardí.

            Sola, no: molt mal acompanyada.

            Les feres se m’acostaven més i més; alhora la meua sensació de pànic es va disparar i eixamplar… Jo sabia que el pitjor que pots fer quan tens a prop un gos és deixar-te vèncer pel temor. En l’organisme tenim unes glàndules que segreguen una substància que els fa tornar especialment agressius vers els qui desprenen aqueixa olor, havia sentit explicar alguna vegada a experts en el tema.

            L’olor. Jo tenia la regla. Feia poc, al poble, un rottweiler de cinc anys havia enfollit en ensumar la seua propietària durant la menstruació. La va atacar amb tanta ferocitat que va estar a punt de matar-la.

            Encara em vaig acovardir més.

 

La primera queixalada va ser al lloc d’on emanava la flaire del període. Les altres, flama i metralla.

            Tot m’és molt confús. Només recorde el dolor punyent per les esgarrinxades, la sang… Sang i més sang. Estirades tallants. I jo, que em protegia el coll i la cara amb els braços.

            L’endemà em vaig despertar en una clínica. Però fins tres dies després del percaç no vaig tenir consciència plena de què m’havia ocorregut.

            Ara em passe el dia enclaustrada. Les parts del meu cos que no foren mutilades han quedat tan malmeses que tot just tinc força per mantenir-me asseguda en una cadira de rodes. La meua vida ha quedat reduïda gairebé a l’ordre vegetal. Oh, i sense poder esperar res de millor en el futur. Al revés.

            El meu home, contràriament al que em vaig imaginar a primera hora, no m’ha abandonat, sinó que continuà vivint amb mi. Per tenir-ne cura, diu. Sí!

            No para a penes en casa. I jo quasi desitjaria que no s’hi estiguera mai. Perquè, si hi està i s’hi presenta algun amic entranyable, se n’entren al dormitori i només se senten riallades, crits, panteixos, gemecs, i jo…

            Jo tinc les vint-i-quatre hores del dia per capficar-me, he lligat caps i he arribat a una conclusió. L’atac dels gossos s’hauria pogut evitar. Més encara: ho tenien planejat. A mi que no m’ho diguen!

            Cabrons, van fer un treball quasi perfecte! Com jo pretenc que es faça amb ells.

            Per començar he contractat els serveis d’un detectiu excel·lent. No perquè em confirme les inclinacions sexuals del meu marit -gràcies a elles, no m’ha exigit quasi mai sexe-, sinó perquè em diga quins són els llocs que sovinteja. Llavors, amb la informació detallada a les mans, facilitaré la tasca al sicari que també he contractat. Internet és l’hòstia! M’hi he entès de seguida, tant en l’assumpte del preu com en les condicions en què ha d’efectuar el treball.

 

Ja sé tot el que volia saber. L’assassí, també.

            Cal que els mate a l’estudi que comparteixen tots dos amants, al niu d’amor on es troben gairebé tots els vespres. Els ha de disparar en el mateix instant que un posseïsca l’altre. Sobre qui ha de ser el sodomitzat i qui el sodomitzador en el moment de l’execució, és un punt que no em preocupa gens. El que sí que vull és que immediatament telefone des d’una cabina pública a les agències informatives perquè hi acudisquen de seguida i puguen cobrir com s’escau la informació gràfica i literària del pastitx.

            Seria magnífic que el crim fóra catalogat com una història d’amor i de traïció entre bujarrons de la faràndula. Quines hores de televisió rosa tan apassionants que m’esperen! Tal vegada em convidaran als debats fins i tot, oh!


Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *