A Cuba!

Primer capítol de CUBANETA MEUA

1

 

L’anonimat, Joan, vet ací la mare dels ous, es deia. Allí, a banda que no et  coneixerà ningú, està tot permès. O si no tot, almenys el més important. Només que fóra cert la meitat del que li havia contat Palaleta… En una setmana ho faria tot pols. I si en una setmana no n’hi havia prou, s’hi estaria deu dies. O quinze. Millor encara, vint. Els que calguera. Fins que el cos li diguera prou. Els diners són per a les ocasions. Com el coratge. El coratge? Quin coratge? No es devia referir al seu: el poc que havia tingut sempre, pareixia que se l’havia endut sa mare a l’altre món.

            L’arribada de Toni, Carles, Sílvia i tres amigues d’aquesta li va tallar el fil del pensament.

            -Tu creus? –es va adreçar a Toni-. Encara no fa dues setmanes que va faltar i ací estic jo, com si res.

            Com si res, no: com una ànima en pena. Més semat que el dir-ho.

            -Però, home, deixa’t estar de cabòries. La nit de Sant Joan és nit d’alegria, no de tristor. Ara ens en farem un altre, ens remullarem els peus i a poc a poc ho veuràs tot més clar.

            -Com es pot estar tan cremat! –comentà baixet una xicona a les altres.

            -Es veu que ja va nàixer mig fava –hi va afegir una altra.

            Toni demanà set cubates de J&B al cambrer, es va fer el sompo perquè els pagara Joan, ho va aconseguir i tot seguit va procedir a repartir-los. Llavors es va adonar que Carles no havia estat perdent el temps.

            -Esto está muy soso –estava dient-li una joveneta d’uns dinou o vint anys, pèl-roja i un poc pigotosa-. Nosotros nos vamos a mi chalet a bañarnos en la piscina climatizada. ¿Te vienes?

            -No puc, hi hem vingut tots amb el meu cotxe i els he de tornar a Carcaixent –Carles havia estrenat un Toyota Land Cruiser a principis de maig i encara estava que el mirava i no se’l veia.

            -Tú te lo pierdes…

            -Qui era aquesta bellesa? –es va interessar Toni quan Carles se li va acostar per agafar el cubata-. Pareix nord-americana.

            – Les aparences enganyen: es diu Vanessa i és del poble.

            -Doncs està que es bada i et mirava amb una careta…

            -Sí que està bona, sí, i damunt em busca la volta. Però el mal és quan parla: no has vist mai tia tan idiota. Si no torna a repetir, l’any que ve la tindré en 2n de Batxiller.

            -Bé, què hem de fer? –els va interrompre Sílvia.

            Sílvia era cambrera de Black Kiss, la discoteca de Carcaixent, propietat de Toni. Com la majoria de xiques que havien treballat allí, es gitava amb ell. La diferència era que les altres no tardaven massa a cansar-se’n i trencaven palletes, mentre que ella ja feia més de dos anys que era la seua amant.

            -Salut! –Toni va alçar el got enlaire i el va fer dringar amb el de Joan, que, plantat com un estaquirot al seu costat, no havia fet cap intenció de brindar.

            -I força en el canut! –se li va escapar a Carles.

            Les xiques es van riure, però ell es va posar un poc roig. Era catedràtic de filosofia i vice-director de l’IES de Carcaixent. Passava per ser molt afable i progressista -de fet, col·laborava amb diverses ONG-, però inevitablement, quan estava amb dones solteres i sense compromís, acostumava a guardar les distàncies. Sobretot si, com era el cas, elles no tenien estudis i per tant els era molt difícil connectar intel·lectualment.

            En acabar-se de cremar la foguera, els assistents a la festa havien estat amenitzats amb correfocs, actors amb xanques i també amb una colla de diables. Per al ball posterior, que encara durava, l’ajuntament de Cullera havia contractat un grup especialista en salsa i d’altres ritmes caribenys.

Els amics de Joan ja s’havien cansat de ballar i tornaren al quiosquet on havien deixat aquest una hora abans. El van trobar recolzat al taulell en la mateixa postura que s’hi havia quedat quan ells se n’anaren.

-Tu creus? Encara no fa…

            Joan no s’havia distingit mai per la seua vivesa, però és que els últims dies, d’ençà que se li havia mort la mare, el seu comportament clamava al cel.

            -Vinga, tots a l’aigua! –animà Carles. Conscient que abans s’havia quedat un poc tallat, amb la frase d’ara pretenia compensar aquell retraïment i evitar que les xiques no el prengueren per babau a ell també.

            Joan no va fer cap moviment i els amics van decidir passar d’ell. Van moure cap a la voreta. En un principi anaven tots junts, però tan bon punt entraren a l’aigua es va fer patent que Sílvia i Toni havien acabat les ganes de xala conjunta i desitjaven un poc d’intimitat. Se la van agafar.

            La preocupació bàsica de les altres tres xiques era semblant a la de la majoria de joves que entraven a l’aigua o que continuaven ballant: passar-ho bé. Però no per això deixaven de cavil·lar sobre el capteniment de Joan. Com Carles i Toni, tenia trenta-cinc anys i, fixant-t’hi bé, no era ni més lleig ni més guapo que ells. Ara bé, quan entraven en joc els artificis de què es val el ser humà per agradar i agradar-se, no se’ls podia comparar. Així, mentre moltes dones consideraven Carles un fadrí d’or; i Toni, un home casat però alliberat i molt interessant; el pobre Joan no hi comptava. No, malgrat les fanecades i el compte corrent més que sanejat, el pobre “orfe”, amb el seu posat de dimitit i la seua fatxa en general, foragitava les dones. Entre el pentinat, propi d’un home de setanta anys, i el vestuari, integrat en la seua totalitat per roba del mercat que li comprava sa mare, pareixia un espantall.

            Carles, a diferència de les tres amigues, no s’estava revelant gens discret i ara i adés espiava les evolucions de Sílvia i de Toni, que se n’havien entrat un poc més d’aigua a la cintura. Després li deixarien la tapisseria del cotxe feta un empastre, va pensar. Abraçats cara a cara, i ella amb les cames enllaçades per damunt la cintura d’ell, els moviments de pelvis no deixaven lloc per al dubte! Uf, o parava de mirar o acabaria malament ell també. Però no podia, els ulls se li n’anaven darrere. Gran aficionat a la fotografia com era, va pensar que unes instantànies resultarien impactants de necessitat, sobretot si mai les veia Marina, la dona de Toni.

            Joan tampoc no havia deixat de mirar una cosa en tota la nit. Les mirades d’un amic i de l’altre, però, no tenien res a veure, ja que allí on el professor presenciava l’èxtasi de dos cossos electritzats, el llaurador només veia les busques del seu rellotge. Com un tic, que segurament ja se li havia apoderat per sempre més, no passaven cinc minuts que no comprovara, angoixat, quina hora era. La culpa és teua, Joan, es deia inconscientment: si hagueres agafat el cotxe, ja te n’hauries pogut tornar a casa fa molt de temps i li hauries estalviat un altre disgust a ta mare. I mecànicament es posava un xiclet a la boca perquè l’alè no li delatara que havia begut alcohol. Així mateix, s’olorava la roba. <>, l’abonegaria ella. <> Sa mare, ai! Quan retornava al present era un pou de desconsol.

            -Escolta tu, filòsof: què volies explicar-nos de nits màgiques i de no sé què més? –va preguntar, riallera, una de les xiques a Carles, que s’havia quedat mig betzo contemplant la còpula aquàtica.

            -Remullem-lo un poc! –va proposar una altra, i llavors el voyeur sí que s’espavilà.

            -No, no! Veniu ací amb mi. Agafem-nos de les mans. Cal botar set onades seguides i formular en secret tres desigs…

            Les xicones el van obeir i procediren a efectuar el ritual dels segles. Mentrestant, la flama del Canigó acomplia el seu últim servei d’enguany: amb ella es va encendre la metxa del castell de focs anunciador de la fi del ball. Toni també havia arribat a la fi de la seua actuació i, a jutjar per la cara de felicitat, de segur que havia vist acomplit un bell desig. Sílvia, en canvi, diries que no semblava tan satisfeta.

 

-Me’n vaig a Cuba –va manifestar Joan durant el trajecte de retorn a Carcaixent. Ocupava el seient del copilot i ho va dir amb un fil de veu.

            Carles no en va fer cap comentari i ell, per si de cas, es guardà prou de repetir-ho.

 

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *