Homilies d'Arinyó

PATIRÀS MÉS ESTRÈS QUE UN MESTRE D’ESCOLA

ZONES D’OMBRA

Que jo sàpia, tots els humans podem patir zones d’ombra en un moment o altre de la vida. Els en diré una que se sol produir bastant en els claustres de professors: t’alegres quan un company és odiat pels alumnes. Penses que mentre li tinguen mania a ell no te’n tindran a tu, que podràs surar com l’oli, mal que siga tremolant.

            Per descomptat, com més mesquí ets, més t’alegres de les desgràcies del proïsme.

            El problema t’arriba quan aquest company es mor, es jubila o canvia de centre i queda vacant el títol de “Professor més odiat”. Els qui continuem al col·legi tenim un cangueli damunt que la camisa no ens toca l’esquena.

            Ara els propose un exercici dolorós: traslladen l’aflicció d’aquest mestre avorrit per tothom a un infant o un adolescent. Els diré el terme en anglès per si no m’he explicat prou bé: bullying. A aquesta plaga terrible em referiré tot seguit, ni que siga sumàriament.

            En el meu exercici professional l’he vist de prop moltes vegades, per desgràcia. Gairebé en cada classe hi ha un alumne que és objecte de mofa per part dels companys. Tots els casos no són d’intensitat suprema ni irreversibles, encara com; però el malfadat que pateix el rebuig dels altres ho passa molt malament, se li fa una muntanya assistir al col·legi.

            En ocasions, l’infeliç és lleig, malgirbat o un poc endarrerit intel·lectualment. També solen patir-ho bastant els fills de famílies marginals o molt desestructurades. El fenomen, però, es dóna també entre alumnes d’aparença física, de qualitats mentals i de poder adquisitiu diguem-ne normals. L’assetjament vil ataca totes les classes socials.

            Disposar de recursos econòmics ajuda a minimitzar el problema, no a eliminar-lo del tot. Puc citar, com és ara, uns quants casos d’amics i de coneguts meus que han hagut de canviar els seus fills de centre perquè al que anaven els tenien amargats. S’havien acarnissat amb ells bàsicament perquè eren massa persones, massa estudiosos i massa intel·ligents. Per bé que no cal destacar per dalt ni per baix: és suficient que un o dos líders malvats de la classe t’assenyalen amb el dit perquè els altres s’afegisquen al cor d’abusadors. Amb açò no estic dient que tots els alumnes d’una aula siguen maleïts, no. N’hi ha prou que ho siguen quatre o cinc i que aquests tinguen acovardits els restants, on n’hi ha que tenen bons sentiments i saben que no estan actuant bé, però els subjuga el llast de la inèrcia. I sobretot el de la por: mentre es claven amb ell no es clavaran amb mi. Zona d’ombra.

            Canviar d’institut un alumne perseguit no és el remei infal·lible, compte fet que al nou centre arriba abans la seua fama d’alumne assetjat que no ell mateix. I ja l’estan esperant les forces del mal per continuar torturant-lo.

            Els mitjans de comunicació ens assabenten de tant en tant del suïcidi d’algun xiquet assetjat. Jo no he viscut mai un desenllaç tan funest entre els meus alumnes, però dos anys abans d’arribar a l’IES on treballe hi hagué un homicidi motivat pel bullying. Un exalumne en matà un altre que li havia amargat l’escolaritat. “Temeu les reaccions dels covards”, ens adverteix la dita i convé fer-li cas. Una persona que l’han amargada molt pot tenir una reacció desmesurada.

            El primer punt és neutralitzar els agressors perquè l’assetjament cesse. I em fa llàstima dir-ho, però també hem d’estudiar la víctima per detectar, ai!, quina cosa fa que ofèn tant els seus martiritzadors. Segurament deu ser respirar, o existir. Oh, ja se sap: els jueus van ser els principals responsables que els nazis tractaren d’exterminar-los de la faç de la Terra. Com les dones, que estan exigint que les violen per ser tan boniques. I com els uns i les altres, totes les víctimes que han comès el pecat de nàixer, sabent que amb la seua existència molestarien el psicòpata que habita en cadascú de nosaltres.

 LA LLEI DE LA SELVA

 Predicar en el desert cansa. Especialment quan no hi ha res a fer. Què pot la vèrbola d’un soldat decrèpit contra l’ardor feréstec de 35 guerrillers inflamats? I açò sis vegades al dia, cinc dies a la setmana.

            Em referiré al simple fet d’entrar a classe i guanyar la teua posició al costat de la pissarra. Abans d’arribar a la porta de l’aula ja has hagut d’avortar un o dos duels de titans, que gràcies a la teua arriscada actuació han quedat reduïts als insults, les amenaces i les espentes inicials. El mestre, sempre en la trinxera.

            Se suposa que ja has entrat a classe, malgrat que ningú no ho diria perquè tothom continua al seu aire. Converses, crits, corredisses, baralles enjogassades, quant a les incidències animals. Pel que fa als objectes inanimats: papers, bosses de plàstic i restes d’entrepans i de llaminadures per terra, cadires bolcades, objectes voladors de tota mena, pupitres desarrenglats… Et quedes en la porta sense dir res i t’ignoren. Exigeixes que callen i que estiguen quiets i continuen igual. Conforme pots, avances cap a la teua taula, on possiblement hi haurà algú gitat. De vegades, fins i tot una parelleta en actitud afectuosa a sota. A principi de curs, els alumnes més modosos, quan et veien instal·lat al teu metre quadrat de panteó, paraven d’armar gresca, se n’anaven al seu lloc, seien i callaven. Unes setmanes més tard, ni aquests no et tenen respecte i tot continua a la dula fins que se’n cansen, o bé n’expulses un parell a l’aula de convivència.

            El pas següent és pur formalisme. Demanes: “Qui ha fet els deures?” Ningú, evidentment.

            Llavors preguntes els últims conceptes explicats i t’encerteixes que ningú no els sap, bé perquè no entengueren les teues explicacions, bé perquè no han repassat res a casa.

            A la fi de la sessió traus comptes i t’adones que en el millor dels casos, dels 55 minuts que has estat a l’aula, n’has emprat 15 explicant. La resta, reflexions salpebrades amb amenaces apocalíptiques. Predicar en el desert. Amb la qual cosa els inadaptats s’asseguren de guanyar batalles després de morts fins i tot. El mal que estan fent als seus companys no té data de caducitat

            En alguns grups del meu institut hi ha més endarrerits (acadèmicament) que no espavilats. Llavors la majoria oprimeix la minoria en tots els aspectes. Com si foren els propietaris dels principals mitjans de producció, s’asseguren que la ideologia dominant siga la ideologia de la classe dominant. Ells, els rebels, són els herois i per tant la tribu els ha d’acceptar com a líders indiscutibles. El grup accepta la proposta i els corona. Mentre que la pesta és per als tres o quatre aplicats.

            Ara vés tu i explica a aquesta classe que els bons alumnes d’avui seran els metges de demà. I els advocats i els enginyers i els millors professionals… Als quals haurem d’acudir perquè ens solucionen problemes de tota mena.

            Ho entenen, ja ho crec que ho entenen, per bé que fan l’orni. El meu auguri, si mai es compleix, és un fet tan llunyà que no paga la pena acalorar-s’hi. L’únic mèrit que compta és el seu: haver entrat a l’IES essent uns rucs, estar-s’hi cinc o sis anys i eixir-ne tan nap-i-cols o més. Però ni això tan sols no aconsegueixen. Independentment que han madurat per tot el que han viscut en aquest període de temps, ací han vist i escoltat bons exemples per part d’alguns companys i d’alguns mestres.