Homilies d'Arinyó

A propòsit de l’excarceració de Miguel Ricart, adjunte un fragment d’una novel·la inèdita meua. La coberta és d’una altra novel·la en què narrava el segrest i mort d’unes adolescents.

Uns mesos més tard, amb motiu d’acomplir-se el primer aniversari de la mort de Roser, dos milers de penisclans s’aplegaren davant l’ajuntament per donar suport moral a la família i exigir que es resolguera el crim d’una vegada. En el comunicat, llegit pel vidu i pel germà de la víctima, es feia una crida a la ciutadania, a la judicatura i als cossos policials. Entre tots havien d’aconseguir que es reprengueren les investigacions, suspeses des de l’excarceració de Benjamí, i s’accelerara el procés judicial.

            Als mitjans de comunicació se’ls demanava que continuaren fent-se’n ressò, però al mateix temps els exigien rigorositat professional i que no participaren en el circ mediàtic que alguns havien pretès organitzar.

            <>

            En aquest aspecte és molt difícil trobar el terme mig i tot sovint la balança es decanta cap a un costat o l’altre: el circ o l’oblit. En la disjuntiva, millor l’espectacle. Que en parlen, encara que no s’ajusten fidedignament a la veritat, perquè el silenci és la mort.

            Un reportatge en una revista sensacionalista, una novel·la o una pel·lícula poden ser una falta de tacte i fins i tot de respecte. Això no obstant, tenen la seua part positiva: col·laboren perquè el cas no s’oblide, inspiren per ventura noves línies d’investigació i s’hi poden interpretar fins i tot com un homenatge a la víctima. Si més no pel que tenen de recordatori terrible per a l’assassí. Qui ha matat com a un gos una dona que era en la seua plenitud vital ha de saber que tard o d’hora serà atrapat i castigat amb totes les de la llei. Les lleis: la de l’ordenament jurídic i la de la presó.