Homilies d'Arinyó

Sermons profètics, exaltats i llunàtics

10 de novembre de 2013
0 comentaris

CANAL 9 I JO

Jo també he col·laborat en la ruïna econòmica i moral de Canal 9.

Van passar deu anys abans que la gentola de Canal 9 no tornara a recordar-se’n de mi. Em van cridar del programa Arrels, magazín que passaven diumenge de matí. Si acceptava d’anar-hi, hauria de parlar de seducció durant mitja hora aproximadament. Vaig dir que sí.

            -Espera un moment –em va advertir Salvador Dolç, que va ser el meu valedor en aquell programa i en els vint següents-. Hauràs de formar tàndem amb una catedràtica universitària de Sociologia.

            -Ei, bé.

            -Molt feminista.

            -Per mi no hi ha cap inconvenient, sempre i quan hi vinga desarmada.

            -Això per descomptat.

            Vaig acceptar-hi i em vaig anotar el dia i l’hora de la gravació.

            Més tard recordí l’instant d’espera i de reflexió que m’havia demanat Salvador i vaig decidir demanar informes sobre la meua companya de tertúlia. La totalitat d’informadors intentaren posar-me la por al cos.

            -Ai, Manel: tu no saps amb qui et jugues els diners!

            -No hi vages!

            -On t’has clavat, infeliç?

            Ignorants, pensava jo. Un home que ha flirtejat amb una campiona mundial de culturisme, ¿s’acoquinarà davant una sociòloga, per molt feminista que siga? Que poc que em coneixien. En comptes de parlar de seducció masculina pura i dura, hi exposaria les meues tesis per combatre l’antiseducció i la deixaria sense arguments.

            Sense arguments em vaig quedar jo quan, a punt d’entrar al plató, la meua companya de tertúlia es va llevar l’abric i es quedà amb una brusa blanca i cenyida que feia presagiar uns pits preciosos. Que era agraciada de cara ja me n’havia adonat sense necessitat que es desabrigara. Una sort. Una sort, dic, que la ultrafeminista haguera estat substituïda a última hora; potser ella també havia demanat informes meus.

            La jove substituta es deia Montse Moya, era psicòloga i havia estat alumna de l’altra, em sembla. Parlà com un llibre obert i se la veia elegant, educada, intel·ligent i no gens creguda.

            Jo vaig intervenir en el meu to habitual i la tertúlia quedà molt bé, segons ens digueren. Gravaven el programa un dia entre setmana i l’emetien diumenge.

            Dos mesos més tard, Salvador Dolç em tornà a telefonar perquè participara en una altra edició d’Arrels. A partir d’ara la tertúlia seria de quatre persones. El tema era “La pobresa i els captaires”. Li vaig dir que no, que era un assumpte massa delicat i que no m’abellia en absolut participar-hi. Ell hi va insistir i a la fi vaig pronunciar el “Sí, vull”. (Així, entre nosaltres: va ser un matrimoni de convinença, ja que no treballaria per amor a l’art, sinó pel vil metall.)

                        Aclariré abans de continuar que a la tertúlia vaig coincidir amb persones meravelloses i, en tots els casos, excel·lents professionals. Ara bé, a l’hora de la veritat amb els qui vaig fer més lliga va ser amb els qui ja coneixia: el xarrador compulsiu i poderós intel·lectual Vicent Franch, el deliciós Toni Peix i l’adorable Fina Cardona.

                        Perquè tot fóra perfecte, la locutora era molt guapa; més encara al natural que no al monitor, i això que tenia una telegènia excel·lent. Es deia Mar Adrian. Simpàtica i agradable com poques, tenia, però, un defecte la mar de pertorbador: era més xarradora encara que Vicent Franch; en el cas que açò siga possible.

            Si tenen en compte que les tertúlies duraven mitja hora, comprendran la desesperació dels altres tres participants. No ens deixaven ni un minut a cadascú.

            En aquell primer programa de “La pobresa i els captaires” no vaig gastar cap broma. Vicent Franch, sí; una de molt mal gust, al meu entendre. Quan acabà la gravació, Salvador Dolç em va reptar per haver estat tan persona. Jo li vaig replicar des d’un punt de vista humanitari i ell em regalà la reflexió següent:

            -Tu què creus que recordaran d’aquesta tertúlia, els espectadors?

            -No ho sé.

            -Doncs la broma de Vicent Franch.

            Ho va encertar de ple. Quin desastre. La humanitat va al caos.

            A partir d’aquell dia vaig procurar dir-ne una de ben grossa en cada programa per tal d’impactar l’audiència. El mal era que Arrels el miraven també moltes persones com cal i, quan em trobaven pel carrer, no es privaven de manifestar el seu malestar pels meus estirabots:

            -Manel, és una llàstima que després de dir tantes coses amb trellat ho espatlles a la fi amb una animalada.

            És d’il·lusos creure que es pot complaure a tothom.

            En el programa de “La xafarderia” vaig contar com a anècdota vertadera la llegenda d’un llaurador voyeur. Un diumenge de matí espiava, en companyia de dos deixebles, una parella de nuvis que feien l’amor apassionadament sota un taronger. Quan els folladorets acabaren tan plaent i bell exercici, començaren a vestir-se i els miradors van descobrir que la xica era filla del voyeur degà!

            ¡Xiquet, xiquet: quan vam eixir del plató faltà poc perquè Salvador no em besara als llavis de tan entusiasmat com estava!

            Perquè se’n facen una idea, anomenaré alguns dels temes tractats a les tertúlies: “Hi havia vida abans dels mòbils?”, “Cortesia i tracte social”, “Eufemismes”, “De què parlen les dones quan estan soles?”, “Somnis de joventut”, “Caldria pagar per circular pel centre de les grans ciutats?”, “L’aspecte físic”, “Refranys i frases fetes”, “El soroll”, “Cibersexe”, “Custòdia compartida”, etcètera.

            Com veuen, hi tractàvem tant assumptes seriosos com frívols. Uns dies abans d’acudir als estudis ens enviaven per internet un dossier tan complet que passaves de no tenir ni idea d’una matèria a semblar-ne un expert.

            Un taxi venia a recollir-me a Cullera i després hi retornava amb un altre. Tan aviat arribava als estudis me n’anava a maquillatge i a la perruqueria. Per terme mitjà els estilistes invertien tres minuts amb els homes i tres quarts d’hora amb les dones. Després esmorzava amb els altres tertulians i amb la resta d’invitats mentre fèiem avantsala. Hi havia servei permanent de cattering. El productor d’Arrels havia prohibit el consum de begudes alcohòliques (*) en hores de feina i vaig capir, en tot el seu patetisme, el suplici de “La llei seca”. Rebels amb causa, la vam combatre portant-nos clandestinament de casa la petaca de whisky, que bo per al cor no és, malgrat el que diuen els bevedors cardíacs, però per a parlar en públic és mà de sant: obra miracles.

            Hi va haver dies que férem gravació de matí i de vesprada, així tenien material per a dues setmanes. En aquests casos dinàvem amb tots els integrants de l’equip d’Arrels. Aquesta circumstància em va permetre advertir que el món de l’audiovisual i el de les lletres diferien sensiblement. Ací tot eren projectes milionaris –però encara més fantasiosos-, nervis, presses, histèries, estirades de jaqueta als polítics de torn…

            Seria molt desagraït, si no fera constar que tota la gent de la televisió amb qui vaig treballar aquells dos anys em va tractar amb una correcció exquisida. Fins i tot teníem carta blanca per manifestar lliurement les nostres opinions. En Canal 9! Ho promet. Jo, almenys, no em vaig mossegar mai la llengua i vaig dir-hi sempre el que pensava, malgrat la tendenciositat d’algunes preguntes. En fi, un petit retall a la llibertat d’expressió sí que vam patir. El disfressaren de prec i venia a dir que, per favor, no ens clavàrem mai amb l’Església, amb l’amo ni amb El Corte Inglés. Com sona. Jo vaig preguntar qui era l’amo i em van respondre:

            -Zaplana.

            -Entesos.

            Com que no ens havien previngut de la monarquia, vaig decidir provar-hi sort. Un dia que algú feia befa del comte Lecquio, el vaig tallar per reclamar-li més respecte i consideració envers el noble que ocupava el lloc 43 en la successió a la corona d’Espanya. Què vaig haver dit!

            -Pareu! Pareu! Se n’ha anat el llum –ens van advertir de sobte.

            Cinc minuts més tard se solventà l’avaria tècnica (sic) i ens indicaren que podíem continuar en el mateix punt ons ens havíem quedat. Estic segur que en l’interludi havien comptat els successors i s’havien encertit que la meua intervenció no era cap eixida de to pro republicana, sinó que havia dit una veritat com l’Escorial. Diré més: crec que fins i tot la casa reial va caure en el detall i esperonà els hereus més directes perquè greixaren els nobles genitals i tingueren fills a manta; de manera que aquests últims anys en Lecquio ha davallat fins al lloc 69 com a mínim. Mala sort, comte, en sap greu; sense voler, et vaig perjudicar. Un rei tan glamurós i televisiu com hauries estat!

            Des que eixia a la tele els diumenges, molts cullerencs m’aturaven pel carrer per comentar-me alguna intervenció i recomanar-me que diguera tal cosa o tal altra. Fins i tot se m’adreçava més d’un desconegut per València i em deia això i allò. La portera de la finca d’Acció Cultural, per exemple, sempre que em veia em deia que jo era el seu tertulià preferit. Com que ella parlava castellà, em vaig interessar pel perfil del públic que ens seguia. Vaig deduir que eren sobretot dones que treballaven entre setmana fora de casa i aprofitaven el matí de diumenge per a planxar. Una altra conclusió que vaig traure era que el programa tenia una part de l’audiència per mèrits propis i una altra que el mirava per eliminació de les altres cadenes, on feien dibuixos, missa i esports minoritaris.

            Més coses que vaig cavil·lar (a aquest pas acabaran dient-me el Cavil·lador): la “popularitat” és una arma de doble tall. Per una part t’alimenta l’ego, però alhora pot tenir inconvenients seriosos. Vegem-ne un: si en comptes de continuar essent l’home virtuós de sempre, jo fóra un perdut, ara m’hauria resultat prou més difícil mantenir una doble vida.

            Un dia li vaig traure els colors de cara a Mar. El tema a debatre era “Les floretes”. Després de dir-ne unes quantes d’afectuoses i boniques, li vaig preguntar si volia saber quina li repetirien més vegades, a ella, al meu poble. Em va dir que li la diguera i li vaig amollar:

            Rubia Rubiales, vols un pardal sense ales?!

            -Aaah! –cridà, roja fins a les orelles i agitant-se tota-. Li ho diré al meu nuvi. No, millor a mon pare, que t’esperarà a l’eixida i t’apanyarà, descarat!

            Quan es va acabar la tertúlia, els càmeres i els tècnics de so repetien, enjogassats:

            Rubia Rubiales, vols un pardal sense ales?! –Ho deien quan Mar no els sentia, ja que devien tenir-li por al nuvi, o al pare, ai!

            S’acabà la temporada i en la següent van suprimir la tertúlia, així doncs vaig estrenar l’amarga condició d’aturat audiovisual. Ara bé, un bon dia necessitaven algú que hi parlara del Tirant i em cridaren. Jo m’ho vaig preparar tan bé com vaig saber i de seguida torní a entrar en nòmina. Formava tàndem amb Toni Peix i tractàrem temes com: “Els besos de salutació entre els homes”, “Ser guapo és un inconvenient?”, “I no callar!” (per exemple: <> <>), etcètera.

            Mar també havia estat defenestrada i l’havia substituïda una presentadora de la casa. Crec que es deia Carolina i alguna cosa més, però no ho puc assegurar. (Que es deia alguna cosa més, és segur; on dubte és en el nom.) També era guapa i tenia a més uns arguments pectorals impactants. Professional extraordinària, no patia mai el mínim lapsus, però per al meu gust pecava de hieràtica, de robotet. Malgrat ser també rubia rubiales,  estava a anys llum de transmetre la frescor i l’espontaneïtat de Mar.

            Respecte a Toni Peix, què puc dir que no sàpia tothom? El seu somriure afabilíssim farcia de gentilesa el monitor i jo quedava ben eclipsat, o si més no era la sensació que tenia.

            Quan s’acabà aquella etapa em van contractar perquè explicara llegendes urbanes. Es desplaçava un equip tècnic a Cullera i les gravàvem al far, al passeig del riu i a l’Estany.

            Un dia Salvador Dolç em preguntà:

            -Manel, aquests dos anys d’eixir a la televisió deuen haver repercutit en les vendes, veritat?

            -No ho saps tu bé! –em vaig exclamar per fer-lo content.

            En realitat van ser dos anys criminals, nefastos. Per ara, els dos pitjors de la meua carrera; i per molts anys que es mantinguen al capdamunt del podi.

            Tanmateix, ja ho he dit, si ara mateix em cridaven, ho deixava tot i me n’hi anava escopetejat.

            Mentre això no ocorre, em permetran dos o tres consells i alguna digressió. A la televisió el temps passa volant. Davant les càmeres perds aproximadament un 50% del que saps a causa de la pressa i dels nervis. Quan participes en una tertúlia, has d’entrar-hi a sac, més que més si els altres contertulians són molt xarradors i/o egòlatres. Les persones modoses i educades estan perdudes a la jungla televisiva. Si t’interessa dir una cosa, digues-la encara que no te la pregunten. A la televisió no es pot anar amb vergonyes ni mitges tintes; cal ser agosarat i contundent.

            Sabent el que ara sé, doncs, si mai torne a nàixer ja saben que voldré ser: tertulià de la Televisió Valenciana; aparèixer-hi un dia i no fer un brot la resta de la setmana!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!