Homilies d'Arinyó

POLÈMICA INDEPENDENTISTA

LEVANTE –OPINIÓ  (València, 24 de setembre de 1991)

Sembla que la polèmica sobre la independència de Catalunya declina, però acò és només en aparença, ja que els problemes nacionals són com bombes de rellotgeria, que tard o d’hora acaben esclatant. Com se sap, el partit liderat per Àngel Colom, Esquerra Republicana de Catalunya, només representa el 3,3% de l’electorat català, però la polseguera que ha alçat el líder independentista amb les seues declaracions ha estat sensacional. Tots els mitjans de comunicació han fet pinya i fins i tot han rivalitzat a l’hora d’acometre contra ell; talment els millors temps del franquisme, a fe! Llevat que a hores d’ara s’han carregat les tintes també contra el sector més nacionalista de l’Església catalana, institució que durant els quaranta anys de pau del Caudillo, si no badava boca, era gairebé intocable.

            Com intocables són les fronteres de l’estat espanyol. Això si més no és el que han dit i repetit fins a l’avorriment la ràdio, la televisió, El País, l’ABC, el govern de sa Graciosa Majestat i fins i tot les hosts de l’oposició, que tenen en el senyor Anguita un  bec d’or a l’hora de proclamar la sagrada unitat de la pàtria. Bufa d’ànec, tot plegat. Perquè siguem seriosos: tenen dret o no tenen dret els pobles a ser lliures? La resposta, per a una persona mínimament demòcrata, és òbvia: sí. Llavors, si fóra de veres que l’estat espanyol està regit per unes lleis radicalment democràtiques, en algun apartat s’hauria de contemplar la possibilitat de les nacions que l’integren a separar-se’n si la majoria dels seus habitants ho considerava oportú. Ara bé, com que aquesta facultat no està inclosa en la Constitució, crec, sincerament, que ja va sent hora de reformar-la. ¿O és que aquesta carta magna també és intocable? Insistint en el tema de les intocabilitats, cal dir que fins fa quatre dies ens havien dit que les fronteres europees es quedarien immutables pels segles dels segles, i ja s’ha vist: Alemanya, la Unió Soviètica, Iugoslàvia…

            Abans de continuar, podem preguntar-nos si Catalunya és o no és una nació. Si em permeten, els aconselle el procés següent: investiguen, per favor, si Catalunya té una llengua pròpia; vegen també, si no els és massa molèstia, si hi ha una cultura, unes tradicions i una història que ha cristal·litzat en un sentiment de col·lectivat, el qual no ha desaparegut ni durant la brutal dictadura franquista. Quant a l’apartat purament comercial, examinen si hi existeixen una indústria i una agricultura autòctones que han creat unes xarxes financeres i comercials la mar d’atapeïdes i interrelacionades, malgrat la tendència a la globalització. Per acabar, si són tan amables, busquen en qualsevol diccionari solvent la definició de nació. Quina casualitat, eh!

            Així les coses, si el poble català volguera dotar-se d’institucions polítiques pròpies fins a constituir-se en estat, amb quin dret ens hi podríem oposar la resta de ciutadans de l’estat espanyol? La resposta no té caràcter urgent encara, però fóra bo que meditàrem a consciència sobre el tema. Pel que fa a mi, considere que hi ha una solució que acabaria amb els dubtes de molts: la celebració d’un plebiscit. Un plebiscit en què d’una manera clara i directa es preguntara als catalans si volen una Catalunya independent vinculada directament a Europa o si, pel contrari, ja els està bé de continuar formant part de l’estat espanyol. El 1992 seria un bon any per a la consulta. Així tindríem una altra efemèride a celebrar.

Aquest article, aparentment d’una candidesa còsmica, va patir una mutilació traumàtica greu i vaig haver d’enviar una nota aclaratòria a la secció CARTES AL DIRECTOR.

LA INDEPENDÈNCIA

Senyor Director: Permeta’m que adrece quatre paraules als lectors de LEVANTE-EMV per expressar que al meu article “POLÈMICA INDEPENDENTISTA”, publicat en aquest diari el 24 de setembre de 1991, hi ha mancances respecte a l’original que jo els vaig enviar. Aquest fet no tindria cap transcendència especial, si no fóra que amb elles queda significativament desvirtuat el sentit de l’esmentat article.

            Açò que dic es manifesta sobretot en el tema de les fronteres de l’estat espanyol, que jo no considere inalterables de cap de les maneres. El tema del plebiscit també queda molt confús a causa de la tisora. Pel que fa a l’estil literari, igual: en resulta negativament afectat per mor de les supressions efectuades.

            Moltes gràcies, Senyor Director, per deixar-me fer aquests aclariments.

 Aquesta carta no va ser publicada mai. Així mateix, l’article no me’l van pagar, malgrat que els ho vaig reclamar. Visca la llibertat d’expressió i l’honradesa! Després diuen que els catalans són garrepes!