QUIN ARTICLE TAN GUAPO!

De Manel alonso sobre Versos blancs. Al Diari Gran de l’Independentisme.

Versos blancs

MANEL ALONSO | @Manelalonsocat. Manel Joan i Arinyó és un escriptor prolífic, capaç de submergir-se amb èxit dins de qualsevol gènere literari. És, a més, l’escriptor valencià que ha sabut crear un nou subgènere barreja del gore amb la sàtira, la ironia i l’humor més genuïnament valencià. És, també, l’únic escriptor valencià que ha estat capaç de convertir-se en un personatge l’autor dels seus llibres: un individu seductor, de sexualitat voraç, provocador, exagerat, vividor i hedonista, amb un punt d’ingenuïtat i d’innocència, que viu en la fina línia que separa les ombres de la realitat, un senyor que té un assassí particular no massa destre, una caricatura de tants antiherois literaris capaç de viure o de ser testimoni de les escenes més surrealistes.

Arinyó, nascut a Cullera l’any 1956, és un home de llarga i extensa trajectòria dins de les lletres catalanes, amb una obra amb títols de reconeguda solvència literària. Conegut més com a narrador que com a poeta, el gruix de la seua producció poètica havia estat recollida fins ara en l’antologia Plany de l’home llop, editada l’any 1999 per l’editorial 3i4. Tretze anys més tard n’apareix una de nova, sota el títol de Versos blancs i publicada per Onada edicions.

La crítica que li faré a aquesta nova mostra poètica començarà per la tria del títol, més que res per allò de blancs, ja que res en Arinyó no és innocent sinó tot el contrari: és premeditat i potser que la tria haja estat una altra provocació seua; ell és un escriptor que gaudix amb les imatges impactants, amb la sal grossa, amb les dobles i triples lectures, amb la construcció d’un discurs poètic amb elements provinents de la literatura de terror i pornogràfica, no sense oblidar les millors essències dels clàssics, tal com ens mostra en el poema que obri el recull, «Així com la serp», de clares referències ausisasmarquianes.

L’antologia està formada per poemes de sis obres, de les quals ens oferix una mostra d’extensió irregular, ja que, per exemple, de Crims ens porta només dos i de Retaules onze.

Al llarg de l’antologia podem trobar poemes de vers lliure i de prosa poètica d’extensió diversa.

A Arinyó li agrada anomenar elements com la lluna o la boira, i fins i tot la mort, la seua Na Desconeguda, com si aquests tingueren una personalitat quasi humana, un fet que en el llibre Senyera pren una dimensió tal que acaba convertint l’ensenya nacional en una senyora, en una amant, un ésser viu per a crear amb ella un espai joiós de llibertat, «N’Estel pregunta per Tu, / Senyera, / i està que no li’n cap més! / Te l’entre?».

L’escriptura per a Arinyó és un joc i, encara que ens puga semblar una ànima torturada que se submergix en un infern a la recerca d’imatges vidrioses de sang i líquids seminals, és el seu un infern fals, confeccionat com es fan els escenaris apocalíptics en el cinema per a subratllar el joc dialèctic que ens proposa i el missatge propi. Però no s’equivoquen, en Versos blancs Arinyó ens demostra que pot arribar a ser tan sorprenentment tendre com ho és en el poema In Illo tempore: «Verí sense antídot, / el coltell del teu adéu. / Ai!, primer amor: / exorcisme de poncella. / No hi haurà res de tan bell», o tan extremadament cruel i sarcàstic com en El degollament dels innocents: «Va ser al pic de la mitjanit, / decapitaren els infants / amb motoserres. / Queien els caps / i redolaven / pel pendent de l’infern / nostre de cada dia», un poema amb una gran càrrega narrativa que alhora és sintètic i contundent.

Una mostra del quefer literari d’un autor que mai no ens deixa indiferents.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *