Homilies d'Arinyó

L’AGENDA DEL SICARI

El jove va arribar davant el xalet, s’aturà i va engolir saliva. Després es posà un xiclet a la boca i va trucar al timbre. Vestia pantalons curts i una camisa mig despassada, que deixava al descobert un tòrax ampli i poderós. Les ulleres de sol eren de vidres molt foscos i no se li veien els ulls.

            -Què vols?

            La pregunta va sonar esquerpa. El qui l’havia formulada mirava atentament la caixa de ferramentes que el xicot subjectava amb una mà.

            -Sóc el llanterner que han avisat.

            -Obri la caixa.

            -D’acord.

            La va deixar en terra, la va obrir i ell mateix regirà les eines perquè l’altre comprovara que tot estava en ordre.

            -Està bé. Entra.

            Amb un guardià tan eficient, els amos de casa podien estar tranquils. Feia vora dos metres d’alçària i de segur que sobrepassava els cent quilos.

            Del rebedor van passar al saló, molt espaiós i amb mobiliari de disseny. Els quadres penjats a les parets i els objectes decoratius tenien també bon aspecte. L’aire condicionat feia que l’ambient fóra molt agradable. Al fons, a través d’una gran vidriera, es veia la piscina. A prop de l’aigua hi havia una hamaca; per la part superior del respatler sobresortia un cap pelat que brillava sota els implacables raigs de sol estiuencs. En aquells moments una xica molt atractiva eixia de l’aigua i es dirigia cap a l’hamaca. Duia un bikini minúscul i el seu cos era realment exuberant.

            -Per ací!

            El goril·la tenia el geni curt. Acompanyà el llauner a la cuina i es va recolzar en un banc de marbre per vigilar-lo mentre treballava.

            -He de tancar la clau de pas. On està? –va dir l’operari, que ara mastegava el xiclet amb força.

            -Espera’t ací.

            Abans d’eixir de la cuina, el guardià va mirar amb cara de pocs amics el jove, però aquest li aguantà la mirada. En quedar-se sol va obrir el doble fons de la caixa, es va posar uns guants de pell i va traure’n una Luger amb silenciador.

            Quan l’altre hi tornà es va quedar clavat a terra en descobrir l’ull negre que el mirava fatídicament. El semblant del llanterner era de superioritat i de burla. Va ser l’última imatge que va veure en vida el gegant, ja que l’impacte fatal el va precipitar contra el marc de la porta, hi rebotà i va caure de bocaterrosa.

            Un tercer ull li adornava el front.

El jove sicari va obrir la porta que donava accés a la piscina. La xica ballava a la vora de l’aigua als sons d’una música discotequera. El calb continuava assegut al seu lloc i la mirava complagut. L’intrús se li va acostar amb passa segura i silenciosa. Duia la mà dreta amagada darrere l’esquena. La xica el va veure i no en va fer cabal, sinó que el va saludar amb una mà mentre es movia rítmicament. L’amo del xalet va creure que la salutació anava dirigida a ell i li va fer un somriure. Ara bé, l’ombra que es va dibuixar en terra al seu davant li va fer comprendre que s’equivocava. Es va girar un poc per veure qui era, però l’intrús li va facilitar les coses, ja que va fer dues passes més i se li va plantar davant.

            El calb, repapat a l’hamaca, semblava un gripau enorme, amb una panxassa d’embarassada de nou mesos. Els seus dits, grassonets i femenins, jugaven inconscientment amb un anell d’or massís amb un diamant incrustat.

            -Qui l’ha deixat entrar?

            La veu li va sonar tova, ridícula, sense cap força ni poder de convicció, malgrat el to de suficiència que hi havia emprat.

            -El seu rothweiler.

            La sang li va pujar al cap. Pareixia que li rebentaria.

            -Wilson!

            El jove deixà passar un temps prudencial perquè el calb comprenguera que no hi acudiria ningú. Després va fatxendejar:

            -Wilson no hi vindrà, traga-s’ho del cap: li he subministrat un calmant la mar d’efectiu.

            -Qui ets? Què vols?

            L’amo de casa intentà alçar-se, però el misteriós visitant li ho va impedir amb mà ferma i contundent. Alhora el va apuntar amb la pistola.

            -Pe…, però què fas?

            Unes gotes de suor espessíssima començaren a lliscar-li galtes porquines avall.

            -Uns amics de vosté m’han encarregat que el saludara.

            -Qui són? Què volen?

            Més que ansietat per saber-ne la resposta, la pregunta delatava que els nervis estaven a punt d’esclatar-li.

            -<>, és el seu missatge.

            El llarg canó es va desplaçar uns centímetres i apuntà el pit, amenaçador.

            -No! No dispares per l’amor de Déu! Demana’m el que vulgues…

            Però el dit ja havia iniciat el fatídic corbament sobre el gallet.

-Però què fa?! –es va sentir.

            El crit estrident agafà desprevingut l’assassí, que s’havia oblidat de la xica. Es va girar i la va veure, tota trasbalsada, corrent cap a ells. Ja la tenia pràcticament damunt.

            El gripau va aprofitar per botar de l’hamaca i, amb una vitalitat increïble, arrancà a córrer cap al xalet.

            El sicari va prémer les dents amb ràbia, hi va apuntar i, en el moment que es disposava a obrir foc, va patir l’atac de la xica, que se li havia tirat al coll per l’esquena i es debatia furiosament per impedir-li que disparara. Ell li va pegar una colzada a les costelles i la tirà d’una espenta dins la piscina. A continuació tornà a encarar l’arma amb precisió. El sentenciat era ja a tocar de les vidrieres.

            El soroll dels trets, somort a causa del silenciador, va ser apaivagat a més a més per la música de la casset.

            Els impactes rebuts en l’esquena impulsaren més encara la bola de greix, que pareixia que travessaria els vidres com un obús. No va ser així. El blindatge especial els va permetre suportar la brutal topada i el grossot va rebotar igual que una pilota al frontó. Quedà estirat a terra, panxa enlaire; obria la boca com volent atrapar l’aire que l’abandonava per moments. Els últims espasmes van coincidir amb l’acabament de la música.

            La xica havia guanyat la vora de la piscina i va agafar l’agressor pels turmells. La por l’havia deixada muda i amb els ulls desorbitats. Una esgarrifança de terror la sacsejà tota quan el moribund va patir una altra convulsió i perbocà un glop de sang. Se li havien quedat els ulls oberts i, definitivament, havia passat a millor vida.

            L’única música de fons que s’hi sentia ara era la cridòria de la platja propera.

            L’assassí va subjectar fortament la xica pels cabells i s’assegurà que eixiria de l’aigua sense cometre cap fotesa que empitjorara les coses. No calia tanta precaució: la mirada perduda i la boca desencaixada manifestaven que estava bloquejada pel pànic. Tant és així que, quan ell va alçar la mà armada enlaire, ella ni parpellejà. Com tampoc no va gemegar en rebre la gran trompada al mentó. El seu cos, tan esvelt i desitjable, es va desplomar sense sentits. El fet que la tinguera agafada pels cabells va impedir que es fera mal en caure a terra.

            L’intrús s’afanyà a recobrar la caixa de les ferramentes i se n’anà. En ser a fora va caminar més d’un quilòmetre i, quan va trobar un contenidor de deixalles que li oferia garanties, es va desempallegar de les proves del delicte. Tot seguit es va dirigir a la platja i es va perdre entre la gernació de banyistes, àvids de sol i d’aigua marina.