EL CONCERT CONTRA LES BOMBES A FUSTER

Un Aplec històric. Va ser el 3 d’octubre de 1981 a la plaça de braus de València.

CRIATURA DOLCÍSSIMA

 

Dissabte següent, 3 d’octubre, continuaren a València les manifestacions a favor del savi de Sueca. L’acte acadèmic, celebrat al Paraninf de la Universitat Vella, comptà amb les intervencions del Rector Colomer –antifusterià furibund segons el meu parèixer-, Ricard Pérez Casado –alcalde de València-, Manuel Girona –president de la Diputació-, Manuel Sanchis Guarner, el ministre d’Educació Maravall i Pierre Vilar.

            Els joves escriptors havíem tingut una reunió de treball i, quan jo vaig arribar al carrer de la Nau, els assistents a l’homenatge ja eixien de l’antic recinte universitari. Va ser una sort perquè vaig ensopegar amb unes suecanes més tardanes que jo encara i me’n vaig anar a dinar amb elles. De totes, només en coneixia una, que em presentà les altres, entre les quals –la veritat no ha d’ofendre- n’hi havia una que destacava poderosament.

            Érem quatre xics i quatre xiques i ens entaulàrem a la Casa Vella, restaurant situat a Roters-Carme i tristament desaparegut a hores d’ara. No cal estendre-s’hi: tothom sap com funcionen aquestes coses. Es menja, es beu, es parla i cadascú posa en marxa els mecanismes de què disposa per guanyar punts; llevat que sigues un poc fava, o tan cregut que consideres que han de caure rendides als teus peus sense que hi poses res de la teua part.

            Me n’estic eixint del tema, ja ho sé. Si no m’aplique, aviat hauré gastat el paquet de folis i encara serem a les beceroles de la meua carrera. Per tant, prendrem seient sense més preàmbuls a les graderies de la plaça de braus de València, on la senyoreta espectacular que els deia –ulls blaus, llarga cabellera rossa, dinou anys i moltes altres qualitats que no vénen al cas- hauria pogut seure al costat de qualsevol de les vint-i-cinc mil persones aplegades i, ves per on, va preferir la meua desaconsellable companyia.

            L’aplec va ser presentat per Francesc Codonyer i els parlaments anaren a càrrec de Raimon, que va llegir el document oficial d’Acció Cultural; del professor Aranguren; de Josep Lluís Barceló, exconseller d’Educació per UCD; de Josep Renau, vingut expressament de l’estranger; i de Manuel Sanchis Guarner, que va fer el discurs més valent de la vesprada.

            Poc ens imaginàvem que el preclar lingüista moriria un mes més tard. No vaig tenir la sort de tractar-lo personalment, i açò que la dona, Rosa Cabanilles, era de Cullera. Ell també havia rebut un paquet-bomba a casa, que no esclatà perquè un sisè sentit el va alertar i avisà la policia.

            L’últim parlament el pronuncià el mateix Fuster, que ens va regalar la seua paraula punyent i meditada.

            Si els explique tot açò –sense cap pretensió estètica ni històrica- és perquè la meua vida, que és tant com dir la història de la literatura –almenys de portes endins de ma casa-, va patir un tomb radical a partir d’aquell aplec, que va ser castíssim, per desgràcia, ja que la preponderància de la química sobre la física –dues o tres fregadisses de genoll com a molt- va ser incommensurable.

            Aliens al meu nou rumb vital, supose, en l’apartat musical actuaren Al Tall, Ovidi Montllor, la Banda Democràtica de Pedralba, l’Escola de Dolçaina d’Algemesí, que interpretà la Moixeranga, i finalment l’ídol Lluís Llach. Jo em pensava que el de Verges acabaria la seua actuació amb Criatura dolcíssima; al meu entendre, el màxim honor que se li podia fer a Fuster en aquells moments. A més, era la pitjor bufetada als bàrbars de les bombes: cantar a l’amor perquè el món calibrara la diferència entre nosaltres els humans i ells, escòria de la creació. Tanmateix Llach tancà el recital amb Viatge a Ítaca:

                                               Però no forcis gens la travessia.

                                               És preferible que duri molts anys,

                                               que siguis vell quan fondegis l’illa,

                                               ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí …

 

Així com hi ha polítics amb les santes penques de revelar a so de timbals a amics, coneguts i saludats que s’han clavat en política per enriquir-se, jo tindré la franquesa de confessar-los que, febre creativa a banda, també pretenia fer-me ric i famós, i sobretot, lligar a manta amb la pràctica literària.

            Pel que fa al compte corrent, hi va haver una temporada que m’ho vaig creure perquè, tan bon punt es trencà el malefici de L’orgasme…, vaig encadenar deu o dotze premis seguits. Fins i tot els relats refusats als Malva-rosa arrasaven on els presentava. Un miratge comptat i debatut, misèria i companyia. Pitjor que el 1929 a Wall Street.

            La fama, ai!, em va aplegar de la mà de Diario de Valencia, Noticias al día, Llombriu, Lletres de canvi, De dalt a baix, que crec que ja es deia Ara i ací, El Temps … Tot vuit i nous i cartes que no lligaven. Amb mitjans tan poderosos fent-se ressò dels meus èxits, comprendran per què els paparazzi no em deixaven de petja i m’assetjaven fins i tot en la més sagrada intimitat.

            El tema de lligar fa de mal explicar –la rima és regal de la casa. És cert –si no és que ho he somiat- que hi va haver alguns recitals íntims que no oblidaré mai, però en tot cas no foren tan nombrosos com reclamava la meua genètica desarborada.

            Fins que vaig anar a llegir a l’institut de Sueca acomboiat pel bruixot Jaume Morell. Aleshores jo ja tenia poemes de temàtica no pornogràfica, però, com que en aquest poblet havia tingut el disgust de ca les monges, em va abellir recitar aquell recull justament:

                                               Frares perseguien cèrvols…

                                               Novícia clausarada

                                               en bordell de gosses calentes…

            Un xou. Tinguen en compte l’any -1981- i les ganes de xala dels oients, estudiants de BUP i de COU.

            Arribà l’hora de les felicitacions i se m’acostà la criatura de la plaça de braus.

            -Algun dia em podries dur a pegar una volta amb moto –em proposà. Perquè han de saber que jo, malgrat que sóc més pobre que una rata, he tingut sempre de tot, excepte coneixement.

            Per això mateix la vaig complaure; quan s’escaigué li vaig recitar algun poema en la penombra i als pocs dies li vaig fer una proposta jo també: anar a la recerca de Joan Manuel Serrat per donar-li un exemplar de Bateguen els desigs i uns altres poemes inèdits que tenia. Encara més insensata que no jo, acceptà.

            Si ara es pregunten què pinta Serrat en aquest embolic, els ho revelaré de grat: el noi del Poble Sec era un dels causants, involuntari, del meu catalanisme adolescent. Quan a l’estiu o per Nadal anava a Torelló a casa dels meus parents, em comprava els seus discos i després, a Cullera, tractava d’escriure’n les lletres. Si mai me les emportava a la biblioteca municipal per passar-les a net i alguna xica descobria què estava fent, s’alçava cuita-corrent de la taula i es mudava a una altra el més allunyada possible!

            El viatge no el férem amb moto –estava sonat, però no tant-, sinó a bord del meu atrotinat R8, amb la qual cosa l’odissea va ser només temerària. Per començar-la amb bon peu, paràrem a dinar a Sant Sadurní, el meu sant predilecte. D’allí pelegrinàrem a Montserrat, on ens van rebre la pluja, la boira i un fred tan esquerp que fugírem escapats a Barcelona. Ací –gat escaldat tem l’aigua tèbia- no ens vam hostatjar a l’hotel El Salt, sinó al Suís, on ens van tractar tan bé que ens hi quedàrem tres o quatre nits. Després vam anar a Torelló, Sant Pere, Borgonyà, Ripoll, Sant Joan de les Abadesses, Camprodon, Setcases, Figueres i Girona: el meu segon paradís de la infantesa i, alhora, els paratges que m’estaven inspirant, sense saber-ho, el poemari Terra.

            Tot i que vam aprofitar l’escapada per fer turisme artístic, paisatgístic i gastronòmic, no vam perdre mai de vísta Ítaca, vull dir, Joan Manuel Serrat, que de moment era en parador desconegut. Preguntant ací i allà, estic segur que el dia que rastrejàrem els boscos dels voltants de Ripoll vam estar-hi molt a prop. Fet i fet, jo crec que en vam veure la torre, però a l’hora de la veritat ens va fer vergonya, i mandra, aturar-nos-hi a preguntar –potser ja ho havíem demanat a cinquanta persones diferents- i en passàrem de llarg. Circulàvem per una senda que calia ser molt somiatruites per donar-li aquest nom, ja que tenia cada clot de mig metre. L’últim lloc on havíem preguntat era una benzinera, on ens havien dit que, efectivament, el cantant vivia bosc endins i que hi entrava i n’eixia amb un Jeep.

            -Ara que, vosaltres amb aquest cotxe també us hi fareu –va ser el pronòstic del benziner.

            Pecà d’optimista, ja que de retorn a la civilització el pobre R8 es va desballestar i haguérem d’anar a peu fins a la benzinera per cridar una grua i que ens remolcara. <>, ressonava irònicament a les meues orelles. <>

            -Ho sento, però jo no m’atreveixo a clavar-me en aquest camí per remolcar-vos. Mireu si algun pagès us estira fins aquí amb el tractor i llavors jo ja me’n faré càrrec –ens va dir l’operari de la grua.

                                               Que siguis vell quan fondegis l’illa…

            Sort de la criatura dolcíssima, que tenia dinou anys i a punt la joia! La vida ens era una festa.

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *