UNA NIT DE SANT JOAN AMB FUSTER

Tercer lliurament del meu homenatge particular al savi suecà.

9

PERSONES DE RECONEGUT PRESTIGI

 

La revetlla de Sant Joan de 1983 va ser especial per a un grup d’amics de Cullera, que convidàrem a sopar Joan Fuster al restaurant El Dofí. L’amo coneixia de vista l’intel·lectual i, quan ens va tenir ben aposentats, es va sentir obligat a donar-nos un poc de conversa. Una de les revelacions més substancioses va ser que el seu menjador era freqüentat per moltes personalitats, entre les quals va citar Francisco i Joan Lerma. Home, sí: Francisco era un cantant famós, però Joan Lerma… Qui era Joan Lerma? Què cantava? Ah, sí, ja ho recorde: és aquell que ens deixà l’herència política tan excel·lent que fruïm a hores d’ara.

            Si en aquests papers apareix tantes vegades El Dofí, és perquè en aquella època era l’únic restaurant que obria hivern i estiu al Raval de la Mar. I també perquè amb ell havia arribat la modernitat gastronòmica a Cullera. O si més no una relativa normalitat. Consegüentment, els cullerots vam demanar els dos plats estel·lars de la carta: còctel de gambes i entrecot al pebre. De postres, pijama, talment estiguérem en una boda. Fuster, en canvi, es va fer servir palaietes de la llotja; fins i tot en això tenia coneixement.

            Mentre ens preparen el menjar, aprofitaré per presentar-los els altres comensals. Hi havia: un anarquista de dretes, professor i terratinent; el senyor Francesc Giner, cronista local, erudit eminentíssim i amic personal de Fuster; un jovenot d’ofici variable que, segons amb qui s’ajuntava, exercia de blaver exaltat o bé de quasi-activista de Terra Lliure, no és broma; sis o set republicans, la meitat dels quals havien estat empresonats temps arrere per ser del FRAP; feia pocs dies havien fracassat en les muncipals i s’havien quedat sense representació a l’ajuntament.

            El sopar s’havia organitzat bàsicament per estar amb Fuster i per passar una vetlada animosa tots plegats, però en un moment determinat el potentat anarquista manifestà, clerical:

            -Amics, ens hem reunit per donar suport al nostres companys que no han tingut sort en les eleccions… Perquè en esta taula tots som republicans.

            -Jo sóc independentista! –vaig objectar davant l’estupefacció dels estalinistes, que no admetien que ningú els fera la contra.

            -Jo sóc el mateix que Manel –manifestà de seguida Fuster sense acalorar-se. Per a mi que la situació el divertia.

            En aquest punt, el professor anarquista va reprendre el respons obviant generalitzacions balderes i el conat de baralla no anà a més.

            La sobretaula es va allargar fins que tancaren el restaurant. Després, uns quants ens en vam anar amb el meu cotxe a casa de Fuster per rematar la vetlada. Sé que hi eren Antoni Ferrer i Joan Ramon Gimeno, poetes en flor; i no recorde si hi va venir també el preclar matemàtic Ximo Gomis.

            Ens hi vam estar xarrant i xarrupant (*) fins que no es va fer de dia. La tertúlia va ser molt instructiva, en part gràcies a mi, que no dubtava a tallar els meus paisans quan considerava que s’estenien més del compte; de manera que la va monopolitzar gairebé l’amfitrió, que era el més profitós per a tots els altres. Per cert, quan el vam felicitar per ser el seu sant, ens va dir que no creia en aquestes coses. Li passava com a mi amb els llibres dedicats, però, per si de cas, li vaig dir que escriguera quatre ratlles al meu exemplar de Nosaltres els valencians; segona edició, març de 1964. Reproduïsc el text, però no els n’adjunte fotocòpia perquè no m’acusen de vanitós, de fetitxista o de caçador d’autògrafs. A Manuel Joan i Arinyó, en record d’una nit de conversa pràcticament inacabable. Joan Fuster. 24 de juny del 83 (sant del rei).

            Una de les meues preguntes versà sobre la moguda que es va organitzar l’any que Mercè Rodoreda es presentà al Sant Jordi amb La plaça del Diamant. No el guanyà, sinó que va obtenir el guardó una obreta menor que passà sense pena ni glòria. Fuster ens ho va explicar d’una manera molt semblant a com ho havia referit en un article, o potser era una entrevista, a Serra d’Or.

 

Ara, si m’ho permeten, ompliré els folis en blanc que s’han salvat en no reproduir les explicacions del savi suecà i apuntaré alguns detalls de collita pròpia sobre els premis i els jurats. Després de llegir-los, conclouran que perdré moltes amistats del món de la ploma i que això no em convé. Jo també ho pensaria, si no coneguera el percal. Però, com que no només el conec, sinó que l’he patit, el patisc i el patiré, diré el que haja de dir sense mossegar-me la llengua. Més que més perquè els meus amics d’aquest ram són tan consagrats que no he trobat a faltar mai, ni que siga per la higiene de la lluita, els enemics. Així doncs, tant se me’n dóna el desenllaç del drama. El mal és que els problemes em cauran a partir d’ara per la banda dels editors i açò, malauradament, són unes altres calces.

            Al gra: deu anys després de la vetlada amb Fuster, jo formava part del jurat d’un premi de cert prestigi. Dos o tres dies abans del veredicte em va trucar a casa l’editor per dir-me quina novel·la havia de guanyar. Jo estava espardalitzat. Però escolten, la cosa anava més enllà: no pretenia només convèncer-me a mi perquè canviara el vot, sinó que damunt em demanava que parlara amb els altres membres del jurat i aconseguira que ells també votaren l’obra que ell deia.

            Com que li vaig respondre que no, em va tenir uns quants minuts al telèfon insistint-me i explicant-me les seues raons. N’eren dues bàsicament, que no tenien res a veure amb la qualitat literària. La primera era que l’escriptor que ell propugnava era valencià –torna-li! L’altra, que era autor de la casa.

            Em vaig mantenir ferm en la meua postura i, quan ens vam reunir els membres del jurat, declaràrem guanyadora per unanimitat la novel·la que jo portava. Per unanimitat, hi insistisc. Alguns valors devia tenir des del moment que tots coincidírem a considerar-la superior a les altres.

            Les tornes no es feren esperar: no he estat mai més jurat de cap premi manipulat per l’editorial en qüestió. A més a més, l’obra de l’autor de la casa, que no havia agradat especialment a ningú, en resultà guardonada l’any següent mercès a la docilitat de les persones de reconegut prestigi que conformaren el nou jurat. Uns estómacs agraïts, per dir-ho blanament.

            -Jo sóc independentista! –vaig haver de remarcar una nit de Sant Joan durant un sopar en què la majoria de comensals eren republicans espanyolistes.

            He fet una qüestió de principis ser independent en el món de les lletres, malgrat que amb aquesta elecció he carregat amb tots els números per bellugar-me com un cuc, en el millor dels casos, en el submón literari més pobre i marginal. Tant se me’n dóna: preferisc la independència. Una altra cosa és que em donaren la Lluna en canvi, perquè en aquest cas vendria la meua ànima al diable a l’acte. He dit la Lluna volent dir l’estrellat; on no arriba ningú, no ens enganyem, si està mancat del talent necessari. Així doncs, estan verdes.

 

Deuen haver notat que tinc el dia tort. És de veres. Tant és així que ara els parlaré d’un miserable, el més mesquí de tots. Pel respecte que em tinc a mi mateix, i sobretot a vostès, no escriuré el seu nom. Aquest cagarro infame, perquè no se’l pot anomenar d’una altra manera, quan es presenta a un premi agafa el telèfon, truca a tots els membres del jurat i passa hores i hores ensabonant-los. Un altre, en el seu cas, si sabera què opinen d’ell aquests senyors i senyores, s’hi moriria de vergonya. Però ell no coneix la dignitat ni per referència i, si no sempre, de tard en tard guanya algun premi per avorriment, per desesperació, perquè els jurats ja no suporten sentir-lo més i li prometen que li votaran. Després, del llibre guardonat no es venen ni trenta exemplars en total, però i què? Ell ja s’ha embutxacat la pasta i ha unflat –de fum- el seu currículum.

            Doncs així s’escriu, així s’estan escrivint avui dia alguns capítols de la “literatura” catalana al País Valencià. Vergonya!

            Més paraliteratura barata: a mi no em molesta que em telefone algun company concursant quan faig de jurat. Invariablement, dic a tots el mateix: <> Estime que és el que hauria de fer tothom, o no?

            El capítol s’ha acabat. Si consideren que, guanyat per l’amargor, m’he excedit demencialment en algun passatge, pensen que fins i tot en el discurs d’un boig subjau un missatge que cal interpretar.

            I, pel que més vulguen, continuen a l’aguait: com menys s’ho esperaran hi sorgirà un altre tema escabrós que em permetrà blasmar a pler contra tot i contra tots. De retop eixamplaré el fabulós catàleg d’examics, exconeguts i exsaludats.

            Bona nit. Que descansen. Fins demà.

 

(*) Quan els efluvis alcohòlics feren efervescència, el mestre ens explicà quins eren els dos millors poemes de la lírica castellana, segons ell. Un era de Neruda. L’altre, la lletra d’un tango de Gardel que venia a dir que la màgia de l’amor era com pessigar la paret i que es fera la llum.


Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *