Homilies d'Arinyó

El 21 d’aquest mes farà 21 anys que ens va deixar Joan Fuster. La meua intenció és publicar quatre textos en què parle d’ell: EL GUARDAESPATLES, SOM DE SUECA, SUECA I CRIATURA DOLCÍSSIMA. Llarga memòria per al Mestre.

EL GUARDAESPATLES

 

Per als qui no em coneixen diré que, descalç, amide 1,62 metres, és a dir, sóc l’escriptor més alt de la gloriosa Generació del Metre Seixanta: Baulenas, Cucarella, Torrent, Hernández Xulvi, Vicent Borràs i jo mateix; per a més mèrit, creador del nom. No riguen abans d’hora, per favor: el món no es veu igual des d’un metre i mig que des de més amunt, així doncs, ja en parlarem.

            El que compta és que el 3 de gener de 1980 vaig acomplir admirablement la tasca que se m’havia encomanat: fer de guardaespatles de Joan Fuster, que, com tothom sap, vorejava els dos metres. Sempre he estat així d’agosarat, què volen que els diga! Els pregue, això sí, que no em facen arribar els seus comentaris al respecte. Moltes gràcies.

            Més confessions: de jove vaig militar al PSAN. De jove i de no tan jove; fins a ben adult, de fet. No me’n penedisc en absolut: com a graner d’amics i escola de formació i de generació d’idees és i ha estat sempre un bon partit. Una altra cosa és que en som quatre i mal avinguts, ho tenim tot en contra i entre tots no alcem un gat per la cua, però el que hi ha juga, no s’hi pot fer més.

            En el 75-76 del segle passat, doncs, jo era adscrit a la cèl·lula del PSAN de Sueca, ja que a Cullera no aconseguírem mai implantar-nos: amb militants com jo, què s’hi podia esperar? Una nit, després de la reunió –il·legal, recorde’s-, vam anar al carrer Sant Josep, 10. I així va ser com vaig saludar i vaig parlar per primera vegada amb Joan Fuster.

            A aquell encontre en van seguir uns altres, tants com excuses se m’ocorrien per justificar les visites. Unes vegades hi anava sol, d’altres amb gent del PSAN, amb joves escriptors o amb els amics i coneguts de Fuster, de Cullera: Bolufer, Toni Mantilla, Ferran Calpe, Ximo Gomis…

            No voldria dir cap bestiesa, però crec que al món hi deu haver hagut pocs intel·lectuals de la seua volada que, com ell, tingueren sempre la porta de casa oberta perquè els joves desficiosos acudírem a contar-li les nostres neures polítiques i literàries. (Alhora és fonamental saber què pensen els joves. I utòpic perquè, llevat els qui són uns suros, cada jove és un món.)

            Paciència a banda, una qualitat que vaig descobrir-li de seguida, a l’homenot suecà, va ser la seua amenitat parlara del tema que parlara; així mateix, sabia rebaixar i rebaixava les seues explicacions al nivell cognitiu dels oients.

            Tot sovint arribaves a sa casa i la trobaves plena, però de seguida et facilitaven una cadira i et feien un lloc perquè t’afegires a la tertúlia. Normalment et convidava a beure. Si s’esqueia que jo havia guanyat algun premi de poble feia pocs dies, i Fuster se n’havia assabentat pels diaris, exclamava somrient:

            -Xe, aquest cullerot és de por: guanya un premi cada setmana!

            I jo em feia més ample que llarg: Fuster m’estimava. (Més o menys el que diuen tots els qui el van conèixer.)

            Així doncs, no entenc per què aquell 3 de gener de 1980 passà el que passà, si bé no passem l’arada davant els bous. El cas va ser que a la fi se’m presentava l’oportunitat de demostrar al món el respecte i la volença que jo professava al gran assagista. A Cullera s’inauguraria la llibreria TRES EN RATLLA i ell n’era un dels padrins. Els encarregats d’anar-lo a buscar a Sueca fórem Joan Bolufer, en qualitat de xofer i amo del Peugeot 304 de dues portes, i jo, que, com he avançat, exerciria de guardaespatles, delicada comesa.

            Joan Bolufer, represaliat durant el franquisme per la seua militància republicana i esquerrana, era una de les persones a qui jo més apreciava llavors, però, ja plenament posat en el meu paper, anant cap a Sueca li havia fet quatre crits perquè conduïa massa ràpid. Consideren que tenia, i té, greus dificultats de visió. I es tractava d’inaugurar una llibreria, no de posar en perill la nostra vida i en uns moments la del primer intel·lectual del País.

            Sord a les meues indicacions –es veu que Bolufer, a més de curt de vista, també patia d’orella-, tornant cap a Cullera vam discutir de nou per l’excés de velocitat, però de moment arribàrem a port sans i estalvis. Faltaven pocs minuts per a les set de la vesprada.

            L’acte, superant totes les expectatives d’impuntualitat crònica cullerenca, començà amb dues hores de retard. I, així com hi va haver moments en què el servei d’escorta de Fuster fregà l’excel·lència, de fet no va patir ni una rascadeta en tota la vetlada, les faltes de l’organització en conjunt, i del protocol en particular, van ser de jutjat de guàrdia. Al retard esmentat s’hi van afegir l’absència insultant de picadeta i el descarat míting republicanoespanyolista del mantenidor de l’acte, que no en va tenir prou d’exhibir un delirant centralisme imperialista i va menystenir Fuster de molt mala manera. (A hores d’ara encara em pregunte si en el meu paper de protector hauria d’haver-hi intervingut o, pel contrari, en tractar-se només d’una ofensa intel·lectual, vaig fer bé d’observar un capteniment complet.  Vostès què troben?)

            El mantenidor, deia, va presentar Fuster com un escriptoret de poble, a qui se li premiava la voluntat per escriure en valencià i poca cosa més. Llavors, talment li perdonara la vida, l’invità a saludar el respectable i a continuació passà a presentar la vedet de la vetlada: el pre-Nobel Rafael Bosch! Tatxín, tatxín!

            De debò que jo no tenia ni tinc res contra aquest escriptor, de qui coneixia algun text polític ben incisiu, però entre poc i massa: malgrat que moltes comparacions són odioses, per gratuïtes, l’obra d’un i d’altre es troben a les llibreries i per tant a disposició de qui vulga contrastar-les.

            Eufòric per les lloances rebudes, Rafael Bosch va prendre la paraula i en va fer ús durant més d’una hora. En el seu frenesí imparable li faltà ben poc per proclamar la III República espanyola.

            L’última insídia que recorde és que el local no tenia excusat i, vora les dotze de la nit con se’ns havia fet, qui més qui menys no s’aguantava la pixera, a pesar de l’absència inexcusable de beguda.

            Els dos Joans i jo vam moure cap a Sueca. L’extremisme marxista-leninista-estalinista de l’acte, agreujat per les verinoses dosis d’espanyolisme, més la tensió inherent a la missió que jo desenvolupava, van esperonar-me la mania persecutòria i m’assaltà la neura que un cotxe ens seguia amb males intencions. Per tant, quan JF va dir-nos que s’estava pixant, i JB manifestà la intenció d’aturar-se al voral de la carretera i aprofitar per alleujar-se ell també, m’hi vaig oposar amb una resolució tan marcial que semblava més un segrestador que no un guàrdia de cos. Estranyats de la meua esbroncada, els Joanets intentaren replicar-me, però vaig pintar un quadre tan macabre del que ens succeiria si no em feien cas que premeren les cuixes i decidiren afrontar els pròxims minuts sense desguassar. A tot açò, la meua bufeta no estava en millors condicions que la d’ells, ni de molt.

            Bolufer pitjà a fons l’accelerador, però no vaig tenir esme per reptar-lo.

            Vam entrar a Sueca, arribàrem al carrer de Sant Josep i no quedava rastre dels encalçadors. Poregosos! Abans que el cotxe no s’aturara, Fuster, que tenia un manoll de claus a les mans, en va obrir la porta per guanyar temps. Finalment el cotxe parà del tot i el pare de la pàtria valenciana moderna en va eixir disparat amb una agilitat pròpia d’adolescent. El seu guardaespatles, que no volia quedar-se ressagat –ara no per protegir-lo, sinó per traure-se’l i pixar contra la paret-, intentà baixar també, però es va endur una portada en tot el nas! A més de veure les estrelles durant cinc minuts llargs, encara en patisc les conseqüències. Em permetran, doncs, que obvie el tema de les dolces miccions i m’ocupe exclusivament de referir-los la sanitat del meu malaguanyat apèndix nasal.

            Bolufer i jo, que em tapava els narius sangonosos amb un mocador blanc i en treia un altre per la finestra, vam enfilar novament la recta de Cullera i en pocs minuts aplegàrem  Urgències, que aleshores era a l’edifici de l’Hospital, a l’entrada del poble. La metgessa de guàrdia, que estudiava l’especialització de cirurgia estètica, ens preguntà les circumstàncies de l’accident i tot seguit em va prémer el nas amb els dits polze i assenyalador de la seua mà dreta.

            -Ai! –vaig cridar, adolorit, però ja va estar fet: amb una torsió satànica me l’havia tornat a lloc, segons ella.

            -Jo de tu no me’l deixava operar –m’aconsellà-. Pensa que en el postoperatori te’l taparan i hauràs de respirar per la boca durant deu dies com a mínim. I no és segur que et quede millor que com el tens ara.

            Plantejat així el dilema, i tenint en compte que el contingent d’emocions fortes del dia l’havíem acomplit amb escreix, vaig optar per quedar-me com estava i confiar en la sàvia recuperació natural de l’organisme, que en algun punt es va desbaratar i em llegà per a la posteritat una nàpia acarxofada i més torta que un ganxo!

(Dedicatòria)

Per a Manolo l’amistat i una abraçada de Joan Fuster

 

 

He fet reproduir la dedicatòria perquè vostès mateixos jutgen amb opinió de causa. <> Encara com! Si arriba a escriure <>, m’arranca el cap d’una portada! Quin país de bojos!