Homilies d'Arinyó

Del llibre MP, UNA VIDA DE LLEGENDA  Edit. Alfaguara-Voramar

AMB EL CUL EN POMPA

L’unic fet que va escapar del protocol durant la cerimònia de la meua boda va ser que, casualment, cinc o sis invitats van patir un accés simultani de tos quan l’oficiant pronuncià la famosa fórmula: <>.

            Després vam sobreviure a la pluja d’arròs, encara que seria més propi anomenar-la pedregada, i ens en vam anar al restaurant. Prop de la porta hi havia una ambulància medicalitzada. Així mateix, hi vaig descobrir un camió de bombers cent metres enllà. Jo vaig considerar exagerada tanta precaució, però al mateix temps comprenia que els meus pares, atesa la seua mala experiència, es preocuparen per preservar-me de qualsevol calamitat inherent al banquet de noces.

            Dins la sala també s’havia activat un fort dispositiu d’emergència. Va consistir a agrupar tots els metges, metjastres i estudiants de medicina i de veterinària en dues taules, que estaven pràcticament encerclades pels col·legues de ma mare invitats a la boda. Era evident que estaven francs de servei, però, penedits de les barrabassades comeses feia un quart de segle, s’havien compromés a actuar amb la màxima diligència en cas de necessitat.

            Els bombers, per la seua banda, havien assumit la tasca de controlar els meus companys hackers, que, per solidaritat estètica, havien tingut el detall de pentinar-se tots cresta, tant els homes com les dones.

            Per descomptat, va estar absolutament prohibida l’entrada d’armes de foc i de serres mecàniques. Fins i tot, en un esplèndid detall de prudència per part de la direcció del restaurant, l’espasa per partir el pastís nupcial va ser de plàstic.

            Perquè no fóra dit, jo també hi vaig col·laborar: vestia una camisa Mao, que, és clar, no admetia corbata.

            Bé, i què? Per això m’havia de deslliurar de les bromes del destí? Ai, bromes! Humor negre en el millor dels casos. I del destí, res de res: ideades per la ment entremaliada de la criatura adorable amb què m’acabava de casar.

            -Caram, també és casualitat! –es va exclamar quan els cambrers hi van aparéixer amb les safates plenes de menjar-. És Jaume Casanova, el meu primer nuvi.

            I més casualitat encara, va ser l’encarregat de servir la nostra taula.

            Fins a l’hora de partir el pastís tot va succeir amb ordre i concert, si per això entenem que algun convidat es duguera una orella de mort a la boca en comptes d’una creïlla brava, o en lloc d’un llagostí xuclara un dit menovell! Les estocades al pastís també van ser incruentes. La sang no va arribar fins uns minuts més tard.

            La núvia va desaparéixer per art d’encanteri. Em vaig figurar que devia ser al lavabo i no en vaig fer cabal. Els seus amics havien burlat la vigilància policial i també s’havien fet escàpols. Fins i tot Casanova havia abandonat el servei i s’havia fos. ¡Ai, dolor: vaig voler evitar-ho, però el pensament, psicòpata criminal, em va fer sospitar el pitjor!

            Me’n vaig anar de pet als lavabos per investigar. Al dels homes no vaig detectar res sospitós. Al de les dones, per contra, sí! Una cabina estava tancada per dins i, per molt que en vaig colpejar la porta a tot rigor perquè m’obriren, no em van fer cas. Jo estava que tallava claus, però abans de cometre un disbarat vaig decidir encertir-me’n bé. A l’efecte em vaig ajupir i vaig guaitar per sota la porta. Les meues sospites eren certes: Olga i un cambrer estaven abraçats! Ag! Enfurit, vaig entrar a la cabina del costat, me’n vaig pujar a la tassa del vàter, em vaig agafar a la base superior de l’envà divisori, vaig prendre impuls i vaig aterrar de morros al reservat de l’adulteri! El terrabastall va ser de repica’m el colze, així com l’esclat de riallades que hi va seguir. Els autors van ser Olga i la canilla de matapersones que tenia per amics, que acabaven d’entrar als lavabos femenins.

            Els suposats cambrer i esposa infidel no eren uns altres que Eva, que s’havia posat per a l’ocasió el vel de la núvia, i el Garrulo, que duia sobre els seus pantalons els del cambrer Casanova! Consegüentment aquest anava només amb calçotets; estampats de cucs i de caragols, olé la seua elegància! Així els hauria aixafat jo a tots ells, com a cucs!

Tot ho recorde ara entre les quatre parets d’aquesta habitació del Pavelló de Cremats de la Fe, on les hores, solitàries, transcorren lentes i sense història ni llegenda. Malgrat que sé que Olga és incapaç de fer-me cap mala passada, de tant en tant em martiritze i pense que potser mare i filla estaven confabulades. Ho repetisc, la crec incapaç del tot, però el corcó de la sospita no deixa de burxar-me, cruel. És en aquests moments d’abatiment quan acabe per trucar-li i la seua veu melodiosa m’esdevé el bàlsam més benigne.

            -Qui és? –he sentit la veu de la sogra a l’aparell.

            -Sóc jo, Marc.

            -Uh, quin ensurt: em pensava que era el meu home! Com sabies que estava ací?

            -Jo ni sabia ni sé on està –trucava al mòbil de la meua dona-. Només volia parlar un poc amb Olga.

            -Ella no ha baixat a la platja avui. No es trobava bé, tenia angúnia i s’ha quedat al llit. Hauràs de telefonar-li a l’hotel.

            -¿Quién es, mi amol? –he sentit preguntar des de l’altra banda del món.

            –Na, un pretendiente español muy soso y pegajoso. I el que tu has de fer és callar i continuar fent-me massatges, que per això cobres.

            -M’ha paregut sentir algú… –m’he atrevit a insinuar.

            -Un altre que vol saber més del compte! –ha botat ella-. Qui ha de ser? Tu què creus? Doncs un cubà, negre i culturista per més senyes, que en adonar-se que patisc un poc de torticoli s’ha brindat a fer-me un massatge. No pots imaginar-te com d’atents i cavallerosos són els homes del Carib. Ací perds una sabata i es barallen per portar-te al braç i que no et toque el peu en terra!

            La conversa no s’ha allargat molt més i el comiat, més que cínic, es pot catalogar de sarcàstic. Però sarcàstic dels de pitjor mena.

            -Vés pensant què vols que et porte i digues-m’ho prompte. M’imagine que puros, no, veritat?

            No puc evitar-ho, és superior a mi: la sent i cada vegada estic més convençut que jo no vaig patir cap accident, sinó que vaig ser víctima d’un atemptat sogril planificat fins a l’últim detall. Encara que l’autora intel·lectual i braç executor en va ser donya Elvira, el sogre mataànecs també té part de la culpa, ja que amb la seua escapada tan explosiva a Cuba va obrir la caixa dels trons i dels llamps. Perquè estava clar que la seua mitja costella no es conformaria amb un cotxet, unes pells de rosegador i un tros de pedra. Ara bé, el mal és que les tornes de l’aventura caribenya furtiva les he pagades jo, que no en tinc cap culpa.

            Recapitularé perquè se m’entenga. Com a part integrant del pla, la sogra em va regalar unes sabates de sola de cuiro perquè esvararen bona cosa. Després ens va encerar el terra del pis sense que no li ho demanara ningú. I no m’estranyaria gens que haguera desinfectat l’inodor amb el producte més agressiu del mercat. Finalment em va fer encendre un havà a les acaballes del convit.

            -Perquè açò fa d’home, sobretot el dia que et cases! –va dictaminar i no em donà opció a negar-me-. A més, són regal del teu sogre, gran expert en temes cubans, com saps.

            També pense tot sovint que les coses haurien estat molt diferents si jo haguera transigit en el que em demanà Olga: en arribar a la porta del pis es va oferir a entrar-me en braços. A mi no em va semblar malament, però justament llavors em va atacar la tara masclista que tots els homes covem i li vaig dir que preferia no trencar la tradició.

            El resultat no pogué ser més pèssim per a mi. Obrírem la porta, la vaig pujar en braços i al primer pas que vaig fer dins de casa vaig pegar una revencillada que vaig caure de cul, amb Olga damunt. Immediatament em vaig alçar, però amb tan mala fortuna que em vaig entrebancar amb una cama d’ella i vaig tornar a caure, aquesta vegada de bocadents. El front em pegà contra un paraigüer de porcellana –regal enverinat de donya Elvira- i m’hi vaig fer un trinxet.

            Començà a rajar-me sang, però tenia la sort d’haver-me casat amb una metgessa, que m’examinà la ferida i em va diagnosticar que per allí no se m’escaparia l’animeta. Després m’ajudà a seure al sofà i em va dir que em curaria. Reconfortat per tan lleu diagnòstic, vaig continuar xamant de l’havà mentre esperava les cures.

            Ella se’n va anar al bany i en tornà amb un paquet de cotó en pèl i la botelleta de l’alcohol. Jo sabia que era inútil protestar i resistir-me, de manera que vaig fer el cor fort i em vaig queixar el justet.

            Quan la sang quedà estroncada Olga va tornar els productes sanitaris al seu lloc. Aquest calvari que jo acabava de passar, ¿devia tenir ja a veure amb la tan famosa i anomenada creu del matrimoni? En tot cas, va ser una creu de flors en comparació amb el que va ocórrer tot seguit.

            Entre la cerimònia, el menjar, la beguda, el capbussó als lavabos, el puro i el doble bac domiciliari, vaig notar que el cos se’m rebolicava i que em reclamava passar pel vàter. Llavors em vaig excusar amb Olga i me n’hi vaig anar.

            Després d’un minut o dos d’estar assegut a la tassa, em vaig convéncer que havia estat una falsa percepció i vaig decidir tornar al menjador. De sobte em va entrar un atac de tos per culpa del maleït puro. Què faig amb aquest petard a la boca?, recorde que vaig reflexionar despectivament. Si no he fumat mai… Tant de bo no haguera fumat aquell dia tampoc, perquè quan el vaig tirar al vàter, ai! Olga, inconscientment, hi havia abocat el cotó en pèl ben amarat d’alcohol i, en entrar en contacte amb el puro encés, es va botar foc i la primera flamarada em va cremar el cul i les vores! Aaai! Incendiat en flama viva, vaig eixir del bany bramant com un bou embolat –mai tan ben dit!- i vaig córrer per tot el pis amb l’esperança que les flames s’apagaren soles. Però primer m’haurien consumit tots els baixos que haurien minvat elles el més mínim. Sort que Olga, desperta i decidida com sempre, va entrar al bany, agafà l’extintor i es posà a perseguir-me amb el raig d’escuma encarat al cul.

            Quan va tenir l’incendi sufocat, em va fer ajaure novament al sofà, però ara amb el cul en pompa, i avisà una ambulància. Es va identificar com a metgessa, els va donar l’adreça i va dir que hi pujaren directament els lliterers. Deu minuts més tard aquests s’hi van personar i, per la cara d’alipàparos que tenien, de seguida vaig témer que les meues desgràcies novençanes no havien acabat encara. Jo comprenc que l’espectacle no devia ser gens usual: una núvia tota acalorada i amb un extintor a la mà, el pis amb un pam d’escuma i, per acabar-ho d’adobar, un sanguango –Menguis Potenguis-, vestit de nuvi, queixant-se i amb el cul soflamat i en alt. Per llogar-hi cadires!

            -Pot explicar-nos què ha passat? És per anotar-ho al part diari d’incidències –demanà a Olga el qui portava la veu cantant de la parella. Descendíem penosament per l’escala, ja que les peculiaritats de les meues lesions ens impedien usar l’ascensor.

            Ella els ho explicà al seu aire i fins i tot el fet de tenir una dona tan graciosa em va perjudicar: els lliterers van ser presos d’un atac de riure i deixaren anar el baiard i la seua socarrada càrrega a la bona de Déu. El nou aterratge forçós es va saldar amb un braç trencat, la clavícula fora de lloc i traumatisme cranial lleu.

            -Vés-te’n a Cuba! Vés-te’n a Cuba! Aneu-vos-en juntes, que no es perden els bitllets, que ja estan pagats –juren i perjuren, Olga i sa mare, que repetia jo en els primers moments de lucidesa post traumàtica. Poca lucidesa devia ser des del moment que no me’n recorde, de res.

            Han passat vint dies i continue en la mateixa habitació, sempre amb el cul a l’aire. Quina vergonya!

            Acabe de parlar amb Olga. Avui no s’ha alçat del llit, però m’ha dit que no em preocupe, que no és res greu. Després d’interessar-se pel meu procés de recuperació culera, m’ha donat bàsicament dues notícies. La primera és que s’ha fet moreníssima de tant de prendre el sol a la platja.

            -Semble mulata. Què dic, mulata? Negra, gairebé!

            Nyas, coca! Si d’ací uns mesos tinc un fill negret, ja sé per què és: pel sol del Carib!

            La segona notícia, ves per on, hi tenia bastant a veure:

            -No ho digues a ningú, però crec que estic embarassada! –l’auricular m’ha caigut de les mans-. Em sents?

            Torna-li! Està o no està la meua vida marcada per la llegenda?