Homilies d'Arinyó

24

Al despatx de Direcció General d’un banc de València, el director i la seua secretària personal tramitaven assumptes de vital urgència. El timbre del telèfon destorbà l’execució de tan delicada comesa. La xica, espantada, va fer la intenció de fugir de sota la taula, però el seu superior, avesat a la vida brava, li va subjectar el cap amb una mà mentre que amb l’altra agafà l’auricular.

            -Don Manuel, sóc Costa. Perdone que li telefone a l’oficina, però és que es tracta d’una operació única i se’ns tira el temps damunt. Cada acció està valorada en 100.000 euros. La millor inversió de la seua vida, tinga-ho per segur –Adrià pretenia mostrar-se convincent, però el to de la seua veu no deixava de ser suplicant.

            -Entesos. Confie com sempre en la seua professionalitat. Reserve-me’n una.

            Immediatament després de penjar, don Manuel va dur la mà lliure també al tos de la secretària. En el moment de la suprema gratificació va tenir una inspiració magna: en la pròxima reunió de directors generals, proposaria als seus col·legues de pujar un punt i mig l’interés dels préstecs hipotecaris.

            A la suite nupcial de l’hotel Astòria, el diputat Pasqual Sànders es disposava a menjar de calent.

            Els seus amics/enemics dels partits de dreta (ell ja havia passat per tots, a la recerca sempre d’algun escó lliure) deien d’amagat que havia avortat ell sol més vocacions sacerdotals que no la trilogia maligna per excel·lència: món, dimoni i carn. Tenien part de raó. Estèril a causa de greus problemes hormonals, el seu sentit cristià de la família l’impulsava a recollir cada estiu algun seminarista pobre a la seua heretat de Morella. I, coincidència o no, a més que cap d’ells no cantà missa, al poc de temps de conéixer-lo passaven a engrossir les esponeroses files del gay power capitalí.

            Els dies que intervenia al Congrés dels Diputats era digne de veure’l: campió mundial de la incontinència i de la petulància verbal, la seua veu atrompetada feia mal a les orelles. Per no parlar de la panxassa descomunal i d’unes mamelles rositoamoresques que el feien caminar geperut.

            En el moment que el majordom li entrà el telèfon, estava sent desposseït d’una lligacama negra per un moret que no devia tenir 16 anys, però paorosament ben dotat. El diputat, amb una perruca rossa i camisa de dormir roja, posava els ulls en blanc i es llepava els llavis, pensant en el festí que li esperava.

            -El senyor Costa a l’aparell –li anuncià el criat.

            El gros agafà l’auricular i Costa li donà el missatge atropelladament, si bé procurà recobrar les bones maneres i afalagà la sensualitat extrema del polític.

            -Ja desesperava de localitzar-lo avui per poder-lo convidar. És vosté del que no hi ha, senyoria, sempre arraulit al llit d’amor!

            -Una cursa doble, dius? El diputat havia de fer esforços per parlar, ja que el jove macarra se li refregava voluptuosament, el besava pel coll i la cara i li magrejava les intimitats. Ara bé, d’un pare de la pàtria com ell cabia esperar alguna genialitat, i la tingué: descarat, es col·locà a la gatesca perquè l’amant tinguera en què entretenir-se i li deixara la boca lliure-. Compte amb mi, no en caldria una altra: fa tant de temps que no experimente emocions fortes…

            Al taller de joieria de Frederic de Bigot, les balances de precisió feia temps que alternaven el pes de l’or furtat amb el de la coca. Ell mateix les estava manipulant en el moment que sonà el telèfon.

            -Hola, de Bigot –va sentir la veu de Costa-, m’han arribat notícies que no acabes d’eixir del pou. Com que t’aprecie tant, aquesta nit te’n podràs recuperar mínimament.

            -No, per favor: no em tornes a fer córrer en contra sentit, t’ho demane pel més sagrat! El meu cor no ho suportaria… Deixa’m un poc de temps i et jure que et tornaré fins a l’últim cèntim que et dec.

            -He sentit tantes vegades aquesta cançó que ja la tinc avorrida –Costa va endurir la veu. Tot seguit li preguntà-: Disposes de 100.000 euros encara que siga?

            -Sí, però…

            -No hi ha peròs que valguen: aquesta nit hi participaràs com a apostant!

            >>Per cert, porta’m un altre Omega. El que m’encolomares el mes passat, a més que no va, li bota contìnuament la corona. Això no ho hauries de fer: enganyar els amics amb unes falsificacions tan dolentes. Així et va!

            <>, es va aconsolar el joier, mentre pensava a quin parent o conegut gorrejaria en aquesta ocasió.

            A Wonderful Hair, el saló de bellesa de més alt standing de València, podia haver-hi de tot, llevat de problemes econòmics.

            -Ui! Quina alegria sentir-te: em pensava que t’havies oblidat de mi! –va xisclar, feliç, el seu propietari Felín Cobito. Abillat amb una túnica floral de Montesinos, seia en un extrem de la sala amb el telèfon a la mà.

            -Només per a artistes i esperits sensibles –se’l sabia treballar Costa.

            -Mira: si portes el xofer de l’última vegada, t’assegure que follaré… Ai, mare! En què estava jo pensant? Que no fallaré, volia dir!

            -T’he entés perfectament, sultana.

            Acabada la conversa, l’estilista de la jet es va traure un rul·lo del cap i se’l ficà a la butxaca. Mentrestant algunes burgeses cinquantines i seixantines feien concurs de pells, joies, estiraments facials i pits siliconats, esperant que els bellísssims ajudants de Cobito els posaren les mans damunt.

            Adrià Costa s’arrepapà a la butaca i va alenar, alleujat: ja tenia 400.000 euros al sac. Els altres 100.000 els apostaria ell mateix.

            Tot seguit va establir contacte amb Madame Butterfly:

            -Avui tanques per al públic, ja que hi aniré amb alguns amics. Pela llarga i vici a manta, tu ja m’entens.

            -Però, Adriano, reietó: t’he defraudat mai? Què et sembla si subhastem la virginitat d’un donzell i la d’una nimfeta?

            -Ara t’escolte!

            Costa tenia tres telèfons fixos al despatx: el blanc, per parlar amb els clients i proveïdors, la Butterfly inclosa; el roig, a través del qual patia les trucades de la dona; i el negre, que sonava una vegada a les mil.

            -Collons! –se sobresaltà en sentir-lo.

            I començà el malson:

            -Senyor Costa –l’accent era germànic-, no ens consta que el tal Samuel Mateo tinga organització a Madrid. La moguda dels últims dies, doncs, ha sigut una aixecada de camisa.

            >>És una llàstima, perquè teníem moltes esperances dipositades en vosté, però si ens falla tan estrepitosament…

            >>Volia autonomia en aquest assumpte i la tingué, malgrat que la seua inexperiència i el seu tarannà ens aconsellaven el contrari.

            >>Arregle-ho com siga, però desfaça l’embolic.

            -Sí, senyor, ho solucionaré –va assegurar Costa, mentre es torcava la suor del front amb el mocador.

            L’altre continuà:

            -Per les característiques de la nostra organització, si se li’n va de les mans aquest negoci, perdrà tots els altres de colp.

            -Tots?

            -No l’advertirem més.

            La comunicació es tallà.

            Costa no se les havia vistes mai tan apurades. Perplex i amb l’auricular a la mà, tractà de posar en ordre les idees. Perdre les curses li sabria molt greu, però s’aguantaria i ja trobaria la manera de participar-hi més endavant o en algun altre lloc. Ara bé, quedar-se sense els dividends de la coca era una altra història. I justament ara que el tema es posava tan interessant. Amb la inauguració, per part del seu amic, d’una gran botiga de porcellanes decoratives a la Cinquena Avinguda de Nova York, la porta d’entrada als Estats Units se li obria de bat a bat.

            Si fóra només un daltabaix econòmic, encara. Però a ell, realment, allò que li preocupava era no aparéixer qualsevol dia amb un tret al cap, que era el final lògic en aquests casos. La mateixa lògica que ell pensava aplicar a Samuel, a Lídia, a Artur… Si no hi havia procedit encara era per la seua addicció a la droga dura anomenada cursa suïcida. O el més alt acte de justícia poètica que pot patir un traficant: quedar enganxat a la seua merda!