Homilies d'Arinyó

Sermons profètics, exaltats i llunàtics

23 d'abril de 2013
Sense categoria
0 comentaris

LA FELICITAT EN EL MASOQUISME

Un text sobre l’ofici d’escriure per festejar la diada de Sant Jordi. Moltes felicitats a tothom.

JO, CREADOR

o

LA FELICITAT EN EL MASOQUISME

CENTRE CULLERENC DE CULTURA  (1998))

 

Benvolguts amics, amigues estimadíssimes del Centre Cullerenc de Cultura:

            Moltes gràcies per haver-me convidat a parlar en el vostre sopar mensual.

            En tenia ganes: per la companyia i perquè tenia necessitat d’expressar-me, no debades els escriptors, treballadors de la paraula, ara i ací estem condemnats gairebé al silenci, a l’exili interior. M’explique: llevat dels llibres de creació estricta que publiquem, quines tribunes ens queden per manifestar les nostres opinions? Un diari nazi i un altre que tergiversa i no paga; almenys a mi no em paga.

            Aquesta nit, a més, com que sé que la llibertat d’expressió impera al vostre col·lectiu, no tindré pèls a la llengua i diré tot el que pense, que en molts punts no té res a veure amb l’uniformisme que ens subjuga. Vaja per endavant, però, que en el meu ànim no està convèncer, adoctrinar ni crear adeptes per a la meua causa cultural i política. Així mateix, procuraré no judicar actituds ni persones ni insultar ningú. I potser que anem al gra.

            Ningú no em discutirà, supose, que el primer bé de Cullera som els cullerencs. Si algú em preguntava per què un escriptor dret i fet proclama una veritat tan òbvia, abans de respondre-li hauria d’aclarir-li, perquè no hi haja cap malentés, que estic a favor del suïcidi i de l’eutanàsia. Quan una persona considera que no vol continuar vivint perquè les seues condicions vitals són indignes, entenc que respectuosament se li ha de permetre que pose fi als seus patiments; i fins i tot se’l pot ajudar a ben morir, si ho demana.

            Ara bé, estic absolutament en contra de l’homicidi i de l’assassinat, sobretot si n’he de ser jo la víctima. No vulgueu ser-ne els botxins, doncs, i apagueu els cigarrets immediatament! Si no voleu fer-ho per mi, exposat en aquests moments al càncer de pulmó i al de gola per culpa vostra, feu-ho almenys per la literatura catalana. Espereu si més no que hi haja molts més escriptors a Cullera per poder-me fúmer, fumar i fumigar sense que després no us assalte cap remordiment.

            Gràcies.

            Per cert, sense eixir-nos-en del capítol dels béns, puc afirmar i afirme que el primer bé cultural de Cullera, la llengua, també està exposada a infinitat de perills. Al llarg de la nit en parlarem.

            Sé que em prendreu per maniàtic si us torne a demanar clemència, però tant és: clemència. Clemència, per si de cas el meu parlament us sembla fluctuant i inconnex, que us ho semblarà, però tot sovint les coses van com van i no com voldríem que anaren. Aquests dies estic treballant alhora en la redacció d’un guió i d’una novel·la, que són dos llenguatges diferents. Aquesta duplicitat creativa, unida a un viatge imprevist i apressat a Barcelona, m’han impedit preparar el discurs coherent que m’hauria agradat oferir-vos. Com a mínim ho hauria intentat; que fóra coherent, dic. El que he fet, amb caràcter d’urgència, ha estat elaborar un esquema –aquest amb què ara em baralle-, que procuraré omplir sobre la marxa. Em quedava una altra opció: bufar-me terriblement durant el sopar i després connectar el pilot automàtic de la xarrera. En aquests casos pot passar que t’isca un parlament divertidíssim o patètic, depèn de com tingues la nit. A la fi he preferit no arriscar-me.

            Us oferiré, doncs, reflexions, pensaments expressats en veu alta sobre la meua pràctica literària. Alguns, aparentment, tindran poc a veure amb la literatura, però seran si més no manifestacions d’un escriptor. De propina us assabentareu de batalletes, de misèries del gremi de la ploma que tal vegada seria millor no ventilar en públic, però feu-vos el compte que formen part de la sociologia literària.

            És l’última prèvia, ho promet. O si no, la penúltima. Per a mi no té cap mèrit publicar llibres. Per a mi té mèrit un cirurgià, un enginyer, una mestressa de casa o un manobre que treballa de sol a sol per guanyar el jornal. Ara, això sí, considere l’ofici d’escriure una ocupació tan digna com qualsevol altra.

 

Porte vint anys omplint folis. Vint anys d’un lliurament tan obsessiu que he bandejat uns altres aspectes essencials en la vida del ser humà: familiars, professionals, acadèmics, polítics, de relacions socials, de lleure… A voltes em qüestione si no en dec haver fet un gra massa i acabe admetent que sí, però ara ja és tard per plànyer-se’n. He triat lliurement aquesta opció i n’assumisc les conseqüències.

            Tot sovint, amb motiu de presentacions de llibres meus, algú del públic em pregunta per què escric. Llavors adopte un posat seriós i li responc que escric perquè és la segona cosa que més m’agrada fer a la vida. <<I atès que estar fent sempre la preferida és impossible, escric>>, hi afegisc. Passat el xoc inicial, l’auditori sol riure.

            Conec escriptors, en canvi, que són especialistes a expressar amb paraules excelses els motius pels quals escriuen. De veritat, ho exposen tan bé que diries que són els millors textos que han escrit mai. No és que ho diries, és que ho són. Jo, per contra, preferisc cremar les energies elaborant l’obra en comptes d’explicar per què la cree.

            La psicoanàlisi ens diu que escrivim perquè sentim una necessitat imperiosa de verbalitzar.

            Joan Francesc Mira afirmava en un article publicat a la revista El Temps que açò era com una mena de vici: un dia escrivies un poquet, l’endemà un altre poquet i així fins que arribava el dia que ja no podies passar-ne sense. Pensem en un fumador, per exemple, o en un bevedor. O millor encara en un voyeur, que no pot deixar de mirar el que fan els altres, ja que així ho passa bé.

            Doncs per ací van els trets: ho passem bé. Per una banda entrem en un estat d’èxtasi fantàstic; per l’altra aconseguim conèixer-nos un poc nosaltres mateixos i per extensió podem entendre les altres persones. Fins i tot caldria considerar que és la tasca amb què millor podem col·laborar en el progrés i el benestar de la societat.

 

Per interpretar òptimament l’obra d’un escriptor, trobe que hauríem de conèixer-ne la biografia, els desigs, els somnis, els èxits, els fracassos. En el meu cas –un cas clínic, sens dubte- estic segur que un psiquiatre competent podria aportar-hi dades valuosíssimes.

            Deixeu-me recitar un fragment d’un poema del llibre Escrit per al silenci, de Joan Fuster. Es tracta de Criatura dolcíssima, el mateix que va musicar parcialment Lluís Llach:

 

                                   Vindrà l’hora de veure dins els versos

                                    i algú dirà de mi: heus ací un home

                                   que moria allarat en clars abismes.

 

                                   I algú dirà també: heus ací, sota

                                   l’afer minuciós de les paraules,

                                   un deliri que cou, un risc de gleva.

 

                                   ¿Però no hi trobaran ta pau, tos muscles,

                                   la teua olor completa, penetrant-me?

                                    ¿No hi llegiran ton nom amb un bell pànic?

 

            He llegit aquest poema per confessar-vos que tots els meus llibres contenen també homenatges implícits, malgrat que moltes vegades no els descobriran ni les mateixes persones a qui van dedicats. Però, existir, existeixen, que conste. Com també ara i adés hi cale paranys que fan que el text puga tenir diferents lectures.

 

Pel que fa a la meua biografia, diré que vaig ser un xiquet i un adolescent educat en la més pura ignorància franquista, el que s’estilava aleshores.

            I ara.

            De tota manera, la infància i l’adolescència és lògic que siguen les edats de la innocència. El que és greu, però greu de veres, és que, ja adults, continuem sent uns mamerlos i damunt ens en vanagloriem! Com de fet passa ara, vint-i-cinc anys després del traspàs del dictador.

            Mireu: és evident que els plans d’estudis han canviat, teòricament per a millorar, però els resultats són tan desastrosos com trenta anys en arrere. Sóc mestre i sé de què parle.

            Al sistema ja li va bé el borreguisme, amb perdó, de la nostra joventut i de la societat en general. Pensem per un moment en l’atur: tot i que el drama econòmic seria similar, no representaria el mateix tenir tres milions d’aturats ignorants que tres milions d’aturats il·lustrats. En el segon cas el sistema tindria molts més problemes per enganyar-los amb pa i meló.

            Aquest sistema no és perfecte i no pot tallar les ales dels més intel·ligents, però no importa, és un mal menor: ja els assimilarà. Vull dir, el lobby dels poderosos pot deixar fer a un centenar de savis de tant en tant, però no permetrà mai que les “masses” sàpien més del compte. Els hi va la supervivència.

            En fi, ens havíem quedat en la meua ignorància infantil i adolescent, que es va veure agreujada per un daltabaix familiar terrible a partir del qual em vaig haver d’espavilar i aprendre moltes coses pel meu compte i risc. M’he equivocat i continue equivocant-me sense parar, però en el fons crec que ixes reforçat si t’has de buscar la vida…

            M’arribà la joventut i amb ella els estudis de Magisteri a València, on vaig descobrir una meravellosa llengua de cultura i un País en què tot estava per fer, però on tot era encara possible, o així almenys m’ho vaig creure.

            No ho vaig pensar dues vegades i m’hi vaig llançar de cap, vaig seguir l’exemple de companys més avançats que jo, que ja feia temps que hi esmerçaven il·lusions i esforç.

 

Ara parlaré de llengua perquè és l’eina bàsica de l’escriptor. N’hauré de parlar, però, des d’un punt de vista insòlit; com no l’abordaria, de segur, un escriptor de Londres, de París o de Cáceres, posem per cas. Deixant de banda que el nostre és un idioma en vies d’extinció a causa de quatre o cinc enfermetats mortals que el gangrenen, els valencians hem arribat a tals extrems d’ignorància i de por –disfressada de prudència- que ja no hi ha pràcticament ningú que anomene les coses pel seu nom. ¿O no és de veres que, si jo ara isc al carrer i faig una enquesta lingüística, uns em diran, illetrats, que el valencià i el català s’assemblen, però no són la mateixa llengua? I la primera no és cap evolució de la segona, fins ací podríem arribar! Alhora, l’altra part de la població, la que sí que sap que el valencià és català, igual com l’andalús és castellà, creuarà les mans per darrere l’esquena, xiularà i mirarà cap a un altre cantó, dissimulant prudentment, no fóra cas que els caiga damunt una mà d’hòsties formidable; ja se sap que la por et fa veure fantasmes i garrots pertot arreu.

            En el pol oposat, el súmmum del desvergonyiment s’hi esdevé quan qualsevol indocumentat és capaç de discutir amb mi, i fins i tot amb el més prestigiós catedràtic de filologia romànica, sobre l’origen, el nom, la història i l’extensió de la nostra benvolguda i desnonada llengua catalana.

            Vegem: jo sóc un indocumentat en arquitectura, enginyeria, medicina, agricultura, música, pintura, física, aviació, pesca, química, biologia i fins i tot en llengua i literatura respecte dels savis i estudiosos del tema. Reconec, doncs, que sóc un ignorant en infinitat de temes i també que tinc llacunes i mancances importants en la meua especialitat. Tot i així, deixeu-me presumir un poquet: he publicat més de vint llibres en editorials de prestigi, he guanyat més de vint premis literaris, com he fet classes de valencià a més de mil adolescents i a un centenar llarg d’adults; també he impartit la docència en universitats d’estiu i m’han invitat a conferenciar en moltes tribunes; finalment he publicat articles –pocs- en diaris i revistes i he dirigit seminaris i tallers de creació. Doncs bé, amb aquest currículum, que no és res de l’altre món –ho reconec-, he hagut de suportar que ex-alumnes meus, als quals en quatre o cinc anys de tenir-los a classe he estat incapaç d’ensenyar-los a fer la o amb un canut, em discutisquen sobre l’eterna qüestió de la filiació del valencià i hagen estat a punt d’estrangular-me en el zenit de la baralla!

            Deixeu-me referir encara una altra batalleta de la qual es poden extraure conclusions sociològiques i segons com psiquiàtriques. Un veí meu castellanoparlant –ja que només porta 35 anys vivint a Cullera- em va fer la pregunta del milió de dòlars. <<Es que no os ponéis de acuerdo ni vosotros mismos…>>, hi postil·là. Jo em vaig carregar de paciència i li ho vaig explicar. Ell anava fent que sí amb el cap, però a mi alguna cosa em deia que no acabava de quedar-se’n convençut. El destí, capriciós, va voler que en el mateix moment que jo acabava la dissertació passara per davant nostre un sonat; un sonat de debò, amb baixa mèdica definitiva per problemes psíquics greus. Com no podia ser d’una altra manera, s’aturà a saludar-nos, car la bogeria no té per què estar barallada amb la urbanitat. Llavors el meu veí va optar per demanar parer al foll. Aquest li digué que el valencià i el català no tenien res a veure i va continuar el seu pelegrinatge erràtic. <<¿Ves? ¿Ves?>>, s’afanyà a endinyar-me el veí, que evidentment atorgava la mateixa autoritat intel·lectual al boig que a mi. Si no, més i tot a ell!

            Estem, al meu entendre, davant un cas de contagi demencial en matèria lingüística. Fins i tot als nouvinguts se’ls han encomanat els nostres problemes psíquics en aquest camp.

            Perquè, podeu creure-vos-ho, el conflicte lingüístic, a uns més, a uns altres menys, ha acabat malmetent-nos la sanitat mental. La situació de diglòssia permanent i ascendent que vivim ens ha generat complexos –d’inferioritat i d’eee (estat espanyol etern)-, autoodi i submissió a tots els nivells.

            El poble pot discutir i acordar l’ús social de la llengua, però el que no pot fer ningú és canviar els fets històrics perquè a ell no li agraden. Tu pots considerar positiu o negatiu que l’home haja arribat a la Lluna, però el que no pots és negar-ne l’evidència.

 

Els escriptors valencians en llengua catalana vivim una situació ben incòmoda. Entenem que tota la comunitat lingüística hauria de ser una comunitat cultural cohesionada, però la realitat, immisericorde, s’entesta a demostrar-nos el contrari. Som un país trossejat, esquarterat, artificialment enfrontat i abocat al suïcidi nacional.

            A tot això afegim-li els índexs de lectura tan baixos i ja em direu si no he triat amb coneixement de causa el títol de l’exposició.

 

Si no m’equivoque, us estava referint un esbós biogràfic meu. Estàvem en la primera joventut, però sense adonar-me’n ja us he explicat moltes coses de l’edat adulta.

            Què s’han fet d’aquelles il·lusions de tot escriptor que comença i pretèn menjar-se el món? S’han perdut pel camí? Jo més aviat diria que les mantinc intactes, però en hivernació.

            Abans he insinuat que de tard en tard et preguntes, inevitablement, si ha valgut la pena tant d’esforç per a no res, o com a molt per a una lleu satisfacció íntima, personal i intransferible; i sense esperar, per descomptat, que ningú no t’agraïsca mai res. És en aquests moments de feblesa anímica quan parafrasege John F. Fennedy en el meu fur intern: <<No ens preguntem què ens donarà el País Valencià a nosaltres, sinó que allò que hem de fer és donar tot el que puguem a la terra que ens ha vist nàixer i créixer, i molt possiblement ens veurà morir!>>

            Una vegada vaig sentir dir-li a una professora de literatura: <<Tothom té sentiments, però els poetes a més saben expressar-los poèticament.>> Traslladat al camp narratiu vol dir que tots podem narrar, explicar, inventar històries, però només alguns ens hi dediquem.

            Tornaré a citar Fuster, que deia que als versos dels poetes joves hi havia la declaració d’intencions del que faran en la vida. Els mateixos poetes, ja vells, només fan que enyorar el temps passat i plànyer-se pel que no han fet i ja no faran mai.

            Jo he arribat a la conclusió que un narrador es va fent. Segons les estadístiques, és a partir dels 50 anys que comencen a produir les seues obres més consistents. En els pròxims deu o quinze anys, doncs, m’hauré d’espavilar per escriure alguna novel·la amb cara i ulls. Si no ho aconseguisc, mala sort. M’aconsolaré pensant que hem obert camí perquè els qui vindran darrere nostre el troben més transitable. Açò, i la convicció d’haver-ho intentat amb totes les forces.

            El que hi ha juga. Jo no pretenc aclaparar-vos amb una tirallonga d’excuses per justificar una més que probable falta de talent excels, però els escriptors de la meua generació ho hem tingut molt pelut, sobretot en els inicis. Teniu en compte que no hi havia mestres a qui demanar consell i ajuda. La mancança d’autors consagrats implicava que no hi havia tampoc un llenguatge narratiu consolidat. Aquest problema no el tenien a Catalunya, on Pedrolo, Mercè Rodoreda i Pere Calders estaven en plena producció. Així mateix, la prosa de Llorenç Villalonga va ser d’una gran ajuda als autors mallorquins.

            Evidentment, no teníem tampoc cap mostra de narrativa de gènere. De manera que no és cap disbarat afirmar que les primeres novel·les històriques, eròtiques, policíaques, gòtiques i humorístiques de l’època moderna van eixir de les nostres mans.

            I quan jo vaig començar, a més a més, els canals editorials i de difusió eren encara més esquifits que no ara.

           

Vivim en un país kafkià, on la subdirectora d’un diari assenyala al Molt Honorable quina és la política que ha d’emprendre el Govern de la Generalitat. Per la seua banda el Consell Valencià de Cultura, que no té cap filòleg entre els seus membres, emetrà un veredicte filològic sobre la nostra llengua, recollons! Per elaborar-lo escoltarà les universitats –no en caldria una altra-, però també a tota la trepa de rebentaplenaris, cavernícoles i feixistes culturals qu empudeguen la societat valenciana.

            Més destarifos: individus acusats d’haver-se embutxacat quantitats ingents de diners estan en llibertat i no es priven de conspirar contra el govern elegit democràticament.

            I com no podia ser d’una altra manera, Julio Iglesias és contractat milionàriament per promocionar la nostra terra arreu del món. Toca! Esperem a veure’n els resultats i no ens carreguem la iniciativa abans d’hora. Se suposa que el projecte ha de tenir més bon resultat amb l’ex d’Isabel Préysler que no amb el Titi o la Burra de Sueca posem per cas; amb la meua admiració incondicional als dos últims artistassos! Però trobe que s’han quedat curts. Posats a contractar una figura amb projecció internacional, s’haurien pogut decantar per una estrella amb tant de glamour que n’assegurara l’èxit, i no per un personatge de capa caiguda, amb la pell estirada, pèssim comunicador i cara d’al·lucinat. Les nostres autoritats han pecat de ràncies i de localistes, no han pogut dissimular la seua vena nacionalista espanyola, empobridora i curta de mires. On vas a parar? Podent tirar de talonari il·limitadament, per què no han contractat algun actor de la talla de Brad Pitt, Johnny Deep, Leonardo di Caprio, o actrius tan electritzants com Angelina Jolie o Sharon Stone? Provincians…

 

L’escriptor, talment el torero o l’alpinista, sap que a l’hora de la veritat està sol davant el perill. En aquests moments acusa també el cansament del corredor de fons i la por del porter davant el penal. Si no és un somiatruites, és conscient que els seus únics aliats són el full de paper en blanc i el bolígraf. I la seua ment i el temps i la solitud.

            Llavors, si té un mínim d’honradesa i de solidaritat amb el gènere humà, i no està reclòs en una campana de vidre, haurà de ser crític amb el Poder. He dit que necessitem temps per meditar, i vet ací que arribem a la conclusió que, malgrat que vivim en una societat de benestar, el món podria anar millor del que va. Alhora som uns professionals de la mentida, ja que ens inventem personatges, escenaris i trames inexistents. Aquest conviure permanent en la farsa i amb la farsa ens permet moltes vegades detectar els farsants professionals, i entre els dirigents polítics i sindicals n’hi ha un tant per cent elevadíssim. Així com també hi abunden els malalts mentals.

            Un panorama esborronador per llançar-se a escriure, us semblarà. Certament, però jo sóc del parer que les adversitats t’han de servir d’estímul.

            El nostre recolliment ens empeny també a detectar moltes misèries de la condició humana. Si de tant en tant som sincers amb nosaltres mateixos, acabarem admetent les nostres zones d’ombra. La més punyent del creador és potser l’excés de vanitat. Qualsevol cosa que fem ens pensem de seguida que és una obra mestra. Després ve un crític, ens fot garrotada i ens entra una depressió de cavall, però així és la vida.

 

Ràpidament: als problemes de falta de model de llengua narrativa, de desaparició constant de llibreries, de presència gairebé nul·la als mitjans de comunicació i de repassades –amb raó o sense- dels crítics, cal afegir encara el més greu de tots: la competència deslleial de la vida real. Vegem-ho si no: Bill Clinton s’entesta a sucar l’havà en delicioses intimitats abans de dur-se’l a la boca i xamar; el GAL, Banesto, les fotos del comte Lecquio i Mar Flores, Tómbola i, per descomptat, el fascinant món de l’esport, on minut a minut ens assabentem de l’evolució de les hemorroides de Romario i de tots i cadascun dels detalls de la migdiada de Rainieri. Per llogar-hi cadires, tu! Més aviat per enviar-ho tot a pastar fang i botar-li foc a l’ordinador, però no: no han de poder amb nosaltres.

 

Ha quedat clar, i si no ho aclariré ara, que la passió per la llengua va ser un dels determinants que m’impulsaren a escriure. També hi va influir l’admiració que sentia pels tres pares culturals de la pàtria: Manuel Sanchis Guarner, Joan Fuster i Vicent Andrés Estellés. En aquella època, principis dels 70, més que no vells, se’ls veia envellits prematurament, malalts, cansats. El dia que ens deixaren hauríem de ser-ne molts per agafar el testimoni i que el panorama literari del País no acusara tant el colp.

           

Talment reivindicara el pecat original del Gènesi, la meua reacció al nacional-catolicisme imperant em va dur a crear una literatura de fons transgressor, on es donaven la mà el rar, el prohibit i la part oculta de les coses. El desig impossible d’aturar el temps i d’eternitzar unes persones, uns paisatges i uns moments que per a mi eren els més adorables de la Terra, em van empènyer a escriure sobre la infantesa, l’amor i la mort. En la meua taula de treball he obrat conjurs per atraure-hi i poder dialogar amb els absents i fins i tot amb un munt de personatges de ficció.

            Fuetejat per les convulsions militars, anticulturals i polítiques de la Transició, aviat van okupar el meu despatx vampirs, nigromàntics i éssers marginals de tota mena. Hi arribà el sexe i, pròdig, m’obsequià amb el seu vessant festiu de riure i de ganes de viure; sota el braç portava també la quota estressant i macabra, que em dictà: violacions, bestialisme, necrofília, pederàstia…

            Vaig glossar el dramatisme dels amors prohibits; els més purs, els més intensos. I vaig esgarrapar el temps, que em fugia, escapat; a males penes em vaig poder acomiadar d’una edat joiosa que difícilment tindrà cap rèplica en la decrepitud imparable.

            Influït per les primeres experiències com a mestre d’escola, em vaig amigar amb la follia des d’un punt de vista lúdic. Aviat se’ns va ajuntar el caos existencial, que ens va fer passar estones divertides a manta.

            La tirania dels mitjans de comunicació em va reclamar una part de la tortada i li’l vaig atorgar de seguida. La violència, talment medusa de mil tentacles, no em sol·licità polidament protagonisme prominent, sinó que se’l va agafar a punta de pistola.

            El món dels joves tampoc no va trucar a la porta per entrar-hi d’una revolada. I, així, fins i tot la Poesia, atrevida, m’enviava missives de tant en tant per dir-me que se’n recordava molt de mi i que seria realment fantàstic reviure aquells inicis tan prometedors que vam festejar plegats…

 

No sé què hauria estat de la meua vida sense la literatura. No em vull capficar pensant-ho, però el pressentiment que em burxa és que hauria estat d’una buidor incommensurable.

Pretenc que els meus llibres servisquen per entretenir, informar i il·lustrar el lector; per potenciar-li l’intel·lecte i fer-lo més persona. Si considereu que açò és un somni impossible, us pregue que no me’n desperteu, perquè aleshores trobaria molt poc sentit a l’existència.

 

Un escriptor, se l’ha de jutjar per la seua obra, per tant no tingueu massa en compte l’homilia-pallissa d’avui a l’hora d’apropar-vos-en a la meua, si és que en teniu ganes. Habitualment sóc home de poques paraules, però ja us he advertit al principi que avui m’abellia parlar i ausades que he parlat. M’he esplaiat quasi com Fidel Castro en els seus discursos. “El petit Fidel Castro”, o “El Fidel Castro de la Ribera”, heus ací dos renoms ben engrescadors!

            Sé que és una pretensió inútil agradar a tothom. Ara bé, fins i tot en el cas que aquesta llarga dissertació haja agradat a molt pocs, o a ningú, crec això no obstant que en una cosa sí que estareu d’acord amb mi: m’he guanyat el sopar!

            Bon profit.

 

Atesos els escàndols de tota mena que encara cuegen a propòsit de la contractació de Julio Iglesias per l’IVEX, em desdic del que afirme en l’article i proclame solemenement que hauria estat molt més profitós atorgar-ne la representació als llorejats Titi (qepd) i Burra de Sueca!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!