El capítol pertanya al llibre 10.193-Escuma de mar. Edit. Perifèric
IN MEMORIAM
Només arribar a la barraca em vaig presentar al secretari i aquest va prendre nota de la reincorporació.
-Demà has d’eixir a treballar -em va dir.
Malament, massa malament em trobava jo per a treballar, però no hi havia un altre remei.
El meu germà tot era encoratjar-me, així com llevar-se menjar per donar-me’l a mi. Si no haguera sigut per ell i pel seu suport constant, no m’hauria refet mai.
Em vaig integrar al grup del caporal Astúries.
El temps passava i el meu organisme no millorava a penes, però les cames com a mínim m’aguantaven amb més seguretat. Vaig considerar que havia arribat l’hora de parlar amb el caporal del grup de l’estació perquè m’hi tornara a admetre.
-Però si estàs fet un spekeger!
Spekeger volia dir molt flac. Llavors li vaig explicar que només podria recuperar-me adequadament al seu grup. Em va costar molt convéncer-lo, ja que no volia gent prima amb ell, però a la fi m’hi va acceptar.
La gana em va tornar amb tant d’ímpetu que per dinar em menjava tres plats de naps, o més i tot. A la vesprada, com que sempre sobrava menjar del migdia, m’hi feia també de valent. I encara estava el tros de pa suplementari, que com a ressopó ens anava molt bé, al meu germà i a mi. Un dia vaig arribar a papar-me’n dues barres i mitja en menys de dues hores. Açò era prou per morir d’una indigestió, ja que, dur, negre, mal cuit i d’un gust horrorós, cadascun d’ells era de la mida d’una rajola doble. Bevent aigua era de l’única manera que te’l podies empassar. Amb aquelles exageracions m’estava destrossant l’organisme.
De tant en tant també descarregàvem margarina, que venia en pastilles de deu quilos embalatjades en capses de cartró. Costava molt poc trencar-ne una i clavar-hi els dits per llepar-nos-els després. En el pa no la podíem untar perquè els vagons eren sempre d’un únic producte i no ens permetien traginar amb menjuques amunt i avall.
Un dia de mitjan setembre estàvem feinejant en l’estació quan s’hi va presentar un altre grup amb els seus guàrdies corresponents. Hi havia set espanyols, dos polonesos i un alemany, que feia de caporal. Els vam preguntar què hi venien a fer i ens van respondre que eren un grup que s’acabava de crear per carregar vagons amb pedres de la pedrera. Poc després començaren a aplegar-hi camions plens de pedres i ells les van traslladar als vagons. Malgrat que treballàvem al mateix lloc, se’ns considerava dos grups diferents. Al matí, per eixir del camp, cridaven el Banbof 1 i el Banbof 2. Nosaltres érem l’1.
Una setmana més tard ens van comunicar que no aniríem a treballar. Simultàniament ens van posar a mitja ració alimentària: mig plat de naps per a dinar i, a la vesprada, un pa per a sis. Què deu passar?, ens preguntàvem. Uns deien que no hi havia prou sentinelles per vigilar-nos a fora. Uns altres, que havien caigut tots malalts d’una epidèmia. Del cert, però, ningú no sabia què ocorria. Vam estar dos dies així i el tercer van ordenar que formaren uns quants comandos, entre ells el Banbof, però sense especificar si l’1 o el 2. Fóra com fóra, el caporal del 2 s’hi va presentar de seguida amb tot el seu grup i van eixir cap a l’estació. D’aquesta manera tan estúpida vam perdre aquell magnífic treball, ja que havien suspés fins a nova ordre els carregaments de pedra, i ells passaren a encarregar-se de la descàrrega de la intendència. Nosaltres vam anar a plànyer-nos al caporal, que ens va dir que no hi havia res a fer.
Mentre havíem estat en aquest grup, el cap de barraca havia tingut prou consideració amb nosaltres, ja que al camp les coses funcionaven així. Si el teu comando era bo rebies un tractament passable, però si estaves assignat als grups de la pedrera, o a cap altre d’igualment fatídic, et tractaven pitjor que a un gos. Quant als SS, també feien distincions d’acord amb la teua aparença externa. Com ara, si algú portava la roba neta, anava ben afaitat i caminava ràpid i amb fermesa, ja podies estar segur del tot que, si pegaven mil colps, a aquest no li’n tocava cap. Als més decaiguts, per contra, sempre els estomacaven. Per això mateix, havies d’estar gros i fort sense menjar; havies d’anar sempre ben afaitat, afaitant-te només una vegada a la setmana; havies de dur la roba neta, treballant del matí a la nit amb ella; la teua marxa havia de ser marcial quan no tenies espenta ni per aguantar-te dret…
El cap de barraca ens va fer entrar en el comando Sixtan Transport, integrat per vuit treballadors més el caporal. La tasca consistia a arrossegar un carro carregat d’arena, de grava o de qualsevol altre material de construcció. Les obres en què col.laboràvem es feien a Sant Jordi. Aquella obra s’acabà prompte i l’amenaça d’anar a la pedrera era cada vegada més real. Poca broma: en la pedrera, qui no queia mort per la duresa del treball, moria a causa dels colps dels SS!
Li vaig explicar aquest perill al meu germà i ell em va dir que no em preocupara tant per una cosa que encara no havia succeït. De moment ell parlaria amb Eliseu Vendrell perquè em posara de costrega, que era el qui anava a la cuina a pels calderons del menjar, els duia a la barraca per al repartiment i després, ja buits, els tornava a la cuina. I com que abans de tornar-los te’ls deixaven repassar, sempre te’n treies un altre plat.
Eliseu Vendrell feia d’intèrpret i era un company excel.lent, que havia fet molt pels catalans, pels valencians i per tots els altres rojos. Em va dir que l’endemà mateix entraria de costrega. Així va ser.
Abans de gitar-nos, el cap de barraca cridà l’extingit comando de transport i ens va distribuir en diferents grups de treball. A mi em va correspondre anar al Kartoffelsmmittee, que era la gent que tenia cura de les creïlles per a l’abastiment del camp.
El caporal d’aquest comando es deia Tony; gran com un búfal, era la cosa més brutal que puga parir mare. Amb tot, de vegades tenia sentiments humanitaris, especialment amb els presoners espanyols. Açò, i el fet que almenys podria afartar-me de creïlles crues, em va animar bastant. La qüestió era evitar la pedrera, ho torne a dir.
Una altra sorpresa positiva del comando va ser que Tony ens aconseguia totes les vesprades un calder de naps de regal. Pel que respecta a les creïlles crues, al principi se’m va fer molt pesat empassar-me-les. Els veterans, en canvi, se les menjaven com si es tractara de la menja més exquisida.
A la vesprada, quan Tony repartia el calder que li donaven de més, era estrany el dia que no hi haguera gresca. Tots volíem ser els primers i ell es veia obligat a posar-nos en ordre, unes vegades a les bones, unes altres a colps de casset. El mallorquí Sureda i jo procuràvem ser sempre els primers i, quan ens abocava el menjar en el plat, abaixàvem el cap al màxim perquè no ens veiera la cara. Procedint-hi d’aquesta manera, només ens acabàvem els naps tornàvem a posar-nos a la cua. Moltíssimes vegades ens va escudellar de nou, però unes altres vaig rebre amb el cassó al cap. Tant se me’n donava: el que no podies fer era morir-te de fam per por als colps. En moltes ocasions, quan ja anava a mesurar-me per segona vegada, Tony se’m quedava mirant i deia:
-A tu ja te n’he posat abans!
-No, no kapo! -li responia jo fent-me l’espantat.
Si passava, passava. Que no, una altra trompada al cap. Una més…
La vesprada del 4 de desembre de 1941 van fer una crida perquè tot el personal del camp formara en l’Appellplatz. Quan ens hi van tenir, Chmielewski, és a dir, el Samarro, que segons deien s’emborratxava per cometre els crims més serenament, començà a efectuar una revisió general. Tots aquells que veia més febles i flacs els feia eixir de la formació perquè els apuntaren com a invàlids, que era tant com dir-te que et condemnava al crematori. Amb quina ràbia cridava <>, quan volia que anotaren el número d’algú!
Ja havia arribat a la formació de la nostra barraca i es feia un fart d’assenyalar gent. Solia escollir els més esquelètics, però de tant en tant n’agafava algun que encara hauria aguantat uns quants dies més de treballs forçats.
Vaig notar que se’m glaçava la sang a les venes. El monstre, si tenia cap dubte respecte a la condició física d’algun presoner, el feia córrer i llavors s’hi decidia.
Quan va estar davant del meu germà el va fer eixir! He de remarcar que Manuel era més fort que jo, no havia estat mai malalt i tampoc no havia deixat mai d’acudir a treballar. Què havia ocorregut, doncs? Vaig quedar com atordit abans d’advertir quina era la causa que l’havia fet caure en desgràcia: aquell dia, a diferència de la majoria de presoners, no s’havia afaitat i la seua cara oferia mal aspecte.
No hi havia res a fer. Quan el meu germà acabà de córrer i el botxí vomità la paraula fatídica, <>, vaig estar a punt de pixar-me damunt. No sé com no em vaig desmaiar quan el secretari li va apuntar el número i el va fer col.locar en companyia dels altres condemnats.
Uns minuts més tard el sicari va ser davant meu, em va mirar i passà de llarg.
Tan prompte acabà d’examinar els homes de la nostra barraca, em vaig dirigir a Vendrell i li vaig demanar si podia fer alguna cosa perquè esborraren la matrícula del meu germà de la llista. Ell se’n va anar de seguida a parlar amb el secretari de la nostra barraca, però no s’hi podia fer res. Més tard vaig aconseguir aplegar fins al caporal del comando de construcció, que tampoc no va poder ajudar-me. De fet, el secretari va escoltar tots aquells que hi van intercedir, però sempre hi al.legà que ell havia de donar a la Secretaria General del camp els números que li havien dit, si no volia carregar-se-la.
A partir d’aquell moment ja vaig començar a plorar per Manuel. Res no podia aconsolar-me. Veia que l’assassinarien covardament, com feien amb tots els que ja no eren bons per a treballar. Vaig plorar molt i plore encara, quan recorde aquell germà que en les meues hores de febre i de dolor m’aconhortava i m’encoratjava per continuar lluitant. Plore perquè el veia a un pas de la mort i jo no podia fer res per evitar-ho. Era una cosa que no assimilaria mai de la vida, que no podia fer res per ajudar-lo.
Quan s’acabà la revisió fatal, vaig anar al seu encontre procurant mostrar-me seré. Quina tragèdia ens havia caigut a sobre! Ell encara va intentar infondre’m coratge i em va dir:
-No et preocupes, Joaquim. Potser serà per a bé.
Però ell sabia millor que jo què implicava ser catalogat com a invàlid. Aquella nit encara la vam passar junts en el barracó 18, però no vaig dormir gens: només vaig fer que gemegar i plorar pel meu germà estimat.
L’endemà, els mil vuit-cents invàlids ja no van eixir a treballar. A mitjan matí els van traslladar als barracons 31 i 32. Tots els dies, quan jo tornava de la feina, li preguntava a Vendrell si en sabia alguna cosa. Ell em responia que estaven incomunicats de la resta del camp i per tant no s’hi podia parlar ni portar-los-hi res.
A les nits, després de sonar la campana en senyal de silenci i de prohibició d’eixir de les barraques, a ells els treien a la plaça, nus, per dutxar-los: en desembre, a l’aire lliure i amb un pam de neu quallada des de feia mesos! I encara estava la durada infrahumana del raig d’aigua a pressió, la prohibició de moure’s i de xisclar, els colps brutals dels SS i dels caps de barraca…
Quan s’acabava un servei de dutxa, sempre quedaven a terra vint o trenta morts, que eren retirats immediatament perquè no destorbaren els qui venien a continuació. Alguns havien mort ofegats, ja que eren com dins una piscineta amb els desguassos tapats. També n’hi havia que s’havien quedat glaçats. És més, si algun dels postrats encara no havia deixat d’existir, l’acabaven estrangulant-lo!
Costa de concebre tant de sadisme. Dubte, fins i tot, que Enrich Himmler, lloctinent d’Adolf Hitler i comandant suprem de tots els camps de concentració d’Alemanya i de les zones ocupades, haguera sigut capaç d’executar les seues pròpies ordres, relatives a l’extermini de presoners. Perquè una cosa és ordenar un acte criminal, però una altra és executar-lo amb les teues mans.
Quantes vegades no se li hauria de llevar la vida a un podrit així perquè pagara part de la seua culpa? Quantes?! Idear, planificar, programar i ordenar l’eliminació en massa de persones humanes només es pot entendre en cervells atrofiats i malalts, que això él el que eren els alts comandaments nazis, dements sanguinaris sense escrúpols! Com els seus subordinats, que perpetraven amb gran plaer les ordres macabres.
Pel camp circulava el rumor que s’havien dictat ordres perquè les dues barraques foren evacuades abans d’un mes. Açò significava que la vida del meu germà arribaria prompte a la seua fi. Un dia o un altre em dirien que havia deixat d’existir i, a mi, la ràbia i la impotència em gangrenarien l’esperit.
Havien passat dues setmanes de la nostra separació quan una vesprada, en tornar de la feina, em van demanar si jo era el germà de Mas. El qui s’hi interessava era un presoner que treballava en la barraca 31. Quan li vaig respondre que sí, em va dir que Manuel volia un poc de sabó i la seua navaixeta. Jo li ho vaig donar i li vaig preguntar pel seu estat de salut. L’altre em va dir que es mantenia prou bé. Llavors li vaig anomenar la possibilitat d’anar-lo a veure i em va dir que era impossible, ja que estaven rigorosament incomunicats.
També li vaig preguntar si ell podia eixir-ne a sovint i em va respondre que no, que aquella vesprada havia aprofitat l’absència del cap de barraca, però açò no succeïa quasi mai. Tot seguit em va dir que tots els presoners ingressats en les barraques 31 i 32 estaven a mitja ració de menjar. I encara hi va afegir que els havien conduït allí per eliminar-los, així que havia de fer el cor fort i com a mínim procurar salvar-me jo. Aquesta afirmació del xicot, contràriament al que ell devia suposar, no em va impressionar gens, no debades jo ja havia donat per perdut el meu germà des del moment que el van seleccionar com a invàlid.
La vesprada del 25 de desembre Vendrell em va dir:
-Mira, Mas: jo he d’anar ara a veure el cap de la barraca 31 per portar-li un encàrrec. Si vols, pots provar d’entrar-hi en companyia meua.
Li vaig respondre que sí i ens hi dirigírem. Una vegada allí, no vaig tenir cap dificultat per entrar-hi. Aleshores Vendrell se n’anà al despatx del kapo i jo em vaig desviar cap a la sala B, que era on estava Manuel. Només arribar-hi, vaig preguntar a un dels del servei cap a quin cantó parava, ja que allí no hi havia manera de reconéixer ningú. Rebolicats en la palla, sense res per tapar-se, tret de la camisa, només amb la ferum que exhalava aquell cementeri vivent n’hi havia prou per perdre els sentits.
Quan em va dir on es trobava, me’n vaig anar corrents cap a ell. Horror! El pobre estava completament desfigurat. De tan unflada com tenia la cara, no se li veien els ulls. La seua camisa, llardosa i amb una mànega esgarrada, deixava al descobert un braç, que, flac i nafrat, feia por de mirar; el mateix que les cames. Sense poder evitar-ho, els singlots de pesar evidenciaren el meu abatiment.
-Ets tu, Joaquim? -em va preguntar en intuir-me; perquè ja no podia veure’m, de tanta feblesa!
Jo, per no delatar el plany que m’embargava, no li vaig respondre a penes. Li vaig donar el tros de pa que m’havien donat a mi per a sopar, però ell em va dir que me’l menjara jo, que bona falta em feia.
Em vaig quedar mut. Per molt que ho intentava era incapaç de parlar. Ell em va preguntar si estava bé i si tenia un bon comando, però jo continuava sense respondre-li.
-Ja ho veus, Joaquim: no estic malament del tot. Només un poc unflat, però en dos o tres dies s’haurà acabat tot -em va dir també, mentre provava d’incorporar-se un poc i seure.
El vaig haver d’ajudar, ja que ell tot sol no ho hauria aconseguit. La palla del terra s’havia convertit en serradures de tan desfeta com estava. Aquella escena em va esgarrar el cor per sempre més. No trobe paraules per qualificar aquell teatre de degradació, on sers humans morien sense pietat dins bassals d’immundícia i de pudor fètida, assetjats i atacats per milers de cucs infectes.
-No em dius res, Joaquim? -em va preguntar mentre allargava els braços per tocar-me.
Llavors m’hi vaig acostar un poc més i ell continuà parlant:
-Nosaltres encara tenim el pare i els germans, que deuen pensar contínuament en la nostra sort. Jo també tinc la dona i la xiqueta, la meua filla, que quasi no conec! Si algun dia aconsegueixes veure-la, digues-li que son pare la va tenir present fins a l’últim moment de la seua vida, el mateix que a Carme, la meua dona. A Carme, digues-li de part meua que refaça la seua vida i que intente ser feliç, perquè s’ho mereix.
>>Ja ho veus, Joaquim: ací hem entrat per no eixir-ne mai més. Promet-me que defensaràs la teua vida amb ungles i dents, i que algun dia EXPLICARÀS AL MÓN què ha passat en aquest camp… -I parlant d’aquesta manera m’estrenyia ben fort com si tinguera por que m’escapara.
En aquestes vaig veure que Vendrell eixia de l’oficina del cap i vaig abraçar el meu germà amb totes les meues forces. Era l’última vegada que el veia. Recorde les seues paraules:
-Joaquim, no et preocupes per mi. Tin coratge i salva’t.
Quan em vaig incorporar, el cap de la barraca em va descobrir i, furiós, vingué cap a mi per traure’m fora a puntellons. Jo, mentre rebia la pallissa, el vaig retratar bé. Si mai podia, faria que es penedira cent mil vegades d’haver nascut! Ell i tots els qui havien dallat la vida del meu germà!
El 28 de desembre de 1941, un presoner que estava de servei en la barraca 31 em va dir que el meu germà acabava de morir… En aquells moments tristíssims no em vaig deixar véncer pel dolor i la desesperació, sinó que em vaig fer el ferm propòsit d’acomplir fins a l’impossible l’anhel del meu germà en el llindar de la mort: em valdria de tot i de tots per defensar la meua vida! Després, si ho aconseguia i encara em quedaven forces, DENUNCIARIA PERTOT ARREU ELS CRIMS DEL NAZISME I EL COMBATRIA AMB TOTES LES MEUES FORCES!
Forces…
Amb l’arribada del nou any, el fred encara es va fer més irresistible. I com que la majoria dels treballs eren a la intempèrie, a molts se’ls van gelar les mans, els peus i fins i tot les orelles, que s’anaven ennegrint i acabaven sent menjades per la mateixa gelor.
Si dolorós m’és recordar que en aquell hivern van caure tots els meus amics de la comarca, encara se’m fa més trist quan pense que els qui van morir gelats moriren amb el somriure als llavis i els ulls oberts.
El primer a deixar-nos va ser Enric Vidal, fill del comissari Vidal, de la Columna Durruti. Jo el vaig veure tres o quatre dies abans de la seua mort. Ens vam trobar al comú, únic refugi que teníem durant el dia per aixoplugar-nos de les inclemències de l’oratge. Ara bé, ens arriscàvem a una pallissa exemplar si ens hi sorprenien injustificadament. Ell no sabia que el meu germà havia mort i jo tampoc no li ho vaig dir. Per a què? Enric patia una forta disenteria, que precipità el seu òbit.
-Xiquet, xiquet: em sembla que tu i jo no tornarem a anar a pescar junts a l’Assut! -van ser les últimes paraules que em va dir.
Jo vaig tractar d’encoratjar-lo, però per dins tenia molt clar que parlava amb un moribund. ¿Qui diria, en veure’l ara convertit en una pelleringa humana, que Enric havia sigut un dels joves més forts del poble? Uns dies més tard, un altre xicot que també havia estat a la Columna Durruti, em va dir que havia faltat.
Bolinches va ser un altre dels que vaig perdre. Era manobre i amb mi sempre havia sigut un company excel.lent; noble, generós i decidit com pocs. Abans de la guerra ja havia patit el rigor de les presons espanyoles i de la repressió policíaca. I sempre pel mateix delicte: defensar la classe treballadora. Es va casar en plena contesa i no parava mai d’explicar-me meravelles de Mari Joana, la seua dona, a qui adorava. Estic segur que va morir pensant en ella. Encara sembla que el veja: més aviat baix d’estatura, el seu cos esquelètic d’ara no era ni ombra d’allò que havia sigut. L’última vegada que ens vam veure estava plorant en la porta de la seua barraca: les forces l’abandonaven irreversiblement i ell ho sabia. Aquell home, que per la causa de la llibertat i de la justícia s’havia jugat la vida tantes vegades, ara es veia un inútil a les portes de la mort.
Vull fer l’observació que els casats i amb fills solien ser els primers a morir-se. Sens dubte, la pena que sentien per no poder veure els sers estimats els empenyia als braços de la parca. A Gusen et calia estalviar fins i tot els sentiments i les enyorances.
Sol i de dol, sense amics ni germans amb qui compartir les penes de la deportació, adés i ara m’assaltava el pensament que ells havien tingut més sort que no jo, compte fet que ja havien acabat de patir. La temptació de claudicar era cada dia més forta. La memòria del meu germà Manuel, però, mort a mans d’aquells xacals sanguinaris, m’impedia abandonar-me.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!