Homilies d'Arinyó

Sermons profètics, exaltats i llunàtics

28 de març de 2013
0 comentaris

IN MEMORIAM

L’infern dels nostres republicans als camps de la mort.

El capítol pertanya al llibre 10.193-Escuma de mar.    Edit. Perifèric

IN MEMORIAM

 

            Només  arribar a la barraca em vaig presentar al secretari i   aquest va prendre nota de la reincorporació. 

-Demà has d’eixir a treballar -em va dir. 

Malament,  massa malament em trobava jo per a treballar, però no hi havia un altre remei. 

El  meu  germà tot era encoratjar-me,  així com llevar-se  menjar  per donar-me’l a mi.  Si no haguera sigut per ell i pel seu suport constant, no m’hauria refet mai.  

Em vaig integrar al grup del caporal Astúries.  

El  temps passava i el meu organisme no millorava a penes,  però  les cames  com a mínim m’aguantaven amb més seguretat.  Vaig considerar  que havia  arribat  l’hora  de parlar amb el caporal del grup  de  l’estació perquè m’hi tornara a admetre.

-Però si estàs fet un spekeger!

Spekeger volia dir molt flac. Llavors li  vaig explicar  que només podria recuperar-me adequadament al seu grup.  Em va costar molt convéncer-lo,  ja que no volia gent prima amb ell, però a la fi m’hi va acceptar.

            La  gana em va tornar amb tant d’ímpetu que per dinar   em  menjava tres plats de naps,  o més i tot.  A la vesprada, com que sempre sobrava menjar del migdia, m’hi feia també de valent. I encara estava el tros de pa suplementari,  que com a ressopó ens anava molt bé,  al meu germà i a mi.  Un dia vaig arribar a papar-me’n dues barres i mitja  en menys de dues hores.  Açò era prou per morir d’una indigestió,  ja  que, dur,  negre, mal cuit i d’un gust horrorós, cadascun d’ells era de la mida d’una rajola  doble. Bevent aigua era de l’única manera que te’l podies empassar. Amb aquelles exageracions m’estava destrossant l’organisme.  

            De  tant  en  tant  també descarregàvem  margarina,  que  venia  en pastilles de deu quilos embalatjades en capses de cartró.  Costava  molt poc  trencar-ne  una  i clavar-hi els dits  per  llepar-nos-els  després.  En  el  pa no la podíem untar perquè els vagons  eren sempre  d’un  únic producte i no ens permetien  traginar  amb  menjuques amunt i avall.

Un dia de mitjan setembre estàvem feinejant en l’estació quan s’hi va presentar  un altre grup amb els seus guàrdies corresponents.  Hi  havia set espanyols,  dos polonesos i un alemany,  que feia de caporal. Els vam preguntar què hi venien a fer i ens van respondre que eren un grup que s’acabava de crear per carregar vagons amb pedres de la pedrera. Poc  després  començaren a aplegar-hi camions plens de pedres  i ells  les van traslladar als vagons.  Malgrat que treballàvem al  mateix lloc,  se’ns  considerava dos grups diferents.  Al matí,  per eixir  del camp,  cridaven el Banbof 1 i el Banbof 2. Nosaltres érem l’1.   

Una  setmana més tard ens van comunicar que no aniríem  a  treballar. Simultàniament ens van posar a mitja ració alimentària: mig plat de naps per a dinar i,  a la vesprada, un pa per a sis. Què deu passar?, ens preguntàvem.  Uns deien que no hi havia prou sentinelles per vigilar-nos a fora.  Uns altres,  que havien caigut tots malalts d’una epidèmia. Del cert,  però,  ningú  no sabia què ocorria.  Vam estar dos dies així i el tercer  van  ordenar que formaren uns quants  comandos,  entre  ells  el Banbof,  però sense especificar si l’1 o el 2. Fóra com fóra, el caporal del 2 s’hi va presentar de seguida amb tot el seu grup i van eixir cap a l’estació.  D’aquesta  manera  tan estúpida vam perdre  aquell  magnífic treball,  ja  que  havien suspés fins a nova ordre els  carregaments  de pedra,   i  ells  passaren  a  encarregar-se  de  la  descàrrega  de   la intendència. Nosaltres vam anar a plànyer-nos al caporal, que ens va dir que no hi havia res a fer.  

Mentre  havíem estat en aquest grup,  el cap de barraca havia  tingut prou  consideració amb nosaltres,  ja que al camp les coses  funcionaven així.  Si el teu comando era bo rebies un tractament passable,  però  si estaves  assignat  als grups de la pedrera,  o a cap  altre  d’igualment fatídic,  et  tractaven pitjor que a un gos.  Quant als SS,  també feien distincions  d’acord  amb la teua aparença externa.  Com  ara,  si  algú portava la roba neta,  anava ben afaitat i caminava ràpid i amb fermesa, ja podies estar segur del tot que, si pegaven mil colps,  a aquest  no li’n tocava cap.  Als més decaiguts, per contra, sempre els estomacaven. Per això mateix,  havies d’estar gros i fort sense menjar; havies d’anar sempre ben afaitat, afaitant-te només una vegada a la setmana; havies de dur la roba neta,  treballant del matí a la nit amb ella;  la teua marxa havia de ser marcial quan no tenies espenta ni per aguantar-te dret…

El  cap de barraca ens va fer entrar en el comando Sixtan  Transport, integrat  per  vuit treballadors més el caporal.  La tasca  consistia  a arrossegar  un  carro carregat d’arena,  de grava o de  qualsevol  altre material  de  construcció.  Les obres en què col.laboràvem  es feien a Sant Jordi.  Aquella  obra s’acabà prompte i l’amenaça d’anar a la pedrera era cada vegada més  real. Poca broma:  en la pedrera, qui no queia mort per la duresa del treball, moria a causa dels colps dels SS!  

Li vaig explicar aquest perill al meu germà i ell em va dir que no em preocupara tant per una cosa que encara no havia succeït. De moment ell parlaria amb Eliseu Vendrell perquè em posara de costrega, que era el qui anava a la cuina a pels  calderons del menjar,  els duia a la barraca per al repartiment  i després, ja buits, els tornava a la cuina. I com que abans de tornar-los te’ls deixaven repassar, sempre te’n treies un altre plat.  

Eliseu  Vendrell feia d’intèrpret i era un  company excel.lent,  que havia  fet  molt pels catalans,  pels valencians i per tots  els  altres rojos.  Em  va dir que l’endemà mateix entraria de costrega.  Així  va ser.  

Abans  de  gitar-nos,  el cap de barraca cridà l’extingit comando  de transport i ens va distribuir en diferents grups de treball.  A mi em va correspondre anar al Kartoffelsmmittee,  que era la gent que tenia  cura de les creïlles per a l’abastiment del camp.   

El  caporal  d’aquest comando es deia Tony; gran com un búfal, era la cosa més  brutal que puga parir mare. Amb tot, de vegades tenia sentiments humanitaris,  especialment amb els presoners espanyols. Açò, i el  fet que almenys podria afartar-me de creïlles crues,  em  va  animar bastant. La qüestió era evitar la pedrera, ho torne a dir.

            Una  altra  sorpresa  positiva  del comando va  ser  que  Tony  ens aconseguia  totes  les  vesprades un calder de naps de  regal.  Pel  que respecta a les creïlles crues,  al principi se’m  va fer molt pesat empassar-me-les.  Els veterans, en canvi, se les menjaven com si es tractara de la menja més exquisida. 

            A la vesprada,  quan Tony repartia el calder que li donaven de més, era  estrany  el dia que no hi haguera gresca.  Tots volíem  ser  els primers i ell es veia obligat a posar-nos en ordre,  unes vegades a  les bones,  unes  altres a colps de casset.  El mallorquí Sureda i  jo procuràvem  ser sempre els primers i,  quan ens abocava el menjar en  el plat, abaixàvem el cap al màxim perquè no ens veiera la cara. Procedint-hi d’aquesta manera, només ens acabàvem els naps tornàvem a posar-nos a la cua. Moltíssimes vegades ens va escudellar de nou, però unes altres vaig rebre amb el cassó al cap.  Tant se me’n donava:  el que no  podies fer era morir-te de fam per por als colps.  En moltes ocasions,  quan ja anava  a mesurar-me per segona vegada,  Tony se’m quedava mirant i deia:

-A tu ja te n’he posat abans!

-No, no kapo! -li responia jo fent-me l’espantat. 

Si passava,  passava. Que no, una altra trompada al cap. Una més…

La vesprada del 4 de desembre de 1941 van fer una crida perquè  tot el personal del camp formara en l’Appellplatz.  Quan ens  hi van tenir,  Chmielewski,  és a dir, el Samarro, que segons deien s’emborratxava per cometre els  crims  més serenament,  començà  a efectuar una revisió general.  Tots aquells  que veia  més  febles  i  flacs els feia eixir de  la  formació perquè els apuntaren com a invàlids, que era tant com dir-te que et condemnava al crematori. Amb quina ràbia cridava <>, quan  volia  que anotaren el número d’algú! 

 Ja havia arribat a la formació de la nostra barraca i es feia un  fart d’assenyalar gent. Solia  escollir els més esquelètics,  però de tant  en tant  n’agafava algun que encara hauria aguantat uns quants dies més  de treballs forçats.  

Vaig notar que se’m glaçava la sang a les venes.  El monstre, si  tenia cap dubte respecte a la condició física d’algun  presoner,  el feia córrer i llavors s’hi decidia. 

Quan va estar  davant del  meu germà el va fer eixir!  He de remarcar que Manuel era més fort  que  jo,  no havia estat mai malalt i tampoc no havia  deixat  mai d’acudir  a  treballar.  Què havia ocorregut,  doncs?  Vaig  quedar  com atordit  abans  d’advertir quina era la causa que l’havia fet  caure  en desgràcia:  aquell  dia,  a diferència de la majoria  de  presoners,  no s’havia afaitat i la seua cara oferia mal aspecte.  

No  hi havia res a fer.  Quan el meu germà acabà de córrer i el botxí vomità la paraula fatídica,  <>, vaig estar a punt de pixar-me damunt. No sé com no em vaig desmaiar quan el secretari li va  apuntar el número i el va fer col.locar en companyia dels altres condemnats.  

Uns minuts més tard el sicari va ser davant meu,  em va mirar i passà de llarg.  

Tan prompte acabà d’examinar els homes de la nostra barraca,  em  vaig dirigir a Vendrell i li vaig demanar si podia fer alguna cosa  perquè  esborraren  la  matrícula  del  meu  germà  de  la  llista.  Ell se’n va anar de seguida a parlar amb el secretari de la nostra  barraca,  però no s’hi podia fer res.  Més tard vaig  aconseguir aplegar  fins al caporal del comando de construcció,  que tampoc  no  va poder  ajudar-me.  De fet,  el secretari va escoltar tots aquells que hi van  intercedir,  però  sempre hi al.legà que ell havia de  donar  a  la Secretaria  General del camp els números que li havien dit, si no volia carregar-se-la.

A partir d’aquell moment ja vaig començar a plorar per Manuel. Res no podia  aconsolar-me.  Veia que l’assassinarien covardament, com feien amb tots els que ja no eren bons per a treballar.  Vaig plorar molt i  plore encara,  quan  recorde aquell germà que en les meues hores de febre i  de dolor m’aconhortava i m’encoratjava per continuar lluitant. Plore perquè el veia a un pas de la mort i jo no podia fer res per evitar-ho. Era una cosa que no assimilaria mai de la vida, que no podia fer res per ajudar-lo.  

            Quan s’acabà la revisió fatal, vaig anar al seu encontre procurant mostrar-me  seré. Quina tragèdia ens havia caigut a sobre!  Ell encara va intentar infondre’m coratge i em va dir:

-No  et preocupes,  Joaquim.  Potser  serà per a bé.

Però ell sabia millor que jo què implicava ser catalogat com a invàlid.   Aquella  nit encara la vam passar junts en el barracó 18,  però no vaig  dormir  gens:  només vaig fer que gemegar i plorar pel meu germà estimat.

L’endemà, els mil vuit-cents invàlids ja no van eixir a treballar. A mitjan matí els van traslladar als barracons 31 i 32. Tots els dies, quan jo tornava de la feina, li preguntava a Vendrell si en sabia alguna cosa. Ell em responia que estaven incomunicats de la resta del camp i per tant no s’hi podia parlar ni portar-los-hi res.   

A  les nits,  després de sonar la campana en senyal de silenci  i  de prohibició d’eixir de les barraques,  a ells els treien a la plaça, nus, per  dutxar-los:  en  desembre,  a  l’aire lliure i amb un  pam  de  neu quallada  des de feia mesos!  I encara estava la durada infrahumana  del raig d’aigua a pressió, la prohibició de moure’s i de xisclar, els colps brutals dels SS i dels caps de barraca…  

Quan  s’acabava  un servei de dutxa,  sempre quedaven a terra vint  o trenta morts,  que eren retirats immediatament perquè no destorbaren els qui venien a continuació.  Alguns havien mort ofegats, ja que eren com dins una  piscineta amb els desguassos tapats.  També n’hi havia que  s’havien quedat glaçats.  És més,  si algun dels postrats encara no havia  deixat d’existir, l’acabaven estrangulant-lo!  

Costa  de  concebre  tant de sadisme.  Dubte,  fins  i tot,  que Enrich Himmler,  lloctinent d’Adolf Hitler i comandant suprem de tots els camps de concentració d’Alemanya i de les zones ocupades,  haguera sigut capaç d’executar les seues pròpies ordres, relatives a l’extermini de presoners.  Perquè una cosa és ordenar un acte criminal, però una altra és executar-lo amb les teues mans.  

Quantes  vegades no se li hauria de llevar la vida a un  podrit  així perquè  pagara  part de la  seua  culpa?  Quantes?!  Idear,  planificar, programar  i ordenar l’eliminació en massa de persones humanes només  es pot entendre en cervells atrofiats i malalts, que això él el  que  eren  els alts comandaments nazis,  dements  sanguinaris  sense escrúpols! Com els seus subordinats, que perpetraven amb gran plaer les ordres macabres.

Pel  camp circulava el rumor que s’havien dictat ordres perquè les dues  barraques foren evacuades abans d’un mes.  Açò significava que  la vida del meu germà arribaria prompte a la seua fi.  Un dia o un altre em dirien que havia deixat d’existir i,  a mi,  la ràbia i la impotència em gangrenarien l’esperit.  

Havien passat dues setmanes de la nostra separació quan una vesprada, en tornar de la feina,  em van demanar si jo era el germà de Mas. El qui s’hi interessava era un presoner que treballava en la barraca  31.  Quan li  vaig respondre que sí,  em va dir que Manuel volia un poc de sabó  i la  seua navaixeta. Jo li ho vaig  donar i li vaig preguntar pel seu estat de salut. L’altre em va dir que es mantenia prou bé.  Llavors li vaig anomenar la possibilitat d’anar-lo a veure i em va dir que era impossible, ja que estaven rigorosament incomunicats.

            També  li  vaig  preguntar  si ell podia eixir-ne  a  sovint  i  em va respondre que no, que aquella vesprada havia aprofitat l’absència del cap de barraca,  però açò no succeïa quasi mai.  Tot seguit em va dir que tots els  presoners ingressats  en les barraques 31 i 32 estaven a mitja ració de menjar.  I encara hi va afegir que els havien conduït allí per  eliminar-los,  així que  havia  de fer el cor fort i com a mínim  procurar salvar-me  jo. Aquesta afirmació del xicot,  contràriament al que ell devia suposar, no em va impressionar gens,  no debades jo ja havia donat per perdut el meu germà des del moment que el van seleccionar com a invàlid.

            La vesprada del 25 de desembre Vendrell em va dir: 

-Mira, Mas: jo he d’anar ara a veure el cap de la barraca 31 per portar-li un encàrrec. Si  vols,  pots  provar  d’entrar-hi en  companyia  meua.

Li  vaig respondre que sí i ens hi dirigírem.  Una vegada allí, no vaig tenir cap dificultat  per entrar-hi.  Aleshores Vendrell se n’anà al  despatx  del kapo i  jo em vaig desviar cap a la sala B,  que era on estava  Manuel.  Només  arribar-hi,  vaig preguntar a un dels del servei cap  a  quin  cantó parava,  ja que allí  no  hi  havia  manera  de reconéixer  ningú.  Rebolicats  en la palla, sense  res  per  tapar-se,  tret de la camisa,  només amb la  ferum  que exhalava  aquell  cementeri  vivent n’hi havia prou  per  perdre  els sentits.  

Quan  em  va dir on es trobava,  me’n vaig anar corrents cap  a  ell. Horror! El pobre estava completament desfigurat. De  tan unflada com tenia la cara, no se li veien els ulls.  La seua camisa,  llardosa i amb  una mànega esgarrada,  deixava al descobert un braç, que, flac i nafrat, feia por  de  mirar;  el mateix que les cames.  Sense  poder  evitar-ho,  els singlots de pesar evidenciaren el meu abatiment. 

-Ets tu,  Joaquim? -em va preguntar en intuir-me;  perquè ja no podia veure’m, de tanta feblesa!

Jo,  per no delatar el plany que m’embargava, no li vaig respondre a penes.  Li vaig donar el tros de pa que m’havien donat a  mi per a sopar,  però ell em va dir que me’l menjara jo,  que bona falta em feia.  

Em vaig quedar mut. Per molt que ho intentava era incapaç de parlar. Ell  em  va preguntar si estava bé i si tenia un bon  comando,  però  jo continuava sense respondre-li.

-Ja ho veus,  Joaquim:  no estic malament del tot. Només un poc unflat, però  en dos o tres dies s’haurà acabat tot -em va  dir també,  mentre  provava  d’incorporar-se un poc i seure. 

El vaig  haver d’ajudar, ja que ell tot sol no ho hauria aconseguit. La palla del terra s’havia  convertit  en serradures de tan  desfeta  com  estava.  Aquella escena  em  va  esgarrar el cor per sempre més.  No trobe  paraules  per qualificar  aquell  teatre de degradació,  on sers humans  morien  sense pietat  dins bassals d’immundícia i de pudor fètida,  assetjats  i  atacats per milers de cucs infectes.  

-No  em  dius res,  Joaquim? -em va preguntar mentre allargava els braços per tocar-me. 

Llavors m’hi vaig acostar un poc més i ell continuà parlant: 

-Nosaltres encara tenim el pare i els germans, que deuen pensar contínuament en la nostra sort. Jo també tinc la dona i la  xiqueta,   la  meua  filla, que quasi no conec! Si  algun  dia aconsegueixes  veure-la,  digues-li que son pare la va tenir present fins a l’últim moment de la seua vida,  el mateix que a Carme,  la meua dona. A Carme,  digues-li  de part meua que refaça la seua vida i que  intente  ser feliç, perquè s’ho mereix.  

>>Ja  ho veus,  Joaquim:  ací hem entrat per no eixir-ne  mai  més. Promet-me  que defensaràs la teua vida amb ungles i dents, i que algun dia EXPLICARÀS AL MÓN què ha passat en aquest camp… -I parlant d’aquesta manera m’estrenyia ben fort com si tinguera  por que m’escapara.  

En aquestes vaig veure que Vendrell eixia de l’oficina del cap i vaig abraçar el meu germà amb totes les meues forces. Era l’última vegada que el veia.  Recorde les seues paraules:

-Joaquim, no et preocupes per mi. Tin coratge i salva’t.

Quan  em  vaig incorporar,  el cap de la barraca em  va  descobrir  i, furiós, vingué  cap  a mi per traure’m fora a puntellons. Jo, mentre rebia la pallissa, el vaig retratar bé. Si mai podia, faria  que es penedira cent mil vegades d’haver nascut!  Ell i tots  els qui havien dallat la vida del meu germà!  

El  28  de desembre de 1941,  un presoner que estava de servei en  la barraca 31 em va dir que el meu germà acabava de morir… En aquells moments tristíssims no em vaig deixar véncer  pel  dolor  i la desesperació,  sinó que em  vaig  fer  el  ferm propòsit  d’acomplir fins a l’impossible l’anhel del meu germà en el llindar de la mort:  em valdria de tot i de tots per defensar la meua vida!  Després,  si ho aconseguia i encara em quedaven forces, DENUNCIARIA PERTOT  ARREU ELS CRIMS DEL NAZISME I EL COMBATRIA AMB TOTES  LES  MEUES FORCES!  

Forces…  

Amb   l’arribada  del  nou  any,   el  fred  encara  es  va  fer  més irresistible. I com que la majoria dels treballs eren a la intempèrie, a molts se’ls van gelar les mans,  els peus i fins i tot les orelles,  que s’anaven  ennegrint  i  acabaven  sent menjades  per  la  mateixa  gelor.  

Si dolorós m’és recordar que en aquell hivern van caure tots els meus amics de la comarca,  encara se’m  fa  més trist  quan  pense que els qui van morir gelats moriren amb el  somriure als llavis i els ulls oberts.  

El primer a deixar-nos va ser Enric Vidal,  fill del comissari  Vidal, de  la Columna Durruti.  Jo el vaig veure tres o quatre dies abans de la seua  mort.  Ens  vam  trobar al comú,  únic  refugi  que  teníem  durant el dia per aixoplugar-nos  de les inclemències de l’oratge.  Ara  bé, ens   arriscàvem   a  una  pallissa  exemplar  si  ens   hi   sorprenien injustificadament.  Ell no sabia que el meu germà havia mort i jo tampoc no  li ho vaig dir.  Per a què?  Enric patia una forta  disenteria,  que precipità  el  seu òbit. 

-Xiquet, xiquet: em sembla que tu i jo no tornarem a anar a  pescar junts a l’Assut! -van ser les últimes paraules que em va dir. 

Jo vaig tractar d’encoratjar-lo, però per dins tenia molt clar que parlava amb un  moribund. ¿Qui diria, en veure’l ara convertit en una pelleringa  humana, que Enric   havia sigut un dels joves més forts del poble?  Uns dies més tard,  un altre xicot que també  havia estat a la Columna Durruti, em va dir que havia faltat.  

Bolinches va ser un altre dels que vaig perdre.  Era manobre i amb mi sempre havia sigut un company excel.lent;  noble,  generós i decidit com pocs.  Abans  de  la  guerra  ja havia patit el  rigor  de  les  presons espanyoles  i  de la  repressió policíaca.  I sempre  pel  mateix  delicte: defensar  la  classe treballadora.  Es va casar en plena  contesa  i  no parava  mai  d’explicar-me  meravelles de Mari Joana,  la seua  dona,  a  qui adorava.  Estic segur que va morir pensant en ella. Encara sembla que el veja:  més aviat baix d’estatura,  el seu cos esquelètic d’ara no era ni ombra d’allò que havia sigut.  L’última  vegada  que ens vam veure estava plorant en la porta de  la seua barraca:  les forces l’abandonaven irreversiblement i ell ho sabia. Aquell  home,  que  per la causa de la llibertat i de la  justícia  s’havia jugat la vida tantes vegades,  ara es veia un inútil a les portes de  la mort.  

Vull fer l’observació que els casats i amb fills solien ser els primers a morir-se. Sens dubte, la pena que sentien per no poder veure els sers estimats els empenyia als braços de la parca. A Gusen et calia estalviar fins i tot els sentiments i les enyorances.

Sol i de dol,  sense amics ni germans  amb qui compartir les penes de la  deportació,  adés i ara m’assaltava el pensament  que  ells havien  tingut  més sort que no jo,  compte fet que ja havien acabat  de patir.  La temptació de claudicar era cada dia més forta. La memòria del meu  germà  Manuel,  però,  mort a mans  d’aquells  xacals  sanguinaris, m’impedia abandonar-me.

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!