Homilies d'Arinyó

                                          LES NITS PERFUMADES

Arribarà Na Desconeguda udolant. Terrorífica, rondarà la casa esperant el moment sublim en què et cisellarà la gola amb el seu raor de foc letal. I tu saps, fa moltíssims anys que ho saps, quin serà el record de la infantesa que et revindrà en l’últim segon de consciència, a mode de plena i completa recapitulació.

Aquelles càlides nits de primavera, la suau flaire de la flor del taronger embolcallava la vila, la vida, amb la seua tèbia beatitud aromàtica. Ton pare, ta mare i tu caminàveu de la botiga al pis, una distància inferior als cinquanta metres; just cobrir un curt tram del carrer de la Sèquia i travessar mitja plaça de l’Ajuntament.

La mare solia portar un cabàs amb queviures i alguna peça de roba a mig cosir. El pare duia la capsa dels diners, que en el seu origen havia sigut envàs de cigars havans de luxe. Tu anaves amb les mans buides, despreocupat, lliure de cabòries. En fi, una petició sí que exterioritzaves dia sí i dia també: maldaves per ser el portador dels xavos. Però la resposta era sempre negativa:

—Encara ets massa menut i et podrien caure!

El cert és que una nit van tastar les llambordes, aquelles dringadisses i esmunyedisses —semblaven vives— monedes de totes les mides i valors, i us passàreu bella estona recollint-les. Oli al cresol: sense que no ho hagueres de tornar a demanar, a partir d’aquell moment vas ser l’únic i exclusiu encarregat de transportar-les. I a plena satisfacció de tothom: no et van caure mai.

Abans d’entrar a la finca, era com si alenàreu tots tres alhora amb més intensitat:

—Ah!

—Ai! —sospiraven a cor els estels mentre us clucaven l’ullet.

A manca de Túnel del Temps per a retornar-hi, Goig Suprem, si més no reviure’n i eternitzar-ne el Record.

                                                  PRIMER RECORD

El meu primer record s’associa al terrat de casa, una finca de tres pisos d’alçària situada a la plaça de l’Ajuntament. Hi érem mon pare, ma mare i jo. A l’orella encara em ressonen, inalterables al pas dels anys, les paraules que ell va pronunciar:

—Aquella d’allà serà la teua escola.

Per l’amor de Déu! No tenia un any de vida i ja martiritzaven a mort, bé que inconscientment, les meues orelletes, la meua tendra psique infantil.

Demane perdó, però per a alçar-ne acta fidedigna em cal buscar suport en el reportatge gràfic que dóna fe del moment. Si s’ha de jutjar per les aparences, m’atrevisc a proclamar que, només vaig tenir el cap prou dur, ja m’hi posaren­ el primer barret. Era de llana i amb una borla al capdamunt. Fixant-m’hi bé, en comptabilitze cinc de dife­rents abans de complir l’any. Fins i tot em van comprar més endavant una cervellera en previsió de les trompades que, inexorablement, havien de morir en la meua capçana,­ més aviat descomunal en comparació a la resta del cos.

També observe que, per falta de mans femenines palpant-me, no quedava la cosa. Ma mare tenia un taller de confecció de jerseis, i les cosi­dores es delien per agafar-me al braç i poder-se ­fotografiar amb aquella boleta de carn, tan tova, que era jo.

Marquen, les primeres impressions. Ja ho crec, que marquen! Sempre més m’ha agradat fer el cim; de vegades, fins i tot viure als llimbs. Amb la tira d’anys a les costelles, encara no he deixat d’acudir a escola a diari, si no vols per força. Així mateix m’encisa dur capell. I si d’ado­rar l’etern femení es tracta… Oh! Demaneu-ho, demaneu-ho a les víctimes…

Innocent, encara que no il·lús, sé que m’estic estenent en tòpics barats. Ho sent. De debò que em sap greu, però em cal carregar les bateries com siga. El pas del temps és inevitable. Els seus efectes nocius només s’esmorteixen una mica si sou tots per a contar-ho i rememorar-ho. Quan falta algú, en canvi… I si a més els primers estralls de follia senil prenen cos en els altres…

Per ells —i sobretot per tu, reconeix-ho— s’ha de mantenir en alt l’estendard, continuar al peu del canó, plantar cara a la vida. El mal ja t’aplegarà, rabiós, el dia que la vida deixarà de plantar-te’n a tu.

Cau el teló.

                                            PER MOLTS ANYS!

En alçar-se de nou, s’ha produït un canvi substancial de paisatge. Cinc-cents quilòmetres al nord dels vergers de la Ribera, som a Torelló, a la Plana de Vic, Osona. Afec­tivament, aquest ha sigut, és i serà el meu segon poble. No, en mi no és cap fal·làcia la crida ancestral de la terra: l’he viscuda en carn pròpia.

A casa dels oncles hi ha festa grossa: el «nen» compleix el seu primer any de vida. Discorria el sisè dia de l’estiu del 57.

Després d’un bon plat d’arròs, em vaig menjar una cuixa de pollastre rostit i la corresponent ració de pastís. Perquè no se’m parara el mos, em serviren una copa de xampany ben plena i jo no en vaig deixar ni gota. Prometia, oi, el «nen»? De fet, sempre he procurat honorar el vot de confiança que m’atorgaren a tan poca edat. Ara bé, ningú no va reparar a encendre’m una fària, ni a mesurar-me cap whisky, ni tan sols un humil rebentat de rom, que això sí que hauria sigut prendre l’alternativa amb tots els honors. Testimonis presencials de la gesta asseguren que se’m veia cara de marxós. Nyas!

Bromes a banda, aquest no era el meu primer viatge al Principat, sinó que, a les cinc setmanes ­d’haver vingut al món, ma mare ja m’hi va portar per mostrar-me a la seua família. Diu que a l’estació de la plaça de Catalunya, mentre esperàvem el tren que ens havia de dur a Torelló, jo feia uns brams que espantaven el cel i la terra. Tant és així que hi va acudir un ferroviari per preguntar-li què em passava. Com que ella li va respondre que ja feia dues hores que hauria d’haver mamat, ell mateix li va facilitar l’accés a una mena de garita on em va poder alletar en una total intimitat. Santa providència: si no arriba a ser per aquell bon home, per aquell àngel baixat del cel en el meu auxili, a hores d’ara encara seria més nano!

Això no obstant, el viatge que resultà més memorable, entre tots els que vaig realitzar abans dels tres anys, va ser un en què ja havia començat a posar-me insuportable a la mateixa València tot reclamant, més ceba que ceba:

—Vull una crobateta! Jo vull una crobateta!

Ho vaig repetir tantes vegades que a la fi me’n compraren una, roja, amb coll de gometa. Xe, va ser veure-la i començar a flipar! Fins a l’extrem que vaig obviar la contundent unanimitat de les opinions contràries i me la vaig col·locar per damunt l’abric i tot! Al vagó tothom em mirava i se’n feia creus. Jo, però, vertader Petroni reencarnat, els ignorava olímpicament, ferm que ferm, pagat en grau superlatiu de la meua aclaparadora elegància.

En aquest viatge de la crobateta, a ma mare i a mi ens acompanyaven els oncles de Sant Joan de les Abadesses i el seu fill, el meu cosí Jaume, que era un mes més jove que jo. Ah, el condemnat: no es privà d’empipar-me diabòlicament durant tot el trajecte! És clar, s’aprofitava que jo, a més de la badoqueria produïda per l’extravagància de la corbata, m’havia emportat per al viatge dues mascotes que em mantenien les mans ocupades. La primera era una gabieta amb un periquito de plàstic a dins. L’altra, sàviament dissimulada amb un mocador de farcell, era el meu orinalet, compte fet que el xic, delicat com ell sol, mai no volia fer res en cap vàter, ni tan sols en cap bací que no fóra el seu. Queda, doncs, aclarit l’avantatge del meu parent i per què jo no reaccionava a cap de les seues escomeses. Més encara: màgicament abstret a causa de la insòlita trilogia de què era afortunat posseïdor, gairebé no vaig obrir la boca en tot el camí.

Només cap a la fi del viatge vaig perdre una mica la flegma i, severíssim, a tall d’amenaça definitiva, li vaig dir eixutament i sense alçar el to de veu per a res:

—Mame, et pegaré!

Aquest com si sentira ploure, veges tu.

Però espera’t: per a més barrila de tothom, totes les nits que vaig ser a Torelló i a Sant Joan vaig dormir amb la crobateta per damunt el pijama!