Homilies d'Arinyó

Sermons profètics, exaltats i llunàtics

8 de febrer de 2013
0 comentaris

FEM UN TRIO – EL FASCINANT MÓN DE LA PLOMA

Preàmbul i primer capítol del llibre amb què vaig guanyar el premi de narrativa Ciutat de Sagunt.

ONADA EDICIONS    Narratives, 6

INICI

PER TRENCAR EL GEL

 

Maleïda primera frase! Qui m’ho havia de dir! Amb trenta llibres publicats i dos o tres d’inèdits, fa més d’un mes que els nervis em devoren perquè no se m’ocorre la frase per trencar el gel i començar amb bon peu aquest original. Si açò ho llegeix un escriptor –coses més rares passen-, sabrà de seguida a què em referisc. La resta de mortals també deu haver sentit parlar del tema: la primera frase, el primer paràgraf, el to que agafa l’obra des del començament i que t’empeny a tirar-la endavant d’una manera i no d’una altra.

            Ja està, vostès dispensen, ja m’he desfogat una mica i em trobe amb forces per explicar-me. Amb massa força i tot, no debades m’havia marcat la data de l’1 de gener de 2008 per iniciar la redacció d’aquests papers i en canvi avui, diumenge, 2 de desembre de 2007, a les cinc en punt de la vesprada, agafe l’espasa i, valerós, estoquege el paquet de folis que tinc damunt la taula. N’hi ha cinc-cents, quina barbaritat: malaguanyats arbres!

            En ells –en els folis, no en els arbres, que seria pitjor- em propose referir un seguit de vivències que he gaudit i patit des que, desentenimentat, em vaig endinsar en el sinuós món de les lletres. Tot i que les anècdotes que hi referiré no són res de l’altre món des del punt de vista cultural ni humà, sí que poden resultar xocants, picants, extravagants, ridícules, surrealistes i fins i tot esperpèntiques. També n’hi haurà de sinistres, les quals, a banda d’extasiar la meua vena masoquista –com més va, més preocupant-, m’han ajudat a perseverar en l’ofici i fins i tot, crec, a ser més persona, circumstància que produeix urticària als malfactors que me les han endinyades. Tot són beneficis, doncs. Per això, el present volum no serà un memorial de greuges i lamentacions, ni tampoc cap atac contra ningú, sinó un cúmul de propòsits i despropòsits, un ventall d’il·lusions perdudes i renovades en què m’he vist involucrat per mullar la ploma, adelerat, a hores i a deshores durant més d’un quart de segle. Alhora seria meravellós i donaria el que tinc i el que no tinc perquè, intimitats i devocions a banda, alguns passatges del llibre foren un bell cant al goig de viure –estimar, llegir i escriure-, però açò és tan difícil que no sé si en sabré. La passió, si més no, els assegure que existeix. Tant de bo no s’ature mai el seu fantàstic bategar.

 

 

           


1

UN LLAMÀNTOL FEROTGE

 

Des de fa tres anys, els escriptors de la Ribera del Xúquer ens reunim el primer dissabte després de Sant Blai. De matí fem un itinerari cultural pel poble on ens trobem. Ens hi sol guiar algun erudit local, generalment el cronista. Després dinem, contem quatre batalletes i ens marquem uns objectius conjunts, que per ara no hem aconseguit mai. Però almenys ho passem bé, que és el que compta.

            El 4 de febrer de 2006 ens vam aplegar a Benifaió i visitàrem la Torre de l’Ajuntament, habilitada com a museu de l’època musulmana. Després anàrem a una altra torre, aquesta romana, però coneguda popularment com la Torre de Musa, que va ser utilitzada durant molts anys com a colomar. Parle dels temps en què la colomassa era molt apreciada com a adob agrícola i això invalidava la cèlebre sentència: <>. Enric Lluch, escriptor infantil i per tant agosarat, s’hi va enfilar amb l’ajuda d’una escala portàtil torta i coixa. Després ens va explicar que a les parets hi havia tot de covetes on els coloms feien el niu.

            El dinar va ser al restaurant Sant Pancraç, d’Alginet. Entre unes altres coses, hi vam menjar un arròs amb llamàntol que, des del meu punt de vista, no es mereix cap comentari laudatori. La providència em va dur a seure amb Àlan Greus, Vicent Borràs, Santi Vallés i Vicent Nácher, als quals poden vostès reclamar que els tornen els diners de Fem un trio, si no els agrada, ja que el seu encoratjament entusiasta n’ha avançat alguns anys la redacció. Vull dir, feia temps que em rondava la idea d’escriure’l, però no era cap tema prioritari.

            A què obeïa, doncs, tant d’interès per part d’aquests autors perquè jo explicara les meues aventures paraliteràries? Si algú, mentre es feia aquesta pregunta, ha pensat malament, ha posat el dit a la nafra: a la morbositat. A la morbositat, a la xafarderia pura i dura; que si a algú se li ha de perdonar, i fins i tot aplaudir, és als psiquiatres i als escriptors, però açò és una altra història.

            Perquè la veritat sure en tot moment, he d’aclarir que els meus col·legues no m’animaren ben bé a fer realitat el llibre, sinó que, tafaners, l’únic que els importava era el desenllaç: saber qui era, qui és, de fet, l’editor fogós que en companyia de la seua dona em van proposar…

            Em cal rebobinar una mica.

 

Una nit vaig somiar que era signant un contracte en una editorial barcelonina. En un moment determinat l’editor se n’anava cap a la porta del despatx, l’obria i hi feia entrar un bòxer rabiós que m’envestia amb l’ordre inequívoca que se’m menjara. Sempre dins del somni, perquè en la vida real m’hauria mort de por, vaig tenir prou sang freda per acostar-me a la finestra, que era oberta, i esperar-hi impassible l’atac del  gos xato, que va errar el mos i es precipità al buit. Au, vés, mala bèstia!

            Llavors el sinistre editor, que pretenia quedar-se com fóra els diners del meu acompte per jugar-se’ls al casino, em va escometre punyal en mà a fi de dur a bon port el que el fava del seu gos havia esguerrat. El seu somriure sardònic, vertadera màscara satànica, revelava que aquella acció l’havia executada un munt de vegades: seguretat i fermesa de moviments, absència de nerviosisme. De por, senzillament de por.

            Com sol passar, em vaig despertar abans que la sang no arribara al riu, però com a presagi, com a advertència del perill mortal que els escriptors correm en territori editorial, donà resultat: abans deixe tots els meus originals inèdits que pose els peus en aquell temple del terror! És més: si aquest senyor, que passa per ser un dels més íntegres i sensats del gremi, actuava així en el meu malson, què no serien capaços de perpetrar a partir d’aleshores els altres editors, no tan angelicals, que tingueren accés al meu article i s’hi inspiraren? Perquè he d’assabentar-los que aquest assaig de punyalada l’havia explicat a SAÓ, revista en la qual vaig col·laborar durant un any i mig. La més cordial salutació als nobles barons d’aquella santa casa.

            En l’escrit referenciat, a més de l’experiència onírica, contava que he treballat amb deu o dotze editorials diferents, amb el que açò comporta de positiu i de negatiu. Per exemple, he conegut editors que han esclafit a riure, tal qual, quan els he anat a reclamar els drets d’autor. Contràriament, n’he tractat uns altres que m’han obsequiat amb sis o set novetats sempre que he anat a visitar-los. Quant a manifestacions externes, m’he trobat amb uns que t’abracen efusivament i et conviden a dinar, i amb uns altres, tan esquifits de modos, que no són bons ni per encaixar la mà. De la mateixa manera, sovintege una editorial que quan hi entres –quedaria millor escriure “hi penetres”- no saps si és una empresa que produeix llibres o un saló de massatges, atesa la rotunditat carnal i l’escassesa d’indumentària de les senyoretes que la porten. Temptadora editorial, com hi ha món! En el pol oposat n’hi ha una altra tan patètica que algun dia la visitaré de dol rigorós, paraula. La sensació que m’hi assalta és que assistisc a un vetlatori. Pitjor fins i tot, ja que als tanatoris hi ha sempre algú que conta acudits i acabes rient sense ganes.

            Abundant en els contrastos, afegiré que tinc un editor-patum que es deleix perquè el tracte de Vostra Excel·lència i li faça reverències. Mentre que un altre no té una altra mania que convidar-me al llit conjugal: <> Ai, que algú prendrà mal!

            Açò era al capdavall el que els meus col·legues de llamàntol pretenien que els revelara, la filiació de l’editor que m’incita ara i adés a muntar un trio amb ell i la seua senyora, que està de molt bon veure, tot siga dit de passada.

            No els ho vaig dir, evidentment: els secrets són sagrats i els sexuals molt més encara. Ara bé, quan vaig tornar a veure el sàtir en qüestió li vaig referir el cas i em va dir que no passara ànsia per ell i per la dona, ja que, si la seua afició als menages à trois no era de domini públic, poc hi faltava.

            Parlant de dones; un dia, ingenu de mi, i més gran bocamoll encara, vaig comentar amb la meua la proposta editorial deshonesta; obviant noms, és clar. En el pecat arrossegue la penitència: a partir de llavors m’obliga a fer tots els tractes per internet. Això no obstant, és bona xica –si no, no m’aguantaria- i també em dóna permís perquè en aquest llibre parle sense pèls a la llengua de qualsevol tema, per pelut que siga. Ella sap per activa i per passiva que els artistes, quan anem pel món d’actors invitats, estem exposats a la voracitat d’algunes fèmines que sospiren per beneficiar-se’ns, independentment de les nostres gràcies corporals i fins i tot intel·lectuals. Sempre vorejant l’abisme.

            La torna de tanta magnanimitat  conjugal no pot ser més maligna: es reserva la potestat d’escriure, si mai li abelleix, les seues memòries, on rectificarà les meues manifestacions si considera que són falses o exagerades. Ai, el meu prestigi! La meua reputació! Que dura que és la vida de l’escriptor…


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!