Homilies d'Arinyó

Sermons profètics, exaltats i llunàtics

2 de febrer de 2013
0 comentaris

CUBANETA MEUA

Us oferisc el capítol 28 d’aquesta novel·la que vaig escriure a mitges amb el meu estimat amic Xesco Guillem.

La trobareu a ONADA EDICIONS.   NARRATIVES 8.   3a Edició

28

 

Talment la realitat cubana actual, marcada a foc i ferro per les urpes del període dit especial, l’amor entre Joan i Graciela també havia nascut en circumstàncies excepcionals. A ell, que travessava el moment més baix de la seua existència, el movia una necessitat imperiosa d’afecte i de sexe. Ella, abandonada traïdorament per Felipe, era així mateix víctima, sense saber-ho, de la desmoralització col.lectiva del seu poble, sumit en la misèria, l’exili desesperat, el jineterisme i la picaresca. Joan va ser un miratge en la seua vida. Representava la riquesa, el redreçament econòmic del país, la vitamina C per a la joventut. Aleshores, disciplinada fins a la medul·la, va acatar la triple missió, transcendentalíssima per al futur de Cuba, que li encarregà el Líder Màxim.

            Amb tots aquests ingredients, més l’ajuda inapreciable de set membres del Comitè Central del PCC, sense oblidar els bons oficis de Pinto Valdemoro, va sorgir, com una bomba, el còctel amorós del mil·lenni. Amb efectes secundaris, però. Nou mesos més tard, ateses les diferències de tot tipus existents entre un i l’altra, que es feien més paleses cada dia que passava, aquell combinat eròtic, en comptes d’esclatar en simfonies de plaer i de goig multicolors, s’esllanguia lentament, impregnat del tedi de la vida quotidiana, la frustració i la manca de perspectives.

            El fet que Graciela haguera acceptat de cantar amb Son del Caribe a Carcaixent, i que es passara els dies anant i tornant de València per assajar, no va servir per acostar postures. Al contrari, se li havia assentat a Joan pitjor que una purga. Això no volia dir que la convivència fóra una batalla campal, perquè afortunadament tots dos tenien molt bon caràcter i no es van faltar mai al respecte. Al revés, es tractaven amb més consideració que mai. En el fons era com si tots dos tingueren por de reconèixer que s’havien equivocat, que s’havien precipitat deixant-se unir en matrimoni. Quin contrast, ai!, l’alegria dels llençols dels primers dies i la sobrietat del llit d’ara, que semblava una bassa d’oli fins i tot les nits que feien l’amor.

 

            Don Cristóbal tractava Graciela com a una filla i, si ella ho haguera desitjat, li hauria fet també de confident. Però ella va preferir pecar de discreta i només se li escapava alguna queixa molt de tard en tard. Era forta. La vida i la Revolució l’havien feta prou forta per afrontar aquella situació, i de més greus si se n’hi hagueren presentat.

            Joan, per contra, com que no havia estat mai en cap conjuntura com aquella, estava més a la vora del precipici. Necessitava desesperadament un muscle on recolzar el cap, algú amb qui poder exterioritzar els seus neguits. Però on estava aquest muscle? On aquest algú?

            Sa mare ja feia deu mesos que jeia sota terra… Sa mare, que si visquera no hauria permès de cap de les maneres que el comerciant li deguera encara la collita de l’any anterior. Ella que assistia a les pesades i, si a algun collidor li queia una taronja en terra, li la feia plegar de seguida i portar-la a la bàscula.

            L’oncle Salvador, que era el seu familiar més directe, l’hauria ajudat en el que fóra, però Joan tenia clar que ni per edat ni per mentalitat no podia aconsellar-lo en la seua vida sentimental.

            Quant a Toni i a Carles, entre la insinuació que li havia fet Graciela, el currículum que els coneixia i algunes mirades i indirectes que els havia captat, estava clar que eren els últims a qui havia d’explicar cap problemàtica conjugal.

            Després estava Marina, sí, però com explicar-li a una dona el seu malestar d’home? A més, si no li ho explicava tot amb pèls i senyals, potser ella pressuposaria unes infidelitats que en realitat no existien, que ell sabera.

            Parlant d’infidelitats: es necessitava tenir unes galtes de formigó armat per demanar consell a una dona que devia gran part de la seua condició de cornuda a l’ajuda que ell havia ofert sempre a Toni. Abans li deixava el cotxe i l’alqueria, i sobretot li feia bones les coartades. Ara només l’auxiliava en aquest últim punt. Perquè Marina no descobrira la relació del seu home amb Sílvia, Joan havia hagut de dir mentides de tota mena, algunes molt fortes. I amb tot, més que sentir remordiment, el que ell tenia era por. Als pobles acaba sabent-se tot i, quan Marina s’assabentara de la seua falsa amistat i li la tirara en cara, no sabria on amagar-se. Però encara seria molt pitjor si li retirava la paraula. Ho sentiria terriblement i per partida doble. Per una banda, hi havia el gran afecte que tenia als xiquets, i per una altra hauria de renunciar a aquells moments de pau i de quietud, de benestar, que passava al costat d’ella, companya en l’infortuni.

            Aquests cavil·laments guanyaven en amargor a mesura que s’acostava el 17 de març.

            -Te espero -li va dir Graciela quan aquest dia va eixir de casa a les nou de la nit. Ell la va mirar, recelós, i no li va dir ni que sí ni que no.

 

Al camerino de Black Kiss els músics havien acabat de fer-se els últims retocs a les americanes i als cabells. De reüll observaven Graciela, que estava dreta davant l’espill i, mig tremolosa, no acabava mai d’arreglar-se la cara. Tractaven d’evitar-ho, però al semblant de tots ells hi havia una ombra de preocupació pel paper que faria la companya a l’escenari. L’última setmana l’havien convençuda perquè no cantara només unes cançons, sinó perquè fera l’actuació completa.

            En el mateix moment que don Cristóbal se li acostava per donar-li ànims, hi va entrar un cambrer amb una safata plena de refrescos. Era jove i rosset i tenia una retirada a Leo di Caprio. La seua presència havia fet que Vladimiro deixara de mirar obsessivament les cuixes i el cul de Graciela. Ara la vehemència miradora anà a raure en el nouvingut, que en comptes de sentir-se cohibit per l’actitud del lil·liputenc li va acceptar l’atenció com un compliment. Hi deixà les begudes i se’n va anar.

            -Pero bueno, mi niña, ¿qué son esos temblores en el cuerpo de una revolucionaria? ¡Vamos a triunfar ahí afuera!

            Les paraules de don Cristóbal encara la van posar més nerviosa. Què podia fer la Revolució per salvar-la d’aquella galerna de crispació en què s’ofegava? Com va poder, li va respondre al mestre que hauria sigut molt més sensat fer el debut en un altre poble i no a Carcaixent, on tenia tants coneguts.

            En vista de l’èxit de don Cristóbal, Vladimiro es va veure empès a intervenir-hi. Es va acostar per darrere a Graciela i, quan va ser a mig metre del seu culet, precàriament dissimulat per una minifaldilla groga, declamà:

            -Com más esfuerzo defenderemos nuestras conquistas. ¡Que mis besos te infundan el coraje de una generala mambí!

            Tal dit, tal fet, se li va abalançar, l’abraçà per les cuixes i li va fer directament un bes a cada galta del cul!

            -¡Oh! –va exclamar Graciela, sufocada, mentre s’hi duia les mans i es girava per encarar-se al transgressor, que havia retrocedit uns metres.

            -¡Qué lindísimas mejillas tú ties, mi amol! –va xalar encara, per bé que no les tenia totes. Si ella se li envestia…

            -¡Repinga, chaparro! ¡Tremendo verraco tú eres! Te voy a dar…

            -¡Ay! –va pregar ell molt còmicament mentre es cobria el cap amb els bracets-. No te pongas ahora bravita conmigo, muchacha, porque yo estoy seguro que ya hoy viviremos, por fin, nuestra gran noche de amol…

            Graciela no sabia quina cara posar-hi. Cada cosa que li deia, l’altre li la retrucava al quadrat i tothom se’n fumia, per tant va decidir deixar-lo per impossible.

            I ben mirat… Per què no provar-ho? Podia ser divertit. La seua companya d’habitació a l’Escola Superior de Policia es beneficiava un notari mulat i lil·liputenc. Segons aquesta xica, que presumia de tenir en nòmina un nombre significatiu d’amants, cap d’ells no l’assaciava tant ni la treballava amb el virtuosisme excels del jurista nanet. Graciela no havia arribat a intimar amb Vladimiro, però des del primer dia notà que els seus magreigs no la deixaven impassible. Al contrari, la feien sentir-se predisposta, i  això que la palpava davant de tots i fent com qui no volia la cosa.

 

Si Graciela abans de l’actuació tenia por al fracàs, va ser agafar el micro i tenir la certesa que arrasarien. La seua percepció va ser certíssima. Encara no portaven interpretada mitja cançó quan a la pista de ball no cabia ningú més. El mèrit no era tot seu, sinó que els altres músics hi col·laboraven de valent. El cas va ser que cinc minuts abans d’eixir a l’escenari, aprofitant que Graciela se n’havia entrat al lavabo a orinar i a pensar obscenitats nanesques, don Cristóbal els havia demanat que formaren un rogle al seu voltant. Volia demanar-los un favor. Segons els va dir, Toni era una de les persones més mesquines i menyspreables que havia conegut mai. Volia que saberen que aquella nit no guanyarien a penes ni 50 eurons cadascú, i que hi actuaven per una mena d’extorquiment a què l’havia sotmès aquest individu. Ara bé, com que ell no volia que els altres pagaren les conseqüències dels seus antics negocis amb Toni, els va prometre que els rescabalaria de la seua butxaca. Els altres no el deixaren ni acabar de parlar. És més, es van confabular per donar-li una lliçó de modos a Toni i per això ara, vaguistes a la japonesa, treien els lleus per la boca. Frank Canela, per exemple, no parava d’alçar el seu got enlaire per brindar a distància amb el públic, i no fallava: cada volta que en feia l’acció tots li corresponien i de seguida feien un glop del que estaven bevent. El resultat va ser una marxa i una disbauxa tan formidables com no s’havien vist mai a Black Kiss.

            Joan havia estat esfullant la margarida fins a última hora. El més segur és que no hi hauria anat, ja que no estava disposat a sentir la tira de comentaris que feririen greument la seua sensibilitat, suposava. Ara, en efecte, sentia les opinions de la gent, però eren tan positives i ell estava tan motivat que, contràriament al que s’imaginava, el que feren va ser potenciar-li l’autoestima. L’artífex de la seua assistència i primera causant que s’ho estiguera passant tan bé era Marina, que no hi havia actuat tant per altruisme i amistat com per convinença. O hi anava amb Joan o hi anava sola, en açò no hi havia retop. Les últimes voltes que hi havia acudit en companyia de Toni ho havia passat molt malalment. Així d’entrar-hi, ell començava a alternar amb els clients fins que ella, fastiguejada, se’n tornava cap a casa. I podia dir-se que, d’ençà que havia nascut l’Arnau, no hi havia posat els peus. Però, en fi, l’important és que havia telefonat a Joan i aquest, després de fer-se bona cosa de pregar, havia acceptat d’anar-hi. En aquells moments estaven ballant la mar de divertits, com va advertir Graciela des de dalt l’escenari.

            Carles no havia necessitat que ningú el convencera per acudir-hi. És més, qualsevol companyia li hauria estat una nosa. El que ell volia era tenir llibertat de moviments per fer algun avanç en el camí que l’havia de dur als braços de Graciela. Li estava costant, però la recompensa valdria la pena. Recolzat contra un pilar, la veia ballar i contorsionar-se a l’escenari i faltava poc perquè li caiguera la bava. Quan aquells moviments de malucs els fera dessota seu, ja podria morir-se tranquil…

            Estava tan capficat en aquests pensaments que no se’n va adonar fins que no va ser enmig la pista. Vanessa, vestida de fallera major i amb un alè cassaller que tombava d’esquena, l’havia anat a buscar i, després de fer-li una besada traïdora als llavis, l’havia estirat de les mans i se l’havia endut a ballar. I Carles ballava amb ella, però en el cap tenia l’altra, a qui no parava de mirar en cap moment. Graciela també havia notat la seua presència i, per a desesperació de la fallera, li va enviar una besada per l’aire.

            Toni, a la part de fora del taulell, no perdia de vista la cubana i maleïa Joan, Marina i el dia i l’hora en què havien decidit venir-hi. Si no hi foren, hauria tramat un ardit per atraure Graciela al despatx i… Sobtadament un sisè sentit va fer que es girara cap a la porta: acabaven d’entrar al local tres mulates destrossadores.

            -D’on han eixit aquestes? –va preguntar al segurata pel walkie.

            -És la nova remesa de brasileires que ha arribat al Cabrit.

            La bellesa espectacular de les xiques, més la morbositat inherent a l’ofici que practicaven, es van combinar i constituïren una altra injecció de dolor per a Sílvia, que els últims dies estava que trinava per les passades que li feia Toni. Aquella nit en concret estava patètic: pareixia un gos d’eixida udolant de desesperació per Graciela. I ara només li faltaven les tres cabrides! Talment fóra un mort de fam sexual, va anar fins a elles, s’hi va presentar i les va acompanyar al taulell per convidar-les.

            L’acabament de cada cançó era seguit pels més fervorosos aplaudiments i aclamacions. El públic de Black Kiss estava gaudint de valent.

            -Gràcies, Joan –li va dir Marina en un moment de calma relativa-. Feia molts anys que no ho passava tan bé –s’havia begut tres o quatre San Franciscos i el cervell començava a fluixejar-li.

            -En tot cas, les gràcies te les haig de donar jo per convèncer-me que hi vinguera.

            L’ambient es va enfosquir i el grup començà a interpretar un tema lent: No sé por qué te quiero. El cantaven a duo Graciela i Nélson.

 

            Joan va sentir un nuc a l’estómac quan la seua dona es va acostar al teclista i li posà afectuosament la mà sobre el muscle. El mateix afecte, si fa no fa, que devia voler-li transmetre Marina, que també li l’havia posada a ell, que no se n’havia ni adonat. De fet, no es va apercebre que estava ballant lent amb ella fins que no li notà la punteta de les mamelles fregant-li el pit. La seua primera intenció va ser fer-se arrere, però en aquells moments la seua mirada va confluir amb la de Graciela i cregué entendre que la seua dona, d’alguna manera, li deia que endavant, que no es tallara. Llavors va creuar les mans per darrere l’esquena de la seua balladora, però sense estrènyer-la.

            Una de les vegades que Marina va quedar enfrontada al taulell va descobrir que Toni havia passat de les paraules al contacte corporal amb les brasileires. En tenia la més espectacular, Regina, enllaçada per la cintura, alhora que ella, vinga el somriure i el contorneig, l’encerclava pel coll. Tot i així, ell mirava cap a l’escenari contínuament. Entristida, Marina es va acostar un poc més a Joan.

            Dalt l’escenari les cares dels músics reflectien emoció. Tantes vegades com havien interpretat cançons d’amor sense que no els afectara el més mínim, i hui, com si pressentiren alguna cosa especial, tenien la pell de gallina.

            Entretant Vanessa no havia pedut el temps i ballava enroscada a Carles en un cos a cos de conseqüències imprevisibles. Si fa no fa, com la vídua Matoses i Palaleta.

            Joan, alarmat, havia trencat la compenetració balladora amb Marina i s’havia fet arrere en notar que una part del seu cos, bandejant convencions i amistats, pretenia deixar-lo en evidència.

            Marina de primeries s’havia sobresaltat en advertir l’esclat de puixança carnal que brollava de l’entrecuix de la seua parella de ball, però tot seguit la curiositat va poder més que no l’ensurt i avançà els mateixos centímetres que ell havia retrocedit.

            Allò no podia acabar bé de cap de les maneres, es deia i es repetia Joan, roig com un titot. Així havia començat la broma amb Graciela i ja s’havia vist com havia anat la cosa. Es va imposar un mètode de xoc consistent a pensar escenes luctuoses: el Madrid humiliant el València, l’enterrament de sa mare… Però es veu que devia patir alguna desviació necròfila sense saber-ho, ja que l’animació li anava a més.

            Qui també estava més llançat que un coet era Vladimiro, que no havia parat de tirar besets per l’aire durant tota l’actuació. Però no a Graciela, com aquesta donava per fet, sinó a Nélson primerament. I més tard al cambreret di Caprio, que, engrescat, no dubtava a rebre’ls i reenviar-li’ls. La cubaneta se’n va adonar entre una cançó i una altra i es quedà parada. Ara bé, a continuació va descobrir uns ulls inflamats com llamps, que alhora que la miraven amb tota la devoció del món també la despullaven. I se la menjaven. Aleshores sí que es va torbar de veres. Torbar i marejar.          

            Maribel havia aguantat estoicament vora dues hores d’actuació, com només una dona de profundes conviccions morals podia resistir, però ara ja estava a frec de l’atac de nervis.

            -Anem-nos-en! –va ordenar a la seua neboda Júlia-. Açò ja és massa. Anem-nos-en, anem-nos-en, Julieta, i perdona’m per haver-te demanat que m’acompanyares. Pregaré a la Mare de Déu del Lliris perquè la teua portentosa inspiració poètica no quede malmesa a causa de tant d’escàndol i malvestat.

            >>Una dona casada cantant i ballant com una possessa dalt l’escenari, amb el melic a l’aire i la minifaldilla arran de… Ave, Maria Puríssima! I el seu marit, en comptes de quedar-se a casa guardant-li dol rigorós a la mare, ballant amb l’ama de la discoteca, mare de dos xiquets menuts, que els tinc enmig del cor. ¡Deshonrats, a fe que els deu faltar l’aire per respirar!

            >>El descastat de Toni magrejant una negra patibulària.

            >>El professor Carles, que hauria de donar exemple de rectitud moral, besant-se amb una alumna seua, una xiqueta encara que és, i de les millors famílies del poble! Filla de don Felipe Tobar i de la Mandonguillera, ai! Quan ell comandava el sometent local açò no passava! Anem-nos-en a contar-li-ho de seguida, anem-nos-en, i que vinga ell a posar-hi ordre.

            >>I només em faltava veure aquell prunyó infectat pegant bots com una mona dalt d’una cadira, serà possible! Nan, negre i mari…!

            >>Corre, corre, anem-nos-en, que ja no vull veure res més!

            Marina, en canvi, sí que volia veure-hi més. Hi veure i beure. Li ho va dir a Joan i ell anà a buscar-li un altre San Francisco. Llavors ella, en quedar-se sense la falca va trontollar. Era palmari que estava marejada. Tan marejada que, després de dir-se que li calia anar al lavabo, va girar el cap de dreta a esquerra i d’esquerra a dreta unes quantes vegades i no sabia cap on havia d’orientar els passos per arribar-hi. Carles i Vanessa s’estaven pegant el filet allí a la vora, i ell, que no demostrava massa entusiasme en la jugada, captà el desconcert de Marina. Quan va passar pel seu costat va patir una temptació irreprimible d’abraçar-la i de besar-la. De fet, ho va intentar, però Vanessa, que li devia haver llegit el pensament, li’n va avortar l’acció en l’últim segon. I a més d’una manera efectivíssima: va ser ella la qui abraçà Marina i s’hi posà a ballar. A Carles, que també anava molt passat de cubates, se li va antullar que estava presenciant en directe una de les escenes finals de Lluna de fel, de Polanski, i encara es va encendre més.

            Com Marina, Joan també es trobava en un mal pas. Amb el cul contra el taulell, no podia fugir de l’arrambada incendiària de Sílvia, que no prou contenta amb la refregada integral li va pegar un morrejó que quasi li va girar la morella al revés. Simultàniament va afluixar un poc en l’arrambada, però només va ser una retirada tàctica a fi de poder-li tirar mà al paquetot! Ai, Joan, que dur que és ser guapo! Amb penes i treballs es va poder escapar perquè la cambrera, somrient, s’havia quedat mig betza cara a una càmera de seguretat.

            Marina també havia pogut fugir de les abraçades de Vanessa i dels embats de Carles, que completà el trio ballador enganxant-se-li al cul com un polp. El propòsit de la dona de Toni continuava sent arribar al lavabo.

            Joan va aplegar a la pista i Carles, alhora que li pispà el cubata i el San Francisco, li encarregà la custòdia de Vanessa, que, per si no estava prou gata, damunt havia pegat quatre xamades del porro que li havia passat un faller i encara estava més enganxosa. El primer que va fer després de fer presa en Joan va ser obsequiar-lo amb una morrejada d’infart; de fet, ell es pensava que es moria, però del tuf a cassalla! Després se li va penjar al coll i li creuà les cames per darrere l’esquena talment pretenguera beneficiar-se’l, tasca més aviat impossible amb aquells tres o quatre faldons per l’entremig!

            Joan, no se li va ocórrer un altre ardit que fer-li cosconelles a les aixelles. Llavors ella deixà d’enllaçar-lo amb les braços i les cames i ell pogué fugir. Aniria al vàter i pixaria, pensà. Després buscaria Marina. O millor encara, com que l’actuació ja no podia tardar molt a acabar-se, se n’entraria al camerino a esperar Graciela.

            La va enfilar cap als lavabos. Vanessa, abandonada per una dona i dos homes en pocs minuts de diferència, estava tan bufada que li pegà per seguir Joan.

            Carles, desficiós perquè no trobava Marina, s’havia adonat de la maniobra de Vanessa i, mosquejat, engelosit fins i tot, va decidir seguir-los, comesa gens senzilla donada la gernació humana que farcia Black Kiss i el grau d’intoxicació etílica que afectava quasi tothom.

            Joan va entrar al lavabo dels homes i de seguida es va adonar que allò era un aquelarre de drogotes i de camells. Fora, fora, aquells embolics no casaven amb el seu tarannà. Confòs, va decidir entrar al de les dones, però quan ja estava obrint-ne la porta es va acovardir i es va fer arrere. En aquest punt, com que no hi havia serveis per a travestís, no va tenir un altre remei que entrar al dels minusvàlids. Una vegada dins en passà el pestell. Sort en va tenir, perquè immediatament es va adonar que algú volia entrar-hi. Que s’esperaren. Va decidir aponar-se a la tassa i esperar que li afluixara un poc la trempera, ja que si haguera intentat pixar en aquell estat ho hauria esguitat tot.

            Carles va buscar Joan per tots els racons dels lavabos dels homes. Com que no el va trobar, se n’anà a inspeccionar el de les dones. Si per una d’aquelles estava passant el que s’imaginava, li trencava la cara!

            Al despatx de direcció, Toni tenia a les mans un bitllet de 100 eurons. Era el preu convingut amb Regina perquè li fera una mamy-blue d’emergència. Fidel al seu costum d’escodrinyar els monitors, va veure com una fallera saltava del compartiment de les minusvàlides al dels minusvàlids i queia damunt l’usuari d’aquest. Com que els enagos i els faldons de fallera li’n tapaven la cara, el voyeur es va quedar amb les ganes de saber qui era l’afortunat empomador.

            Joan no sabia tampoc amb qui tenia el plaer de relacionar-se.

            Regina, pràctica i decidida, agafà el bitllet de les mans de Toni i va procedir a baixar-li la bragueta.

            -Ets tu? Ets tu? –va preguntar Marina quan notà que unes mans d’home li agafaven els pits possessivament alhora que una pelvis punteguda li atacava el cul. L’atacant l’havia sorpresa en el moment que ella estava encarada a la tassa del vàter perquè es pensava que vomitaria-. Ets tu?

            Al monitor, Toni no hi sentia les paraules de Marina, així com tampoc no podia distingir-hi la cara del pseudo-violador. Va deduir que devia ser Joan. Deixà plantada Regina i se’n va baixar corrent, disposat a esclafir-li els morros. Portava tant d’ímpetu que va estar a punt d’atropellar Vanessa, que, amb la cara transfigurada per la felicitat, es dirigia novament cap a la pista per veure si hi trobava Carles.

            El pobre Joan, més baldat que no si estiguera baldat de veres, es pensava que s’havia quedat adormit i que ho havia somiat tot. En aquesta creença estaria encara si no fóra perquè el lloc feia una ferum a cassalla que marejava. Així mateix, duia unes bragues Princesa al cap i una banda de fallera major creuant-li el pit.

            Toni arribà a l’excusat on estaven Marina i Carles i començà a estomacar aquest sense deixar-lo girar perquè poguera defensar-se’n. Colps de puny al cap, a l’esquena, a la renyonada. Van armar un rebombori que per a què. <<és que=”” ac=”” una=”” no=”” pot=”” follar=”” tranquil=”” la=””>>, va protestar enèrgicament la usuària de la cabina del costat. <>, es va sentir també. Toni es va quedar un poc parat i Carles, a qui ni Marina ni l’home no havien reconegut, va aprofitar per escampar el poll.

            -Ah, ets tu! –va fer Marina quan a la fi pogué girar-se. Amb un somriure de satisfacció d’orella a orella, el seu estat de lucidesa era tan lamentable que ni tan sols no s’havia assabentat de la baralla que s’havia produït a la seua esquena.

            Joan, derringlat, amb la roba pengim-penjam i arrossegant els peus, va eixir del lavabo. Estava tan cagadet de por per si tornava a sofrir l’atac d’una extraterrestre que va decidir refugiar-se en algun lloc segur. Que ell sabera, el despatx de Toni era l’indret que podia oferir-li més garanties. S’hi va dirigir. Va tocar a la porta, aquesta es va obrir, unes mans l’agafaren per la solapa, l’hi feren entrar d’una burxada i tot seguit el van projectar damunt el sofà d’una empenta.

            -¡A ver si tú te crees que con un billete me vas tener toda la noche!

            Mig minut més tard aquesta mateixa veu intentà dir “Pamplona”, però li va resultar impossible: s’ennuegava!

 

            Després de l’actuació, Joan es va ajuntar amb Graciela i amb els músics i no pararen de beure i de xalar fins a les cinc de la matinada. Quan home i dona van arribar a casa estaven tan eufòrics que van fer l’amor com en els primers temps. Tot va lliscar com la seda i cap membre de la parella no va demanar explicacions a l’altre sobre el que havia fet o deixat de fer a Black Kiss.

            Ara bé, Joan no va aconseguir en cap moment veure la cara de la seua dona, ja que, per molt que tancava i obria els ulls adesiara, l’al·lucinació persistia: dels muscles de Graciela en amunt, només hi veia unes faccions blanques i finíssimes, uns llavis prims i una cabellera rossa.

            Graciela també va experimentar una novetat. Els últims mesos, si volia arribar a l’orgasme, havia de tancar els ulls, concentrar-se i pensar en Felipe. Aquella nit, però, el seu ex no li va venir al pensament. El seu lloc el va ocupar un company del conjunt que, quan l’havia abraçada i besada per felicitar-la en acabar-se l’actuació, ella s’havia afluixat tota!

            El cas de Marina va ser més dramàtic. Quan Toni començà a tocar-la en el llit va sentir fàstic. I per primera vegada a la vida des que s’havien casat, va ser capaç de dir-li, sense buscar excuses, que no li abellia fer l’amor, que no en tenia ganes, que no volia que la posseïra i que, si no la respectava, ho consideraria una violació.

            I què? A ell què li explicava? Això haver-ho pensat abans de passar tota la nit bevent i ballant com una boja. Digué boja, però pensà una altra cosa. Com també la va maleir de pensament per haver-li xafat el pla amb Regina. 100 eurons al fem! Però Marina què es pensava que era? Ací es feia el que ell deia i mut! A callar!

 

 

 


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!