Homilies d'Arinyó

Sermons profètics, exaltats i llunàtics

23 de desembre de 2012
Sense categoria
0 comentaris

Tal com raja

Per acabar l’any amb bon peu, us adjunte el pòleg que vaig escriure per al llibre OSTITU… QUIN PAÍS! de Frank Dubé .
   Bones festes.

TAL COM RAJA

OSTITU… QUIN PAÍS!  Frank Dubé

Ed. morales i torres. Barcelona, 2006

 

Al gra: aquest llibre és apassionant, sincer –escrit amb el cor a la mà, segons paraules de l’autor-, diferent, valent, clarivident, higiènic, transgressor –al país de l’eufemisme i del subterfugi dir les coses pel seu nom té mèrit-, captivador, elegant, desvergonyit, radical, vital, incisiu, psicostètic, irònic, sarcàstic, divertidíssim –amb un tast dels millors acudits d’en Dubé- i gairebé increïble, com per exemple el capítol on Frank ens relata la boda d’un capità de la guàrdia civil en què ell tocava l’orgue. En el moment solemne que el capellà elevava el calze, el sagristà li va indicar que tocara l’himne nacional, i ell, professional i obedient de mena, es posà a interpretar Els Segadors!

            A banda del que he expressat fins ara, he de dir que el text està també amarat de lirisme i de tendresa, sobretot quan ens parla de les penalitats passades per son pare i sa mare durant la guerra i la postguerra.

            Metafòricament parlant, ací tothom rep garrotada: des dels màxims dirigents del país –als quals malgrat tot els dóna un aprovat i els considera els “seus” polítics- fins als ciutadans anònims que, bé alienats, bé amb un lliri a la mà, ens deixem engalipar del matí a la nit, dia rere dia.

            Frank Dubé, a banda dels seus estudis de música i d’art dramàtic, està brillantment doctorat en la Ciència de la Vida, per guanyar-se la qual ha fet mans i mànegues i ha tocat moltes tecles; magníficament, a més a més, ja que és un virtuós de l’acordió i un avantatjat pianista i organista. Director d’orquestra, Top Model, humorista, cantant, actor de televisió, de cinema i de teatre, periodista de ràdio, amic dels seus amics, autor dramàtic i d’un munt d’acudits, seductor, psicosteta…, estima a més amb una passió desbordant aquesta noble, espoliada i oprimida terra. I d’això va el llibre, de la seva preocupació perquè el present i el futur dels catalans siga ben esplendorós a nivell material, nacional i mental.

            Talment Francesc Pujols, que tot sovint es refugiava en l’humor per manifestar els pensaments més punyents, Frank Dubé llança els seus dards enverinats tant als enemics declarats de Catalunya –Ibarra, Losantos…- com als actuals dirigents autonòmics, bé que a aquests el que els reclama és fermesa, dignitat, valentia, caràcter, honradesa, catalanitat fet i fet.

            Com queda palès al text, un dels mestres indiscutibles de Frank va ser l’eminent psicòleg, i pare de la Psicostètica, Carles M. Espinalt, però, insistisc, el màxim preceptor de Dubé és Dubé mateix: la seua intel·ligència, el seu tremp i l’experiència vital.

            Ja m’estic enrotllant massa. Aquest llibre tindrà admiradors i detractors, és evident. La més ridícula de les pretensions és  voler quedar bé amb tothom, deia Goethe i el nostre autor n’és conscient. Això no obstant, el que no es mereix de cap de les maneres l’OSTI, TU… és un pacte de silenci. Seria vergonyant; no per a Dubé, sinó per als qui el promogueren. Tant de bo no s’arribe a aquest extrem.

            Per començar a llegir-lo us recomane que feu una mirada a la seua “lligada de caps” i així fareu boca. Després llanceu-vos-hi sense complexos i deixeu-vos emmoixonar per la màgia i l’apassionament de Dubé. No dic que heu d’estar d’acord amb tot el que diu, perquè és impossible, però si més no doneu-me el gust de pensar que en la majoria dels temes opinareu com jo, que hi toca bastant… Els collons! Perquè les consciències de moltíssims regidors de la cosa nostra són intocables, sembla.

            Acabe. M’agradaria acomiadar-me dient que aquest llibre és el millor que he llegit en la vida, però no seria cert. El que sí que és una veritat immutable és que, frankista impenitent, conèixer i gaudir de l’amistat de Frank Dubé i de la seua esposa Laura Martí és una de les millors coses que m’han passat mai. Una devoció que no invalida les lloances que he prodigat a OSTI, TU… QUIN PAÍS!! en les ratlles precedents. Al contrari, si he pecat d’alguna cosa és d’escàs. Temps al temps.

            Salut i moltes edicions.

 


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!