Homilies d'Arinyó

LA MALA EDUCACIÓ

(APUNTS D’URGÈNCIA)

LLIBRE DE LA FALLA EL RACONET (Cullera, març de 2005)

Que l’ensenyament no funciona com cal a l’estat espanyol és una veritat tan evident que fins i tot la reflecteixen les enquestes i les estadístiques encarregades per les altes instàncies. I açò que les empreses que es dediquen a aquests estudis solen anar sempre a favor dels qui els encarreguen la feina. Aparentment hi ha una contradicció, però en realitat no n’hi ha cap. (Podem aconsolar-nos pensant que als altres països europeus la cosa no va molt millor.)

            Encara diré més: a mi no em lleva ningú del cap que, en el fons, el que es pretén  és que el tema evolucione de mal a pitjor. M’explicaré: els fills de les classes socials més poderoses no van als col·legis públics ni tan sols als centres concertats, sinó que reben ensenyament a escoles d’elit, tant d’ací com de l’estranger. (Aquest privilegi, però, no és cap garantia: molts multimilionaris arrosseguen una bona creu amb l’educació dels seus descendents, ja siga per tara congènita –cas d’alguns nobles i de les cases reials-, ja per les seqüeles provocades per un nivell adquisitu desorbitat, que els impedeix tocar de peus a terra.) Amb els seus fills col·locats ací o allà –millor allà que no ací, així se’ls trauen de damunt-, als qui manen no els interessa gens que la instrucció pública funcione el més mínim, ja que, mentre hi haja rucs, nosaltres, hi haurà qui podrà anar a cavall, ells.

            Una joventut mal preparada intel·lectualment, violenta de paraula i d’obra, consumista compulsiva i amb totes les drogues imaginables a l’abast, és la millor garantia que els actuals manaires continuaran fent i desfent durant molts anys.

            Quant a la població adulta, en un percentatge altíssim alienada pel futbol i pels abjectes programes del cor, està profundament narcotitzada i no representa cap problema.

Llavors passa el que ha de passar: cada quatre anys votem i ací s’acaba la participació democràtica de la ciutadania. La classe política esdevé senyora i majora de les nostres vides i hisendes. Per a mostra, la següent: el govern espanyol va recolzar una guerra il·legal, malgrat que majoritàriament els ciutadans n’érem contraris. Tot, perquè una ínfima minoria de magnats havia calculat que obtindria uns guanys extraordinaris. Les despeses i les pèrdues de tota mena, les pagaríem entre tots, evidentment.

Hi ha una cosa que no s’ensenya a les escoles ni ho diu tampoc cap mitjà de comunicació, ja que ningú amb dos dits de front no mossega la mà del seu amo. La tan anomenada alternança PP-PSOE en el govern de l’estat és només maquillatge facial. Guanye qui guanye les eleccions, continuen manant els mateixos: els bancs, les constructores, les fàbriques d’armament, les grans cadenes hoteleres, els bancs, les constructores, les fàbriques d’armament, les grans cadenes hoteleres, els bancs…

            Quants milions d’euros, pagats amb els diners dels contribuents, hauria costat el transvasament de l’Ebre? Qui els hauria guanyat? Qui s’hauria endut les més sucoses comissions per decantar les concessions a unes empreses o a unes altres? Per a què hauria servit l’aigua? Per regar tarongers? Ben segur que no.

            Tanmateix, les zones més contràries al transvasament –Aragó i Catalunya- han tingut el bon criteri d’elegir uns polítics que han escoltat les seues peticions, se n’han fet partícips i han aconseguit aturar el projecte.

            Qui defensa els valencians? Qui defensa l’aigua a la Ribera del Xúquer? El PP? No. El PP està a favor dels transvasament Xúquer-Vinalopó. El PSOE? Tampoc. Els socialistes –quina manera de pervertir les paraules!- també estan a favor d’enviar l’escassa aigua del Xúquer cap al sud.

Mentrestant el nostre jovent continuarà rebent una mala educació. I els adults, com fardatxos cara al sol, estarem alienats davant el televisor extasiant-nos amb les cuixes dels futbolistes i els melics de les famoses; cornuts, pagant el beure i encaixant un gol darrere un altre.

            Hi ha també les deslocalitzacions, que, imparables, avancen en marxa triomfal. ¿Ha fet res el nou govern per corregir o aturar-ne el procés? Jo diria que no. A qui beneficien? Als treballadors d’ací, no, per descomptat.

            Com tampoc no beneficia gens els assalariats autòctons que empresaris sense escrúpols contracten en règim de semiesclavatge -70 o 80 hores setmanals per 600 euros al mes en el millor dels casos- treballadors estrangers sense papers, i per tant sense assegurar-los. On està la inspecció? Fa res la classe política per evitar-ho? Qui pregunta ja respon.

Això no obstant, hi haurà unes noves eleccions i la gran majoria de perjudicats tornaran a votar en massa uns partits que no miren pel seu interès, sinó únicament i exclusiva pel creixement desmesurat de les butxaques dels amos dels polítics, dels qui els han ajudat a viure del pressupost i sense fer-ne un brot.

            No hi ha polític menys fiable que el qui no té ofici ni benefici, i necessita el sou de regidor, d’alcalde, de diputat o de senador per passar casa. Aquests individus fan tots els papers de l’auca i es canviaran la jaqueta tantes vegades com calga per no perdre el càrrec.

El que porte dit fins ara és discutible i matisable, com tot. El que diré a continuació, no, ja que es tracta de la veritat sobre totes les altres veritats: no hi ha cosa més difícil i més prohibida al món que deixar de ser espanyol! Un home pot tallar-se els collons, hormonar-se i aconseguir que li facen el DNI a nom de dona. Igualment, una dona que declare sentir-se home des de la més tendra infantesa pot acabar sent reconegut com a tal. Els capellans, els frares i les  monges poden penjar els hàbits i llançar-se a una vida de vici, de luxúria i de desenfrenament esgarrifosos. Així mateix, els heterosexuals poden esdevenir homosexuals, bisexuals i trisexuals. Com un solter pot convertir-se en casat, o un casat es pot divorciar i tornar a ser solter. Els antics soviètics són ara: ucraïnesos, moldaus, georgians, russos, lituans, armenis… Però, ah collons si un valencià, un català o un basc diu que vol deixar de ser espanyol! Ací s’acaba el món! A la foguera!

A la foguera, com ninots de falla si més no, mereixen ser cremats els responsables de la mala educació dels nostres joves; promotors alhora com són de l’alienació galopant dels adults, fanàtics i manipulables com en les pitjors èpoques de la història.