Homilies d'Arinyó

VERGONYA, CAVALLERS, VERGONYA!

L’ESCOLAICA. 1905-2005. CENT ANYS D’EDUCACIÓ A CULLERA  (Cullera, 2005)

1. Per sort i per desgràcia fa vint-i-vuit anys que treballe de mestre. Els qui em coneixen saben que moltes vegades he estat crític, i fins i tot molt crític, amb els meus companys de professió. Amb el temps, però, m’he refrenat bastant. Alguns pensaran que això ès un símptoma de vellesa. Pot ser. Jo crec més aviat que és la vida, l’experiència, allò que m’ha fet canviar de parer. Ho diré sense embuts: allà on mires, en la professió que siga, hi trobaràs bons professionals, però també molts deshonrats: informals, malfeiners, deixats, borratxos, mentiders, estafadors… ¿O no és de veres que la informalitat és una de les pèssimes característiques de molts professionals d’avui? Només cal sentir les persones que han tingut la mala pensada de fer reformes a casa o d’obrar-se un xalet…

            Entre els ensenyants també hi ha vertaderes calamitats humanes i professionals, fins al punt que més d’un hauria de portar posada la camisa de força. Això no obstant, encara no he conegut cap mestre que no es trenque el cap per ensenyar els seus alumnes. Una altra cosa és que ho aconseguisca. Però l’intent, ho repetisc, l’afany per ensenyar, per acomplir amb el deure laboral, fet i fet, sempre l’he vist.

            I en molts altres treballs, no.

2. A l’estat espanyol tot va la mar de bé mentre no tingues cap problema. M’explicaré: la justícia va de categoria si no et sorgeix cap conflicte legal, perquè en aquest cas la portes clara. Fins i tot tenint raó i guanyant el procés, perdràs temps, salut i diners. Molt de temps, molta salut i, de diners, tants com podran xuclar-te’n i més.

            Per no parlar de la sanitat pública, que també és extraordinària si no estàs malalt; perquè aleshores sí que has begut oli. Oli de ricí, vinagre i fel. Qui haja patit alguna malaltia seriosa o haja viscut de prop la d’algun familiar o amic, sap de què parle.

            El mateix passa amb l’ensenyament. Si el teu fill és molt intel·ligent, molt estudiós i molt educat, potser obtindrà uns resultats acadèmics extraordinaris. Del contrari… Conec mestres d’Educació Infantil –excel·lents pedagogs- que m’han assegurat que, als dos dies de tenir els alumnes de tres anys, ja saben quins fracassaran estrepitosament en els estudis. Davant aquesta afirmació terrible, si mal és que no s’equivoquen quasi mai, pitjor és que se saben impotents per capgirar la situació i evitar la catàstrofe.

3. El mal, si més no tot el mal, no està en l’escola, sinó fora, en la societat. El mal no està en els xiquets ni en els adolescents, sinó en els adults que els hem criat i, per comoditat i incompetència, hem permès que visquen en un estat de desorientació permanent i de confusió total. Llavors molts homes i dones, alarmats, afirmen que els joves d’ara són monstres, en comptes de persones humanes en procés de formació.

            És clar, fa cinquanta, cent, dos-cents anys, era molt més fàcil ser pare o mestre que no ara: simplement havies de fer com havien fet amb tu el teu pare i els teus mestres. Ara aquesta fórmula no serveix. I no serveix perquè d’alguna manera, com siga, hem de criar i educar en llibertat i amb respecte els adults de l’any 2050, amb la responsabilitat i el neguit que això representa.

4. La societat, el mercat, els amos dels mitjans de producció ens exigeixen que eduquem consumidors compulsius, destructors, depredadors insaciables.

            Molt esquemàticament: mentre escric aquest article no faig a penes cap despesa. És a dir, sóc un consumidor pèssim, un consumidor a extingir, ja que amb una actitud tan insolidària la societat no avança. Ara bé, en la meua mà està redimir-me i fer-me perdonar el pecat de no gastar compulsivament. Com? Doncs, per exemple, puc agafar el cotxe, accelerar com un boig, derrapar, perdre’n el control i envestir contra la taula d’un bar al voltant de la qual hi haja nou o deu persones prenent un refresc. El resultat pot ser realment engrescador per a l’economia de mercat, ja que com a mínim generaré feina per als sectors següents: metges, infermers, ambulanciers, fabricants de taules, de cadires i de gots, funerària, floristeria, assegurances, planxista, viatges –ja que algun dels morts tindrà parents i amics d’uns altres pobles-, policia, guàrdia civil, jutjat, forenses, fabricants de taüts, indústria farmacèutica, enterradors, capellans –no en caldria una altra: aquests trauen tallada de tot!-, roba –de dol-, advocats, notaris, fisioterapeutes, ortopèdics, crematoris, periodistes, telèfons…

            L’exemple sembla absurd, però en el fons aquesta és la lògica de la societat de consum.

            I amb tot, el sistema capitalista, malgrat estar basat en l’explotació de l’home per l’home i engendrar unes diferències esgarrifoses entre explotadors i explotats, és l’únic que ha subsistit en el món d’avui, i és per tant al que aspiren els habitants dels països d’economia socialista.

5. Els amos de l’univers tenen el poder de convertir-nos en depredadors ferotges dels productes de consum i dels recursos naturals: muntanyes, platges, vegetació… Damunt, en un cinisme que els regolfa fins i tot per les orelles, ens diuen que això és el progrés. El seu enriquiment immoral, és!

            Si la humanitat no és capaç d’entendre que cal ser ecologista per egoisme, anem de cap al caos. La Terra podrà viure perfectament sense nosaltres –evidentment, molt millor-, però nosaltres necessitem desesperadament la Terra –rius, boscos, mars, collites…- per sobreviure.

6. Fa més de deu anys vaig escriure un article titulat “Els Tigres”, apel·latiu afectuós amb què designàvem un 6é de Primària veritablement problemàtic de l’escola on treballava. En l’escrit en qüestió augurava un futur molt difícil per a aquells alumnes, i això que eren de bones famílies i en casa tenien de tot. La realitat, funesta, ha estat molt més forta que no els meus negres presagis.

            Una de les tesis que hi defensava era que, per complicada que se’ns presentara la situació, l’última cosa que havíem de fer era desentendre-nos-en. Ningú no em va fer cas. Ni jo tan sols no vaig ser bo de predicar amb l’exemple. El resultat, lamentable; ja ho he dit.

            De tota manera, és molt més fàcil ser pastor d’un ramat d’ovelles obedients que no mestre de persones lliures, o petits tigres. Educar en llibertat i per a la llibertat té aquests riscos. Tot i així, val més un grup de persones lliures equivocant-se que no un ramat de borrecs esporuguits pels lladrucs del gos.

            Diré més: gran part de les equivocacions les cometem perquè no som lliures del tot, ja que a les llacunes i mancances de cadascú cal afegir el bombardeig televisiu, que no és precisament neutre, ni de molt.

7. Fa molt més mal una hora de televisió que no tots els himnes feixistes, els rosaris i l’exaltació militarista amb què, si no vols de grat per força, els mestres de la meua època tractaven de corrompre les nostres tendres psiques infantils. (Pausa publicitària. Si algun lector està interessat a llegir les meus memòries escolars a l’Escolaica, les trobarà a Les nits perfumades i Com la flor blanca, tots dos llibres publicats per Edicions Bromera. Fi de la pausa publicitària.)

            ¿O no és de veres que abans de les eleccions els polítics ens prometen la Lluna i a l’hora de la veritat es comporten com vertaders depredadors del nostre territori i de les nostres hisendes? Els polítics estan, almenys haurien d’estar, per servir-nos i fer-nos la vida més agradable i no per complicar-nos-la. Els polítics estan per administrar correctament els diners dels nostres impostos, com és ara construint escoles tan modernes i funcionals com l’Escolaica: amb saló d’actes, gimnàs, aules de tecnologia i d’informàtica… Els polítics estan per construir clíniques tan sensacionals com la de Cullera, on les dones poden parir amb totes les atencions i garanties, i on poden operar-se les urgències. Els polítics estan per fer ciutats tan habitables com la nostra, que no té problemes d’aparcament ni d’accessos ni de violència ni de consum desmesurat de drogues ni d’atur, i a més està dotada amb un polígon industrial que és l’enveja dels pobles veïns, igual com la sensacional piscina coberta i el preu tan assequible dels habitatges…

            Perdó! Sóc mestre i de tant en tant també desvarie. ¿Ara mateix parlava del nostre poble? ¿Dels nostres polítics? Com a ciutadà de Cullera, avui, 2 d’agost de 2005, la cara em cau de vergonya en contemplar el penós estat -a punt d’enrunar-se- en què està l’escola –centenària- on vaig cursar tres anys d’estudis.

            <>, encoratjava Jaume I els seus homes abans d’entrar en combat. Vergonya, ens n’hauríem de donar tots plegats per permetre que els xiquets de Cullera hagen de patir aquestes instal·lacions tercermundistes!

            Obres, i no paraules.

A la memòria de don Sixto i de don Plácido, mestres de raça. Pel molt que ens ensenyaren en aquells anys tenebrosos, patint més fam que un mestre d’escola.