Homilies d'Arinyó

EL PAI NOSTRE DE CADA DIA

COSTOS I BENEFICIS DEL BOOM IMMOBILIARI  (IES Blasco Ibáñez,  València,  1 de desembre de 2005)

Professors, professores, alumnes de 2n de Batxiller i de Cicles Formatius: Amb el seu permís començaré la intervenció contant un acudit famós de la meua ja llunyana adolescència.

            Tractava d’un ministre que era invitat a un poble de la Ribera Baixa durant les Tirades. Les forces vives de la localitat, amb el senyor rector i l’alcalde al capdavant, no sabien què fer-se amb ell i el conreaven amb el bo i millor: l’hostatjaren a l’hotel amb totes les comoditats, disparava des de la millor replaça amb magnífiques escopetes… Després, dinarot amb cafè, copa i puro. I llençolada incorporada potser, vull dir, si el mossèn pesava figues o se n’havia anat a dir missa.

            Quan el prohom ja estava ben estovat, passaren als discursos oficials i a les sol·licituds de tota mena, que és com solen acabar aquests actes. Les demandes de les autoritats locals i les negatives de l’excel·lentíssim eren una sola i mateixa cosa, però:

            -Podria fer-nos una maternitat?

            -No.

            -I una guarderia?

            -No.

            -Un escola?

            -No.

            -Un institut?

            -Tampoc.

            -Un club juvenil?

            -No, no, no!

            -I una presó? –li van preguntar jocosament a la fi, sabedors de quina seria la resposta.

            -Això sí, i de luxe; que no hi manque de res!

            Sorpresos, els pròcers riberencs li van preguntar a què es devia la seua determinació i ell els ho va explicar de seguida.

            -És evident que a la maternitat, a la guarderia, a l’escola, a l’institut i al club juvenil no tornarem a anar. En canvi, a la presó… qui sap!

            El mal d’aquest acudit és que només és un acudit, perquè en la vida real no hi ha ningú, o molt pocs, que acaben a la presó. Parle dels grans especuladors immobiliaris i de la trepa de polítics corruptes que els faciliten la tasca.

            I no hi van, entre unes altres coses, perquè la Fiscalia Anticorrupció no té prou efectius per acudir a tots els llocs on hauria d’acudir. Per tant, jo entenc prioritari que les diferents administracions li donen el 0,7% del seu pressupost.

            Sí, i un be amb potes rosses! Ara mateix ho han fet! Encara no conec ningú que s’haja tret els ulls ell mateix. I els polítics corruptes, molt menys encara. Així doncs, hi posarien totes les traves legals hagudes i per haver, a més d’emprar tantes martingales parlamentàries com se’ls ocorreguera.

            Atesa la “impossibilitat” d’aquesta solució, en proposaré una d’alternativa. Als impresos d’Hisenda, al costat de les caselles per a marcar si vols dedicar una part dels teus impostos a la religió catòlica o a alguna entitat benefactora, hauria d’haver-ne una altra per a la Fiscalia Anticorrupció, que d’aquesta manera comptaria amb molts més mitjans per perseguir el delicte. Però no es farà tampoc, no fóra cas que, en col·laboració amb Hisenda, els bancs i el Registre de la Propietat, investigara tots els alcaldes, regidors, diputats i ministres que hi ha hagut al país els últims anys i s’hagueren de construir dotzenes de presons de pressa i corrents per internar-los a tots. A tots els polítics malfactors, dic, així com als especuladors que els han subornat, i els mitjancers i els testaferros. Llavors, amb el que es confiscaria a uns i a altres podrien construir-se maternitats, guarderies, escoles, residències geriàtriques… Però açò no ho faran tampoc els nostres mandataris, ja que la transparència en la gestió i fer el bé a la ciutadania no és el seu objectiu; a les proves em remet.

            Perdó. M’he perdut. La meua intervenció es titula El PAI nostre de cada dia i en canvi m’he embrancat a parlar-los de corrupció. No sé per què he passat d’una cosa a l’altra. O sí que ho sé, massa que ho sé. Per començar, en cap dels PAI que he estudiat no hi ha programada la construcció de cap hospital, escola, etcètera. Si PAI significa Programa d’Actuació Integrada, bé hauria d’haver-n’hi, o no? No és l’únic interrogant que plantejaré al llarg de la nit. Com que són persones intel·ligents es respondran vostès mateixos.

Parlem de xifres. En els pròxims deu anys al País Valencià hi ha prevista la construcció de quatre o cinc milions d’habitatges. Açò podria suposar un increment demogràfic comprés entre els dotze i els quinze milions de persones. Si a aquests els sumem els quatre milions i escaig que ja n’hi ha, arribaríem a una xifra de vora vint. És a dir, la suma de les poblacions actuals de Madrid i Barcelona, més tot Andalusia i Euskadi. O la meitat dels habitants que hi ha actualment a l’estat espanyol, si fa no fa.

Continuaré aportant nombres, tot i que abans els referiré una dita del temps de la República. És la que proclamava que els pobles que tenien més campanars que no fumerals industrials avançaven molt poc. Ara en faré una transformació: els pobles que tenen més urbanitzacions fantasmes que no polígons industrials sí que avancen –perquè dir el contrari fóra mentir-, però basar únicament tota l’economia d’un poble, d’una comarca o d’un país en la construcció i el turisme és una temeritat. Primera, perquè cíclicament hi ha períodes de crisi. I segona, perquè sempre hi haurà països que podran oferir el sol i la platja a menys preu que nosaltres. La majoria d’aquestes països tenen en l’actualitat problemes de terrorisme i de manca d’infrastructures, però, si alguna vegada els solucionen, els pobles turístics valencians se’n ressentiran greument.

            Estudis econòmics solvents recomanen que un país s’ha de refiar dels ingressos del turisme fins a un 11% com a màxim. La resta de la riquesa l’ha de buscar i obtenir a partir dels altres mitjans de producció. Doncs bé, el País Valencià percep actualment un 26% de la seua renda mitjançant el turisme i els sectors que en depenen.

            Vull remarcar també que, malgrat que no s’hi produïsca en molts anys cap daltabaix econòmic i els turistes continuen venint-hi, la situació també pot esdevenir insostenible per manca d’aigua, contaminacions de tot tipus i deficiències dels serveis bàsics.

Més dades. A Castelló hi ha programat fer camps de golf a manta i construir vint mil habitatges. A Alacant, només el Pla Rabassa ja n’implica quinze mil. A Cullera, que és el meu poble, les previsions apunten a quinze mil o vint mil. En l’últim cas, amb l’oposició decidida de molts propietaris dels terrenys on s’han d’edificar.

            I què en diuen les lleis al respecte? Les lleis poden dir missa, si volen, però el poble sap que, feta la llei, feta la trampa. No obstant això, poques trampes caldrà fer, ja que, segons la legislació vigent, tot el que no estiga catalogat com a zona protegida podrà ser urbanitzat. Açò significa que els 500 quilòmetres que tenim de costa estan condemnats a ser colonitzats pel ciment i la rajola.

            Què passarà amb les zones protegides? El mateix. Citaré dos exemples de Cullera perquè es veja que no parle per parlar. La muntanya a partir d’una cota determinada i les dunes s’han de conservar, però el constructor de torn troba sempre algun permís de la legislatura anterior. Així, si ara governa el PP a l’Ajuntament, hi apareix un permís signat de l’època del PSOE. Com abans hi apareixia del govern d’UV, del franquisme i fins i tot de la República. Si no paren de recular, no m’estranyaria gens que algun batle del Paleolític signara ja els permisos adients per edificar en tot el terme muncipal! De fet, una de les últimes troballes arqueològiques locals consisteix en les runes d’una taverna fenícia, que també era fonda! Redell! Poca broma! Som un poble turístic des del principi dels temps! (Una observació entre parèntesis: aquest jaciment ja fa molts anys que s’estudia i els arqueòlegs sempre ens havien dit que es tractava d’unes saladures, una factoria. Però ara resulta que no: era un hotel! Estem predestinats a viure del turisme, ja ho veig. No debades contra la realitat passada, present i futura no hi ha res a fer.)

Relacionat amb els PAI hi ha també el tema de les expropiacions. El dret internacional les admet quan generen un bé col·lectiu, però no si són per interessos particulars.

            Estudiem el cas que ens ocupa. Ara i ací no discuteix ningú que tothom té dret a la propietat privada, però si el teu terreny es veu afectat per un PAI malament rai –la rima és regal de la casa! O tu vens les fanecades al preu que t’ofereixen o te n’expropien unes quantes i a més no pots fer front a les taxes d’urbanització del tros de terra que et queda. Si no és que ets un potentat.

            Ja tenim, doncs, desenes, centenars, milers de petits propietaris agrícoles valencians amb la moral destrossada. De la mateixa manera que es destrueixen conreus tradicionals, séquies, aqüífers, dunes –amb la flora i la fauna que hi viu-, aiguamolls, barraques, masies, sénies, riu-raus, cases antigues de poble… El paisatge, ras i curt, i amb ell, molt de compte!, una filosofia vital, una manera ancestral d’entendre i de viure la vida.

            Tot això, amb quin dret? Qui són aquests sers superiors que se senten moralment i legalment autoritzats a fer canviar els usos i els costums d’unes persones que no desitgen canviar i que amb la seua actitud no fan mal a ningú? De cas hi ha una llei suprema, una llei de lleis universal que dispose que ha d’urbanitzar-se tot el litoral? Si algú la coneix que ho diga, perquè jo ho he consultat amb molts juristes i cap no en té constància.

            No cal pecar de bucòlics per admetre que actualment tenir una caseta a l’hort deu ser un plaer magnífic. Una caseta per estiuejar o anar de paella els caps de setmana amb la família i els amics. Una caseta perfumada amb els efluvis de la flor de taronger les càlides nits de primavera… Millor deixem-ho ací abans de posar-nos bucòlics de veres i esclatar a plorar de l’emoció.

Al pas que anem la geografia humana dels pobles es veurà dramàticament alterada. Amb el canvi tan brusc de vida i l’augment de la densitat de població en molt poc temps, hi sorgiran problemes de marginalitat, de pobresa, de manca d’oportunitats, de malfiança…

            Els municipis atacats voraçment per la febre constructora patiran els problemes crònics de les grans capitals: fum, soroll, embussos de trànsit, saturacions diverses, falta d’aparcaments, violència, estrés –generador de follia, de càncer i d’impotència-, xarxa viària inadequada… Alhora no tindran cap ni un dels avantatges de la ciutat: clíniques, botigues, restaurants, teatres, cinemes, biblioteques… Per no tenir no tindran ni presons per tancar-hi estafadors i lladres!

            I ja que ha eixit –casualment, que conste- la paraula estafadors, aturem-nos un instant i anomenem alguns dels fraus més usuals de la construcció desaforada que ens subjuga i aclapara com més va, més. Està, per exemple, que tu compres un pis per un preu determinat, però a l’hora de la veritat has d’afegir-hi uns quants milers d’euros. Els promotors s’excusen amb la pujada dels preus dels materials i de la mà d’obra.

            Igual passa amb la data de lliurament de les claus, que sempre sol ser dos o tres anys més tard del que s’havia pactat.

            Així mateix, moltes vegades no hi ha els metres quadrats que consta al projecte i a les escriptures, sinó menys. Com també sol ser d’una qualitat inferior el mobiliari de la cuina i dels banys, malgrat que també hi haja documents on se n’especificaven les característiques. Paper mullat.

            Un altre inconvenient és el deficient aïllament acústic de molts edificis. Amb l’afany de traure metres d’on no n’hi ha, molts constructors fan les finques sense balcons i aleshores el soroll del carrer troba menys barreres per envair les cases i mortificar els oïts i els nervis dels soferts propietaris.

És increïble: me n’he tornat a eixir del tema. Els pregue que em disculpen.

            A hores d’ara els promotors, afortunats ells, troben el terreny adobat perquè molts llauradors escolten les seues ofertes de compra i les accepten. (Abans m’he referit als qui s’hi oposaven.) Les accepten perquè la terra no dóna prou per a viure dignament. En l’agricultura, com en la majoria dels processos productius, el qui més treballa és el qui menys guanya. Pensen, si més no, a quin preu venen els llauradors els seus productes i a quin preu els paguem nosaltres a les botigues. La diferència és astronòmica: la xifra inicial s’ha multiplicat per deu, per vint o per més encara!

            Si l’agricultor descompta el que ha gastat amb llavors, amb productes fitosanitaris i amb jornals, què li queda? Misèria i companyia per dir-ho sense embuts. Això si ha tingut un bon any i cap pedregada o aiguat no li ha malmès la collita.

            Per una altra banda trobem uns ajuntaments endeutats fins a les celles, i no és perquè no hi tinguen, enxufats, mil i un assessors que bé els haurien d’assessorar per no estar sempre seguit amb nombres rojos. Llavors donar permisos d’obra significa omplir poc o molt les arques municipals.

La cara amable dels PAI la constitueix l’equipament que prometen construir desinteressadament per al poble: ponts, túnels, carreteres, ports, auditoris, donació de milions d’euros a fons perdut i fins i tot algun camp de futbol de gespa artificial.

            Ara bé, mai no comencen per aquesta obra social, sinó que sempre la deixen per a la fi. Un bon polític, al meu entendre, exigiria aquestes contrapartides de bestreta. Açò sí que seria procurar pel bé del poble que t’ha votat.

            En fi, aquesta era la cara amable. La verda es diu camps de golf. Si no m’equivoque, actualment n’hi ha 22 al País Valencià, però se’n preveuen 44 més: 66 en total, la xifra del dimoni! Potser fóra convenient fer-ne tres més i no fer patir els qui encara creuen en maleficis diabòlics!

            El golf… Esport de tantíssima tradició a casa nostra. Cada camp consumeix tanta aigua com un poble de dotze mil habitants, però per sort ací ens en sobra. Serà per aigua!

            Paradoxalment, cal fer una ullada als camps de futbol i de rugbi dels nostres pobles, que solen ser un sequer en el millor dels casos. Habitualment, un pedregar. I les piscines públiques? Quants municipis hi ha que no en tenen? Quan al dia d’avui la natació és la rehabilitació que prescriuen moltíssims metges per a problemes d’esquena i de cervicals. Patètic!

            I una enganyifa, que encara és pitjor. Els promotors compren a bon preu els terrenys per als camps de golf, però no passaran massa anys que no aconseguisquen requalificar aquestes zones d’ús esportiu en terrenys urbanitzables. Ja ho veuran.

Si ara afirme que tots aquests desgavells passen per culpa d’una gestió política ineficaç, de segur que pensaran que estic obsessionat amb els polítics i que els tinc una mania de por. Sí i no. No tinc res a dir dels polítics honrats, que bé deu haver-n’hi encara que costen tant de trobar. Quant als deshonrats, començaria a dir penjaments d’ells i no acabaria mai.

            El problema, la mare dels problemes, és que aquests senyors manen massa i la societat en general està desprotegida front a les seues maleses i ineptitud.

            Hi ha un detall que no hauria de passar desapercebut a ningú. Així com els ajuntaments estan sempre seguit fregant la fallida econòmica, l’habilitat de molts alcaldes i regidors per gestionar l’economia familiar és tan formidable que els haurien de concedir el Premi Nobel d’Economia. Vegen, si no, les cases, els pisos, els cotxassos i els horts que adquireixen durant el seu mandat. A més de la roba, els viatges, els restaurants, els rellotges… És increïble els miracles que arriben a fer amb els mil euros de jornal que diuen que cobren de l’Ajuntament..

            Damunt se’ns acusa de mal pensats si sospitem que els maletins corren de mà en mà que és un goig!

Procuraré anar acabant. Al pas que anem, els constructors i els promotors immobiliaris acabaran sent els amos de tot.

            La demanda incessant d’habitatges no està motivada perquè la població cresca al mateix ritme, sinó perquè és una inversió, a hores d’ara la més rendible i segura de les inversions. Pensem, si més no, en les fluctuacions de la Borsa i en els interessos tan baixos que ofereixen els bancs. Per no parlar dels segells i les seues caigudes en picat!

            Els mateixos industrials d’ací, en comptes de reinvertir en els seus negocis com han fet tradicionalment, inverteixen en promotores, amb el que açò representa de pèrdua de competivitat.

            Hi ha particulars que, tot i no necessitar cap altre pis, en compren un o dos abans que no pugen més encara. Fins i tot hi ha grups d’amics que s’ajunten i compren una casa. Després, quan puja de preu, la venen. Amb l’agreujant que hi participen inversors de tot arreu: des de jubilats alemanys i britànics, fins a nous rics de l’est d’Europa, passant per madrilenys de clase mitjana, etcètera.

            Aquest cercle viciós està creant un problema social que en l’actualitat afecta sobretot el preu, que és terriblement desorbitat, però, si per qualsevol circumstància es parara de construir de colp i barrada, sobrevindria una crisi brutal, el caos, ja que no existeix cap sector econòmic alternatiu, i l’atur es dispararia i portaria a la ruïna milers de famílies.

Dos apunts més i acabe. Les urbanitzacions a la llarga ens resulten molt cares. Al principi els ajuntaments cobren els permisos d’obra, però en canvi han d’oferir-hi uns serveis per sempre més.

            I també està que la construcció desaforada i el turisme en massa atrauen irremeiablement les màfies, embogides per la quimera de l’or.

            A més, quins oficis hi podreu desenvolupar els joves d’avui? Els referits a la indústria hotelera i a l’obra. Serem un país de cambrers i de manobres. És això el que desitgeu? Per a açò esteu esmerçant els millors anys de les vostres vides estudiant durament? Claudicareu i intentareu pujar-vos-en al carro en el millor dels casos?

            Jo no sóc ningú per donar consells, però si fóra jove com vosaltres procuraria estudiar al màxim per no haver de dependre mai dels depredadors ferotges que he descrit al llarg del meu parlament. I si a més d’açò volguéreu participar amb sentit crític, constructiu i democràtic en el regiment de la cosa pública per millorar el món que us estem deixant, seria fantàstic.

            Com fantàstic ha estat poder compartir aquests minuts amb vosaltres. Moltes gràcies i molt de coratge.

Compartia taula amb Josep Sorribes.

Entre el públic hi havia un regidor del MIA de València, que anava posant-se blanc conforme avançava jo en l’homilia. Va aprofitar el seu final  per alçar-se discretament i escampar el poll abans que no començara la intervenció de l’altre orador. Va ser una mesura molt prudent, perquè la meua intervenció va ser un caramel comparada amb la de Josep Sorribes.

Hi ha un  canvi de tractament –del vostè al tu- cap al final de l’homilia. El vaig fer perquè ara em referia només als alumnes, que per edat podrien ser fills meus i em resultava un poc forçat parlar-los de vostè.

Parlant dels alumnes, Josep Sorribes i jo ens vam assabentar, a la fi de l’acte, que la gran majoria dels qui hi havien assistit estudiaven Construcció! Aleshores no aplaudien pel contingut crític de les nostres abrandades intervencions, sinó perquè estaven entusiasmats amb les xifres, s’extasiaven en pensar el futur tan esplendorós que els aguardava! Ai!