Coses a dir

Anotacions diverses de Mònica Amorós i Gurrera

Racons de Móra d’Ebre (21) Noms propis: Josep M. Domènech Bordera “Crear un ambient és com pintar un quadre”

En Josep M. Domènech ha fet 90 anys fa poc, però continua treballant a la seua botiga de l’avinguda Comarques Catalanes, quatre plantes que ell va construir quan allà només hi havia un solar. De mentres, havia llogat el local del costat; era l’any 1965 i feia poc que s’havia casat. La seua vida és la botiga, el comerç local, poder ser útil i ajudar als què l’envolten a fer els espais més agradables. Però també és un home polifacètic a qui li agrada pintar i escriure.

Quan entro a la seua botiga el trobo, com sempre, darrera la taula feinejant i m’acull amb un somriure. Sempre va amb corbata, se’l pren molt seriosament el seu ofici; en un moment de l’entrevista em diu que fa 82 anys que està al servei de la gent des de darrera el taulell.

Josep M. Domènech a la seua botiga de mobles. Foto: M.A.G.

  • Quan va començar a treballar?
    • Tenia vuit anys quan ajudava a mon pare a la botiga de queviures que tenia. Sortia de l’escola i anava a ajudar-lo i també totes les vacances escolars, és a dir, fa 82 anys que estic al serveix de la gent. Ho faig perquè m’agrada molt.
  • D’on eren els seus pares?
    • Els meus pares eren de Tivissa, però es van conèixer a Barcelona i després van anar a viure i treballar a Valls en el tèxtil, on jo vaig néixer. Quan era a Barcelona la meua mare va tenir relació estreta amb la família Maragall. Mon pare es dedicava al gènere de punt. Després de la Guerra, quan va sortir de la presó, mon pare va vindre a Móra i va posar una petita botiga de queviures que, amb el temps, va ser la més gran de la comarca. Mon pare era molt valent i tenia molta empenta. A mi m’agradava ajudar-lo i amb el temps he vist que va ser ell qui em va ensenyar a ser botiguer; el meu pare m’ho va ensenyar tot.
  • Com va començar la botiga de mobles?
    • Va ser a l’any 1965, mon pare va caure molt malalt i li vaig haver de vendre la botiga a un senyor de la comarca. Era l’any que em vaig casar i vaig posar la petita botiga de mobles al carrer Gras. L’any 78-79 vam començar aquí a la carretera a la botiga del costat i més tard vam ampliar-la a l’espai que hi ha ara i vam crear més botigues, a Tarragona, per exemple, hi ha una botiga que porta el meu fill.
  • I ja tenia quatre plantes aquesta botiga?
    • No, naltros vam començar aquí (m’assenyala la botiga del costat) i això era un solar i al costat hi feien taüts i tiraven els vernissos al solar; jo sempre deia que allò era un perill perquè es podia provocar un incendi. quan hi va haver un petit incendi, la Sra. Vallobà que era l’ama del terreny, es va decidir a vendre, perquè vam edificar ja les quatre plantes.
  • En aquesta trajectòria té alguna cosa que vulgui destacar?
    • Sí, vaig ser president de la Unió de Botiguers durant deu anys; durant la pandèmia vaig organitzar i revisar el material que tenia i vaig redescobrir que havia escrit al Diari de Tarragona, que també havia fet textos de contingut divers que potser algun dia publicaré, els tinc tots classificats. 
  • Recordo que dibuixa molt bé.
  • La pintura ha sigut una passió que he tingut sempre, lo qual m’ha facilitat molt les coses dins el món del moble, perquè normalment un moblista que no sàpiga fer anar el llapis ho té molt costerut.
Pintura de Josep M. Domènech exposada a la seua botiga. Fotografia de M.A.G.
  • Com se li va acudir passar al món del moble?
    Van ser un conjunt de circumstàncies que van passar quan em vaig casar; m’agradava l’estètica, col·locar els mobles i això em va portar al fet de canviar a vendre mobles. Ja m’agradava dibuixar.  Mira, vaig posar en venda la casa (i m’ensenya un reportatge de La Vanguardia a doble pàgina, pàgina 1, pàgina 2), i va passar el tall del director artístic del Magazine; el reporter que va venir a fer l’entrevista em va dir que tenia un sentit de l’espai molt especial, i això em va afalagar molt.
  • És un home polifacètic, però sempre ha tingut una vessant artística.
  • Sí, per exemple, quan estàvem a la Unió de Botiguers vam fer una obra de teatre que va escriure Carmel Biarnés sobre la història de Móra, i naltros la vam representar a les escales de l’església de Móra, ho va recuperar Lo Rascle en unes fotografies. I segurament hi ha altres coses que ara no me’n recordo, però que van sortint o algú te les explica. Per exemple, ens vam proposar aprendre anglès, érem tres que ens reuníem (un era l’Aleix Amorós), escoltàvem la BBC i practicàvem entre naltros, ens escríviem amb anglesos, i he pogut tenir un anglès fluid i sempre m’he pogut entendre bé quan he anat a Anglaterra.
  • Et definiries com a artista?
  • Sí, totalment. La faceta artística em motiva. Per què artista de comerç? L’artista té un problema i és que sol ser molt introvertit i a mi, en canvi, el comerç em dona l’oportunitat d’interactuar amb la gent i ser útil, i sentir-me útil. Hi ha una dita que diu: “Un artista sense una visió social és un adorno inútil”. 
  • Acaba de fer 90 anys, així que en són 82 treballant.
  • Sí. És que m’agrada molt la meva feina. M’agrada molt pintar, per exemple, i un bon venedor de mobles ha de saber dibuixar per fer una idea de l’espai. 
Un racó de la seua botiga on també hi ha un quadre fet per ell. Foto: M.A.G.
  • Fins quan pensa que continuarà a la botiga? O, dit d’una altra manera, pensa en retirar-se?
  • Diuen que jubilar-se sense fer res és morir-se. És una mort en vida. Jo lo que intento és fer coses, alguna cosa que em diverteixi i que serveixi i sigui útil. Em sento amb força per estar aquí, estic a gust i m’agrada molt el què faig. Hi ha molta gent que no m’entén, però m’és igual, si m’entenc jo ja tenim alguna cosa de guanyat -i riem-.
  • (…)
  • A mi em terroritza perquè he vist casos de gent que s’ha jubilat, que tenia unes ganes de jubilar-se enorme i després s’ha pansit. Per exemple un senyor de 80 anys que venia al cor i em va dir que ho deixava perquè era molt gran. Jo li deia: “no hi pensis en l’edat, fes-ho si t’agrada”, però ho va deixar i al cap de quatre dies va petar. I en conec molts de casos així i això m’espanta molt. L’aigua que s’estanca es podreix i el ferro que no es fa servir es rovella, per això m’agrada mantenir-me actiu. Potser he tingut la sort que la feina que faig m’agrada. Si algú fa feina que no li agrada potser hauria de canviar de feina. -em mira i somriu-. Això és la meua teoria, és clar.
  • Bé, la seua feina és amable, per dir-ho així, ve a les 9, obre la botiga, fa el què vol…
  • També té una cara lletja: tot canvia, les coses evolucionen i t’has d’anar adaptant als canvis o et quedes sense feina. Has de fer l’esforç d’anar adaptant-te.

I això darrer em sembla que és la clau de tot plegat, adaptar-se als canvis és símptoma d’intel·ligència i en Josep M. Domènech ha sabut canviar i adaptar-se, aprendre des d’on ha pogut: viatjant, llegint, observant, practicant… M’ensenya tot d’escrits que ha fet i que té perfectament classificats: un conte que va publicar El Diari de Tarragona, un altre al programa de Festes Majors de Móra (i que li va corregir Bladé Desumvila -amic personal, em diu-). Deixem la conversa convençuts que hi podríem estar molta més estona explicant anècdotes i vivències que potser algun dia publicarà i llegirem, un artista amb el llapis que mira d’evolucionar i aprendre del què l’envolta, un home que té un sentit de l’espai únic i que esperem que continuï molts anys al peu del canó.

 

Curiositat

Un expositor francès li va dir un cop que els cognoms que acaben en CH són bretons, ho va preguntar a un parent que té a França i li ho va confirmar; així que Domènech té origen bretó. 

Al Facebook hi trobeu la seua pàgina.

 



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site is protected by reCAPTCHA and the Google Privacy Policy and Terms of Service apply.

The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Racons de Móra d'Ebre per Mònica Amorós i Gurrera | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent