Ja fa dos dies la immensa manifestació, de la Via Catalana per la independència. Ahir el més comentat a la feina era “a quin tram et va tocar?”, i l’emocionant repic de campanes a les 17.14 que ens va posar a tots la pell de gallina. A tots! també als què no hi van poder anar per diversos motius i ho van veure des de casa. Recordant-ho, se’m tornava a eriçar tot, quanta emoció!
Abans de l’11 dormia poc pels nervis, perquè sortís bé i no hi haguessin bretolades (curiosament ja són lliures,-notícia Vilaweb– si haguessin estat catalans atacant una delegació de Madrid què hagués passat?). Després de l’11 ha estat encara pitjor perquè no dono a l’abast: llegir notícies, comentaris, reaccions internacionals, fotografies, vídeos… Ha estat un èxit sense precedents i l’ANC ha fet una organització impecable. Avui, fins i tot llegia que algú es pensava que una organització tan bona havia de tenir un govern al darrera… era algú de fora del país, clar, que no coneix la gent d’aquí i la força de la societat civil que, a banda d’organitzats som complidors. Ho comentàvem el matí de l’11 anant cap al tram. Vam marxar aviat per no col·lapsar els accessos, vam veure el tram, vam demanar on podíem aparcar, vam anar a dinar a prop per ser-hi a l’hora indicada, vam coincidir a la platja de l’Hospitalet de l’Infant amb auto-cars que arribaven de comarques lleidatanes… germanor. Marea groga. Estelades. I a les tres ja érem a lloc, per si de cas. I vam suportar cues llarguíssimes a la tornada, i què? eufòrics de la Diada Històrica!
Fora ens han sentit, dins (excepte algunes honroses excepcions) sembla que no. Veurem què passa, perquè alguna cosa ha de passar, no? No surten cada dia 1 milió 600 mil persones al carrer… com diu Guardiola.