Coses a dir

Anotacions diverses de Mònica Amorós

L’obsessió d’en Mas

Em deixa perplexa la constància d’Artur Mas en demanar, dia sí dia també, que es respecti la llista més votada, la resta sembla que tant se li’n dóna…

Segurament és difícil de pair que dues vegades el Poble ha decidit donar-li més escons que als rivals, per tant ha tingut millor posició per negociar i, amb tot de cara, ha errat el tret.

Al nostre país (ens pot agradar o no, però és així), el qui tria el govern és el Parlament i nosaltres només tenim l’opció de triar com estarà configurat. En cap cas són eleccions presidencials com passa a altres països (França, EUA…). Potser és això el que ens atabala. Quan dipositem el vot a l’urna i el nostre partit en surt vencedor volem que mani a tots els nivells, però en realitat el que hem fet és donar-li millors oportunitats que als altres per a aconseguir el premi. Si Mas no l’ha aconseguit en les dues oportunitats que ha tingut res no fa suposar que no pugui tornar a passar i per això aquesta obsessió de canviar les coses. Però, si no vaig errada, des que va entrar el tripartit amb el conseller Carretero primer i en Puigcercós ara, s’està preparant una nova llei electoral que ha de fer la quadratura del cercle per a acontentar a totes les parts. Veurem què passa, perquè diuen que llei nova, votacions noves i tot pot començar de nou.

I podria passar que a Mas se li acabés girant en contra, com ha passat altres vegades. Volguer-se fer les coses a mida té certes perillositats, perquè ningú diu que a la propera vegada Mas sigui el més votat (amb aquesta nova llei o amb la que sigui), i si no ho és (posem per cas), quina cara li quedaria al dia següent quan ("gràcies" a ell) tindria la presidència un altre?



  1. Em sembla que en Mas no ha entés el que vol dir democràcia
    parlamentària. Com se suposa que governaria sense el suport d’algun
    altre grup de la Cambra catalana? Com aprovaria els pressupostos? És
    molt fàcil anar demanant que governi la candidatura guanyadora, però un
    govern de CiU en solitari, ara per ara, seria molt més fràgil i
    inestable que el tripartit actual, malgrat totes les discrepàncies que
    hi pugui haver entre els socis de l’Entesa.

Respon a Anònim Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Parlant de Política per Mònica Amorós i Gurrera | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent