Destruint mites: vacances del professorat a secundària (II)
No negaré que és un privilegi poder treballar des de casa (un privilegi i un plaer, tot s’ha de dir), i, en els darrers anys, ens han facilitat molt la feina en aquest sentit: podem posar les notes des de casa, podem preparar classes directament al moodle del centre (que és un web on pots afegir activitats, exercicis, vídeos, enllaços, etc., per a poder treballar-ho després a l’aula o els alumnes des del seu ordinador fent-ne tu la supervisió), pots buscar notícies per al bloc del departament directament des de casa, pots mirar el tauler d’anuncis del centre des de casa… és a dir, pots estar tot el dia, 24 hores, 7 dies a la setmana fent feina, si vols, des de casa, perquè ni els webs ni internet tanquen per vacances. Clar que estem parlant que pots treballar des de casa còmodament amb el teu ordinador i pagant tu la tarifa d’internet que et sigui més convenient. Aquesta és una altra, no se m’acut una altra feina on hagis de portar-te el teu propi instrumental si és que vols estar ben servit…
A la majoria d’instituts que he estat el professorat ens distribuïm en departaments de les diferents àrees o matèries, depenent de l’espai que disposi el centre. En el centre actual compartim departament el professorat de física i química i el de biologia i geologia. Cinc professores, dos ordinadors disponibles (tres si som generosos perquè hi ha un portàtil que va a manovella però es pot utilitzar), una impressora… i som l’enveja de molts departaments que poden tenir només un sol ordinador per a tot el professorat. Si no poguéssim fer la feina a casa seria un desastre i qui es resisteix a la temptació de treballar a casa tranquil·lament a l’hora que et ve de gust, amb un seient còmode i un ordinador en condicions òptimes, en comptes de compartir un ordinador o dos amb altres cinc persones? Reconec que això, fins ara, ha estat un avantatge. I si treballes més a gust, treballes més hores, sobretot si t’agrada la feina.
A principi d’aquest curs em vaig proposar comptar les hores que dedico a la feina tant al centre com des de casa per tal de saber exàctament si treballo més hores de les que em paguen o és justament el contrari. Em va ser impossible perquè moltes vegades són sumatoris de períodes curts de temps: improvises reunions al passadís, dediques deu minuts a mirar notícies i penjar un post al bloc de l’institut, t’atures i fas altres coses, prepares més tard un power point que ja el tenies començat, repasses el calendari per ressituar exàmens, parles amb aquell alumne o aquell altre durant l’esbarjo, etc. Tenint en compte que la mitja hora del pati és teòricament el temps que tenim per esmorzar i molts l’aprofitem per a treballar al centre o atendre alumnes, etc., vaig arribar a la conclusió que no faig menys hores de les que em paguen i vaig decidir no comptar les de més. No vaig amb el cronòmetre a la mà, no crec que en aquesta feina ens ho puguem permetre. Quan hi ha pics de feina es fan posant-hi les hores que calgui. També hi ha períodes de calma que compensen els pics anteriors. Cap setmana és igual a l’anterior. Cap dia és igual a l’anterior. Cap curs és igual a l’anterior. Això és l’immens atractiu d’aquesta feina, sempre estàs reinventant-te perquè sempre hi ha nous reptes per a aconseguir i les circumstàncies no són mai les mateixes per a poder extreure el millor dels teus alumnes.
Estem permanentment endollats durant els 10 mesos que dura el curs, de dilluns a diumenge, amb dos descansos importants (Nadal i Setmana Santa) que s’agraeixen i ens ajuden a ressituar-nos i tornar a agafar empenta per als mesos següents. Al juliol o bé fem cursets o bé preparem el proper curs. A l’agost, vacances i desconnexió.
No sé si he aconseguit el repte que em proposava al principi de de destruir el mite dels tres mesos de vacances, però creguin-me, el privilegi, com alguns pensen, no són les vacances, el privilegi és treballar amb els alumnes, amb els adolescents; són material sensible, són un repte nou cada dia, són el futur… Ajudar-los a extreure el millor de si mateixos i preparar-los per als nous horitzonts que hagin triat… això sí que és el que fa que la nostra feina sigui envejable.