Democràcia real?
Fa dies que miro, escolto, llegeixo… tot el que puc i el temps em permet sobre el moviment dels indignats de la Plaça Catalunya. És un moviment que va generar una ampla simpatia en molts sectors i jo em vaig mirar amb espectació, però a mesura que passen els dies em pregunto si saben realment què volen (aquí n’hi ha un tros), estic esperant propostes reals (suposo que això és molt difícil veient l’heterogeneïtat dels integrants), i concretes que puguin canviar la nostra democràcia, però no em sembla que comparar-ho amb la plaça Tahir sigui gaire correcte. La sensació que tinc és que hi ha un batibull d’idees moltes vegades discordants unes amb les altres. Segurament moltes vàlides, però moltes altres fora de lloc. Quan s’afirma que cal una “democràcia real” s’està dient que la que tenim ara no ho és i no és cert. Segons el diccionari, democràcia és la doctrina política que defensa la intervenció del poble en el govern i en l’elecció dels governants. I, que jo sàpigui, això ho tenim, hi ha cicles electorals i tothom, major de 18 anys, té dret a presentar-s’hi i a votar, les eleccions són lliures, hi ha sufragi universal (que va costar molt d’aconseguir), l’altra cosa és que exercim el nostre dret i que la nostra democràcia sigui perfectible, que ho és.
Al web de l’acampada de Barcelona es parla explícitament d’aturar el parlament i s’explica com es farà. Criden a la desobediència civil i per recolzar-ho diuen: “La llei que obligava Rosa Parks a cedir el seu seient a un blanc havia
estat aprovada per un parlament. Gandhi va desobeir a un parlament en
iniciar la marxa de la sal. L’Apartheid a Sud-àfrica va ser aprovat per
un parlament. Igual que a Atenes, a Reykjavík, a Madrid, a València… Reivindiquem la legitimitat de la desobediència civil per a oposar-nos a l’aprovació de lleis injustes”.
Diria que quan Rosa Parks va protagonitzar la desobediència contra una llei feta pels blancs que discriminava els negres, els negres no podíen votar.
Diria que quan Ghandi va desobeir al parlament britànic del qual l’Índia era una colònia, els indis no podíen decidir res per ells mateixos i tampoc podíen votar.
Diria que durant l’Apartheid a Sud-Àfrica els negres tampoc podíen votar.
A
què treu cap doncs voler la desobediència civil si aquí sí que es pot
votar? Saben realment quins instruments tenim per capgirar les coses i
com s’han d’utilitzar? Saben que existeixen les recollides de signatures
per promoure una ILP? (si bé és cert que la nostra ILP és molt més restrictiva que en altres països, però això ve de la Constitución Española i només la pot canviar el parlament español i recorda allò del “atado y bien atado”)…
Si aquest “assalt pacífic al parlament” estava publicat al web dies abans que es produís, no entenc que Arcadi Oliveres digués després que no sabia que volien impedir l’entrada dels parlamentaris. Si una de les cares visibles que inspira molts indignats amb les seues xerrades diu que no sap què volen fer ja no entenc res, llavors els recolza per què és una revolta popular o sap què proposen i volen? Potser a la xerrada prèvia al 15 J els hagués hagut de recordar que barrar el pas als parlamentaris és un delicte i que tota protesta, legítima, ha de ser pacífica.
Els fets de
dimecres passat són lamentables i em produeixen vergonya i indignació, se n’ha parlat a bastament a tots els
mitjans, s’han creat corrents d’opinió a favor i en contra i s’estan
buscant i difonent “suposades proves” arreu. Els que estan a favor diuen
que hi havia infiltrats policials i per això va passar el que va
passar. Els que hi estan en contra diuen que els atacs són inexcusables i
els vídeos en demostren l’agressivitat.
A
mi m’és absolutament igual si els indignats violents eren 20 o 200 (no
es posarà mai ningú d’acord amb la xifra), el que trobo absolutament
impresentable i antidemocràtic (el moviment demostra que no coneix les normes democràtiques), és voler impedir que els diputats
arribessin al seu lloc de treball per fer la seua feina. Pots estar a
favor o en contra del que decideixin, però en democràcia hi ha unes
regles del joc i cal respectar-les i pel que va sortint de les
assemblees em sembla que, a vegades, no saben ben bé què cal votar o no
votar (em refereixo a la votació sobre si Catalunya té dret a
l’autodeterminació o no, és evident que hi tenim dret, això no cal votar-ho, el que cal votar és si la volem o no).
Arcadi
Oliveres ha rectificat avui sobre el que va dir dels infiltrats i
agitadors, és bo que ho hagi fet i s’agraeix.
En fi, per a acabar, manllevo una part d’un text escrit per una amiga que ha publicat avui al seu mur de FB.
“Soy demócrata. Creo que es el sistema de gobierno menos malo de
todos. No es perfecto, lo sé, pero es el que tenemos. Todos queremos una
“Democracia Real”. ¿Acaso esta no lo es? Vamos a votar cada 4 años. Si
los políticos que tenemos no nos gustan, podemos echarlos. Hagámoslo
pues, ¿No? Ah, no. Es que los otros no nos gustan tampoco. Bueno, pues
votemos a otros ¿No?
¿Qué pretenden? ¿Milagros?
(…)
Si
realmente fueran buenos demócratas serían los primeros en ponerse a la
cola el día de las elecciones, o fundarían su propio partido, no se…
cualquier cosa, antes que insultar, escupir y agredir a unas personas
que se han ganado el derecho legalmente a estar donde están. Otra cosa
es que te gusten o no, pero hay que respetar lo que la mayoría de la
gente ha votado, pero ellos son unos antidemócratas que solo respetan
lo que ellos quieren y no lo que quiere la mayoría. Eso no es
“Democracia Real” eso es imponer tus ideas por encima de las de la
mayoría.”
Els arguments són clars i inqüestionables. I així i tot, hi ha desesperança entre els joves i, tristement, entre els molts joves (nois, noies de 15 anys), cal una resposta, escoltar , desangoixar i aprendre alguna cosa uns dels altres. Com?, és el problema i el repte. Bon cap de setmana.
(Crec que tenim una amiga comuna, na Carme).