Valdés és Valdés

Recordo quan Valdés va pujar del filial al primer equip i va estar-s’hi uns quants partits. No recordo els detalls exactes, però sí que Van Gaal va voler tornar-lo a segona i ell va dir que no, que havia pujat i s’hi quedava. Llavors m’hi vaig començar a fixar. Era l’esperança de trobar un porter com cal després de sonats fracassos des de la destitució de Zubizarreta. Sens dubte té caràcter i les coses molt clares. Sap el què vol. A vegades, les maneres no són molt ortodoxes. Les renovacions sempre han estat una odissea amb sortides de to difícils d’imaginar en altres professionals de la seua categoria, però sempre ha aconseguit l’objectiu: renovar i millorar substancialment la fitxa.

En Valdés té un posat xulesc, una mica de perdonavides. M’ha costat trobar una foto en la què somriés. A mi m’agrada com a porter, però malgrat venir del planter, no m’ha semblat mai 100% Barça. És una sensació. Sempre he tingut l’ombra del dubte. És el seu estil. Avui el Barça ha perdut la imbatibilitat (potser ja tocava). No sé si la notícia o la manera de dir-ho, ha distorsionat a l’equip. Potser també a ell. Està acostumat a la pressió, sí, però avui no era un partit normal. La prova de foc serà el proper que cap de setmana, què dirà l’afició. Segons el meu parer cal aplaudir-lo i agrair-li la feina feta. En Valdés és així, aquest caràcter, aquest posat, és el que ha de tenir un bon porter perquè no és gens fàcil la seua feina. El cert és que des de Zubizarreta no n’hem tingut cap com ell, ens agradi o no...


I la gran pregunta és què passarà a partir d’ara. Valdés s’ha posat en una situació difícil, és titular indiscutible, però no crec que hi sigui la propera temporada. Començaran a ploure ofertes. Potser ja n’ha escoltat. Els diaris n’aniran plens i potser això distorsionarà l’equip. O potser no. Potser estarem distrets fent la travessa dels possibles substituts.

És curiós perquè la porteria és un dels llocs més estables de l’equip. Normalment els grans porters es jubilen grans i això fa que sovint es quedin el mateix equip, allà on són titulars, a l’equip de la seua vida. Valdés és Valdés i ell és diferent. Tanca una etapa, n’obrirà una altra, potser ja sap on vol anar. Tan se val, sigui com sigui, s’hi estigui el que s’hi estigui, cal agrair-li la feina feta. Ha estat i és un plaer veure’l jugar. Ha marcat una època. El trobarem a faltar. Que li vagi bé allà on vagi, però, de moment, que ajudi al màxim al Barça.

La Lizaran

Dissabte em vaig aixecar amb la notícia. He mirat tot de notícies dels diaris. Extensa obra. Extensos elogis. La comparen amb altres grans actrius que han marcat una època: la Xirgu, la Sardà, l’Expert. No puc dir res de la Xirgu perquè no l’he vist en directe, però de fer teatre em sembla que la Lizaràn guanya de carrer i no perquè la Sardà i l’Expert no siguin bones, sinó perquè ella l’ha prioritzat i ha desplegat un repertori envejable.
Em va encantar veure-la a dalt l’escenari. Vaig aplaudir a rabiar posada d’empeus quan la vaig veure a Agost no fa massa mesos. No m’imaginava que seria la seua última obra. Ni ella tampoc, sospito.
El nostre país està ple de bones, boníssimes, actrius, ella serà recordada com una de les més grans. La sort que hem tingut de poder veure-la i gaudir del seu teatre durant tants anys. Els grans, perquè són inevitablement recordats, no morin mai.

E.P.R. Anna Lizaran.

De Levi-Montalcini a Broggi. R.I.P.

S’acaba l’any. El 30 de desembre de 1998 era a punt d’agafar un autocar camí de Florència quan va saltar la notícia de la mort de Joan Brossa. No era temps encara d’internet ni telèfon mòbil, així que no vaig poder seguir tot el que es va dir d’aquell savi, un pensament avui també per a ell.
Enguany, també el 30, va morir Rita Levi-Montalcini als 103 anys, un referent mundial en el seu camp. La vaig descobrir en una entrevista que em va sorprendre a El País: “Mi cerebro con casi 100 años es mejor que cuando era joven“. “Va ser un exemple per a la llibertat i el renaixement de la democràcia a Itàlia“. Una vida exemplar, amb una vellesa lúcida, una dona savia. Va posar-se a estudiar tard perquè el pare això que la dona estudiés no ho veia gaire clar. Va consagrar la vida a la ciència (va dir que mai es casaria ni tindria fills per poder-ho fer). Va aconseguir el premi Nobel de Medicina als 75 anys pels seus descobriments en el camp de la neurociència. Arribar a aquesta edat amb el cap clar i continuar treballant fins al final ha de ser fantàstic, aquí també en tenim un exemple: avui hem sabut que ens ha deixat el Dr. Moisès Broggi als 104 anys. Un altre savi que se’ns en va a final d’any. El Dr. Broggi serà recordat per moltes coses: com a metge
, com a símbol de la lluita antifranquista (va formar part de les Brigades Internacionals) i també de la independentista (va entrar a Reagrupament i va encapçalar la llista al Senat per ERC-Catalunya Sí a les darreres eleccions). També va ser membre fundador de l’Associació Internacional de Metges per a la Prevenció de la Guerra Nuclear (IPPNW), entitat guardonada amb el Premi Nobel de la Pau l’any 1985. Creu de Sant Jordi (1981), Medalla d’Or de Barcelona i Medalla d’Or de la Generalitat… I quan els senties parlar era una delícia, transmetia una pau, una saviesa i una tendresa insuperables. De les moltes coses que va dir em quedo amb aquesta frase: Broggi difereix de la idea general que la joventut és la millor època de la vida (àudio 4). ‘Totes les èpoques són bones, si estàs content amb allò que tens. Sí, la joventut té la cosa sexual, té unes delícies molt grans, però a la vellesa, encara que vegis que no tens futur, que la vida s’acaba, tens un passat fantàstic. A la vellesa tens molta més visió, l’experiència ajuda.’

Savis inoblidables, descanseu en pau.

Entrevista a Levi-Montalcini a LV
Levi-Montalcini fa 100 anys: pàg. 8 i pàg. 9.
Entrevista a La Contra a LV al Dr. Broggi.
Moisès Broggi segons ell mateix(vídeo).
Entrevista a M. Broggi a el Punt-Avui.

Bon viatge Santos, R.I.P.

Ni tan sols sé el seu cognom. No calía. Al poble no hi havia ningú més, que jo sàpigui, que tingués el seu nom. Era en Santos. Fa vint-i-cinc anys érem a la mateixa colla, una colla gran d’aquelles que es fan i es desfan. Un dia va trobar feina a Valls i va desaparèixer. Només puntualment havíem coincidit alguna vegada al poble. Estava com sempre, ple de rialles i de paraules, no parava quiet. Vint anys després va tornar. Continuava treballant a la mateixa empresa, però ara tenia aquí un nou supermercat i havia decidit tornar a casa. Sempre amb la rialla a la boca, sempre amb alguna cosa a dir, a vegades recordàvem algú de la colla de fa mil anys i se’n feia creus de com havia canviat, ell continuava més o menys igual d’aspecte i tan simpàtic i xerraire com sempre.

Res no feia preveure una fatalitat, ens havíem trobat, com sempre, dissabte a la tarda al súper i havíem intercanviat dues frases mentre anava d’una banda a l’altra. Dilluns era el darrer dia de Festa Major, dimarts a la tarda no va arribar a la feina. Quan van anar a ca seua el van trobar mort al celobert. Havia caigut des d’una finestra baixa. Segons van dir, feia dos dies que era allà. Segurament mai sabrem del cert què va passar, perquè les versions que he sentit no són coincidents, l’únic fet que és real és que ja no hi és i encara me’n faig creus.
Bon viatge Santos, R.I.P.

Fotografia: de l’Angel Lluís a Alego. Roelles i al fons els masos (Móra la Nova).

 

Les postals del Salvadó

Si sou dels que passegeu per les Rambles, segur que el recordeu. El seu aspecte no passa desapercebut. Ulls petits, però vius darrera unes ulleres, cabells llarguíssims, barba a conjunt que amb els anys ha passat del negre, al gris i al blanc. Formava part del paisatge habitual. Postals de totes maneres i amb frases curtes que t’obliguen a pensar, es poden trobar en set llengües.

Recordo el primera vegada que el vaig trobar al tren anant de Móra a Barcelona. Deu fer poc més de vint anys. Era diumenge i tornava a la ciutat per col·locar la paradeta habitual i vendre la seua obra. No sabia què hi podia fer allà fins que va explicar que era de la Vilella Alta, però que vivia a Tivissa amb la seua companya i la filla. Parlava feliç explicant anècdotes. El fet de no estar casats era una raresa en un món rural com el nostre i se li va notar una barreja d’admiració i orgull quan explicava que la seua companya s’havia enfrontat a uns veïns pel fet que no estaven casats i en malparlaven. Amb el temps la coneixeria, un volcà d’energia al seu costat. Un contrast. Cap dels dos deixa indiferent. Amb els anys la vida els ha portat per camins diferents. Ell canalitza l’energia en el seu art, és un home tranquil que s’expressa en dibuixos i poemes. Ella parla amb força i passió del que l’envolta, prova d’arreglar el món amb el que té a l’abast.

Ara, la seua filla, ha posat en un web la seua obra, així que si no l’heu vista mai o la voleu recordar la podeu trobar a LES POSTALS DEL SALVADÓ. És una bona iniciativa, pensava que la jubilació ens faria perdre l’artista, però l’artista continua. I per molts anys!


Bruce Springsteen

No he anat mai a veure un dels seus concerts, tot i què gairebé tothom ho recomana, des dels bojos pel Boss fins als que els hi agrada com a espectacle i presumeixen d’haver-lo vist en directe. Diuen que la relació preu/qualitat és molt bona. El Boss dóna molt espectacle per un preu relativament assequible comparat amb altres concerts o esdeveniments. El Boss als concerts ho dóna tot, sua, canta, es mou… tres hores d’espectacle total amb una vitalitat impressionant per l’edat que té.

Hi ha cançons seues que m’agraden, no ho puc negar, però no sé si podría estar-me tres hores seguides sentint-lo tot i què els directes sempre resulten molt més atractius. En conec que van anar als dos concerts amb l’excusa que no canta mai el mateix. Sis hores de música en directe per uns cent euros. Gairebé uns disset euros l’hora, no em sembla car tenint en compte que alguns consideren el concert com una teràpia, com una renovació, com un anti-estrès total… bé, no sóc fan del Boss, però ho puc entendre, perquè això és el que passa la majoria de vegades en què veus un espectacle que t’agrada i que vius intensament…

En un article recent, l’Empar Moliné explicava que al concert que havia fet el Boss a Andalusia havia, també, dedicat una cançò als indignats d’allà e un perfecte castellà i es preguntava si els fans d’aquí no n’estaven una mica gelosos perquè el “seu” Boss també buscava la complicitat de la gent en un altre punt de península, i també se l’havien fet una mica seu. Personalment, també penso que s’exagera una mica amb en Boss, una cosa és que t’agradi la seua música, les seues lletres, el seu espectacle, l’altra que se’l vegi com a un déu en tot el què diu o fa i que les rierades de thalia democratica siguin espectaculars cada vegada que ve a la nostra capital. No cal exagerar, és evident que en Boss vol apropar-se a la gent vagi on vagi, sap tocar la fibra, sap posar-se en la pell de qui l’escolta i sap agradar, té ofici i això està molt bé, però entronitzar-lo com a un déu em sembla exagerat. Perquè els concerts del Boss són com una religió per a alguns, fans incondicionals, admiradors indestructibles, pelegrins impertèrrits que deuen pensar que els que no anem als seus concerts no sabem què de bo hi ha al món, o que realment no entenem què és el Boss… Bé, potser no, potser no ho sabré mai què és el Boss amb aquesta intensitat que viuen alguns, amb aquest fervor que se m’escapa; però puc imaginar-me’l i posar-lo al costat de les meues passions i llavors puc arribar a entendre-ho, perquè ja se sap que no som tan diferents, en qüestió de fílies tothom té el seu déu (o deessa) particular.

Perdoneu, però algú ho havia de dir.

Trista setmana de la ciència: un pensament per a Lynn Margulis

Del 18 al 27 de novembre es celebra la setmana de la ciència i justament enmig d’aquests dies, el 22, va morir Lynn Margulis, biòloga evolucionista. Me’n vaig assabentar abans d’ahir a la nit i ahir vam publicar la notícia al bloc de ciències i vam fer un pòster per a posar-lo a l’exposició de ciències. Justament aquesta setmana havíem fet l’examen on parlàvem de la Teoria Gaia de Lovelock i Margulis.

Excepte el nostre diari que en fa un relat i en parla Juli Peretó al seu bloc, a altres diaris no n’he trobat cap referència, només alguna menció d’algun bloc de ciències, però no a primera plana.

Juli Peretó sobre Lynn Margulis: “Margulis va començar rebent indiferència i ha acabat formant part dels llibres de text“.

Com bé diu en Juli, encara recordo el revolt que es va formar a la facultat quan hi va venir a fer una conferència. L’Aula Magna de Geologia era petita i ens van deixar la de la facultat de Biologia que era al davant. La sorpresa va ser quan hi vam arribar, els biòlegs ja havien pres posicions i l’aforament ja era pràcticament ple. Molts no van poder entrar a la sala per seguretat, però n’hagués pogut fer dues de conferències i la sala hagués continuat a vessar. Margulis ja era molt coneguda llavors (fa més de vint anys), ha estat un impacte la seua mort.

De dol

La mort de Santi Santamaria m’ha deixat aixafada. Que sigui tan sobtada i a l’altra punta del món fa basarda. Així de cop, se’ns en ha anat un català universal, un cuiner pioner a posar Catalunya al mapa del món gastronòmic mundial. Poques hores després s’apagava un altre pioner a posar el català i Catalunya al mapa, en aquest cas a la Catalunya Nord, desapareixia als 91 anys Jordi Barre, el primer en cantar en català en aquell indret. I per si fos poc, com si fos una jugada del destí, al País Valencià des d’avui no es pot veure TV3. Tot amb poques hores de diferència, tot de cop i de sobte…

La “miquerensana”

La meua iaia per part de pare provenia de Mequinensa. La seua mare hi va nàixer, però es va casar amb un xic de Móra. Van viure a molts llocs mentre ella era petita per la contínua mobilitat del pare que treballava en una empresa hidroelèctrica (Capdella), però un desafortunat accident laboral (va morir el pare a la feina), va fer tornar la família a Móra, on hi tenien família. Allà, la iaia es va casar amb mon iaio que era fuster, i feia llaguts. El llagut és una barca de transport fluvial que circulava per l’Ebre en aquells anys. Van tenir cinc fills, el petit de tots, mon pare. Devia ser a principis del s.XX que feien el camí de sirga (que encara hi és), riu amunt i després navegaven a vela riu avall. El transport era lent, però barat i respectuós amb el medi. Més tard vindria l’embassament de Riba-Roja i la presa de Flix.

A Mequinensa parlen català. No vaig sentir-li dir res en cap altra llengua a ma iaia i, això sí, deien que era una dona geniüda perquè era de l’Aragó. Jo no vaig tenir temps de conèixer-la gaire, però sí la recordo amb els cabells blancs cuidant el seu jardí de roses i amb la veu forta i segura. Ella era la miquerensana igual que un cosí de mon pare és l’Antonio el miquerensà, els cognoms sobraven. Em feia gràcia dir que la meua iaia era mig aragonesa, però es veu que un mapa publicat fa poc a l’Heraldo de Aragon i escampat per aquest bloc, la situa ara a terra catalana. No sé què en diran els de Mequinensa, estar al mig com el dijous té aquestes coses.